4 des.

Per tot hi ha una primera vegada, per anar al Camp Nou també. Aquesta vegada, va ser el Quim el que va venir a veure el partit. Va entrar per primera vegada al Camp Nou!. Després d’una estona esperant pel voltant del camp vam anar a fer un cafè i vem entrar. Just passar la porta el Quim flipava i llavors.. patapam va caure per les escales i va donar un parell de voltes… jajaja pobret… vaja entrada triomfal. Vaig consolar-lo i em vaig aguantar les ganes de riure i el vaig abraçar. Al cap d’uns moments ja se’n reia ell mateix de tota la situació i quan va arribar a dins va quedar amb la boca oberta. Va ser un bon partit i compartir amb els meus fills aquests moments m’encanta.

Anuncis
4 des.

 

Una mica de tot i Sant Martí

12 nov.

Aquest cap de setmana va ser Sant Martí i això comporta celebracions vàries. D’entrada ha estat un cap de setmana saturat d’activitats però hi ha hagut temps per tot. Han pujat uns amics a Berga, he vist un partit de futbol del Martí, hem vist mastercheff, hem dinat al Metric i hem fet deures… A destacar la visita al Camp Nou del Martí que feia moltíssim que no hi anava. La cara que va fer quan va veure el Messi que sortia a escalfar ho diu tot (adjunto foto). És un gran plaer que (tot i que l’equip perdi) poder veure futbol en directe (feia molt que no hi anava). Tornar amb moto i que no se li esborri ni un moment el somriure al Martí. Deixo un parell de fotos.

Chet Baker o la bufera matinera

8 nov.

La normalitatzació dels caps de setmana alterns de vegades ens porta coses bones. Un dissabte qualsevol em desperta el sò llunyà d’un disc de Chet Baker, m’acosto al menjador (on hi ha el tocadiscs) i em trobo al Quim amb la trompeta als dits a punt d’improvitzar. Em veu em diu que m’assenti, que comença el concert i jo, encara amb lleganyes als ulls m’assento, somric i espero cautivat el concert que acaba sent un seguit de moviments de dits i bufera alternada amb més aviat poca musicalitat. Un concert que lluny de molestar-me m’agrada i em fa feliç. Quan el Quim acaba, plega l’instrument, saluda abaixant el cap i comença un dissabte qualsevol. La vida deu estar feta d’aquests sons inconnexes, de caos, de dits i pistons i bufera matinera.

Nassos vermells

30 oct.

Un diumenge d’octubre de fulles molles, de genolls glaçats, de manetes gèlides, de bassals gris pedra i nassos freds. Nassets que com botons et deixen una gota molla i freda quan et fan un petó.

La iaia

26 set.

Sempre l’hem anomenat així. Àvia no li agradava gens perquè deia que era de dona gran, “de vella”. Maria Rosa li encantava però era massa llarg. El curiós del cas és que al meu avi li déiem avi, així que teníem l’avi i la iaia o Cal Avi i Cala iaia, mai Cals Avis. Ahir va fer 93 anys i la vaig trucar. Li deia guapa, bonica, que estava molt bé per la seva edat, va estar contenta i se’m va fer un nus a la gola quan li vaig dir “t’estimo”. Als catalans ens costa dir aquestes paraules i la meva iaia li costa més encara perquè és una persona d’aquelles que no diuen t’estimo però que ho demostren a cada moment. Ara, que de mica en mica se li esborren tots els records, segueix amb les seves rutines que tant li agraden, segueix assentada al mateix lloc en la que l’he vist tota la meva vida, cantant per dins, somrient i demostrant una paciència que enamora. I no puc evitar pensar que potser ha estat l’últim “felicitats” que li he regalat. L’estimo, me l’estimo molt i en el seu somriure hi veig tota la meva infantesa.

La vida

14 set.

La vida és massa injusta. Aquesta setmana he sabut que una nena, amiga del Martí, companya de classe no tornarà a caminar. Aquesta setmana també s’ha endut al Marc Sabata, company de jocs de quan era petit, company d’institut més endavant i músic proper quan tots teniem grups. La vida és injusta de vegades i ens enterra les esperances i les ganes de viure d’una palada de puta realitat. S’emporta els somnis i la vida de persones boniques. I no pots sinó ser-ne un espectador. Malauradament. I llavors et consoles amb un egoísta i sonor “Menys mal que no m’ha passat a mi” i et sents encara més malament. Perquè en cadires de rodes o o en tauts no és on haurien de ser ni la Laia ni el Marc. La vida no vull que sigui això però de vegades també és això.