Avui fa 2 anys

4 maig

Avui fa 2 anys, sortíem per primera vegada des del confinament a passejar, en plena primavera, amb els meus fills. Un passeig curt que ens feia prometre que apreciaríem encara més les petites coses i les valoraríem. Dos anys després, de tan en tan m’he de obligar a fer una regressió de dos anys per recordar-me com de necessari va ser aquella sortida, com de important son coses tan senzilles i simples com uns gallarets, el verd de vida i un cel blau sense mascaretes.

No ho penso oblidar.

The Northman – Sense spoilers

24 abr.

Robert Eggers és el director del moment, presenta aquesta peli que (si no heu vist els trailers) vindria a ser com una temporada de Vikings en una sola peli. M’agrada el que Eggers fa, com proposa llum, fotografia i sobretot el so. Tal i com em va passar a Dune el so és excepcional en aquesta peli plena de moments místics. Estètica amb molt poc color, amb personatges obscurs i amb un repartiment d’actors més que notable, a destacar Nicole Kidman i Ethan Hawke i el descobriment de Alexander Skarsgård.

La història és un clàssic (no faig spoilers) però molt ben treballat. Islandia segle V, paisatges d’un altre planeta, un altre món, guerres i més guerres. Es presenta una epopeia vikinga. Un rei que torna a casa després de saquejar altres regnes, rebut com un heroi. Traïció al seu voltant. Un fill consumit per l’odi i la venjança i una vida per aconseguir el seu propòsit. Una bona pel·lícula si us agrada el gènere tipus Conan. Molt recomanable veure-la en un lloc amb la millor qualitat de so possible i amb molts baixos. La vaig gaudir.

La p… millor sèrie que he vist aquest any 2022. Un secret sense spoilers.

23 abr.

Si, l’entrada comença força intensa, contundent diria jo. Doncs perquè acabo de veure l’últim episodi (una temporada 10 episodis). Com molt bé sabeu hiperactivejo força els caps de setmana que em quedo a BCN, aquest era una mica especial perquè d’entrada el començava enterrat en el puto fang emocio-anímic (recordem que a més sóc cranc). No pintava molt bé, i què faig quan no pinten bé les coses? Doncs intentar redreçar-ho amb bon humor i cosetes que m’agradin. Divendres tarda vaig decidir anar a comprar un vinil (no sé perquè m’enganyo a mi mateix dient UN vinil si sé que tornaria a casa amb més d’un). Efectivament, tres vinils que necessitava per guarir-me l’ànima. Els tres son unes p…. joies i crec que m’estaven esperant. Tornant vaig passar pel super i vaig comprar un pack de llaunes de Xibeca, si, no son molt populars, sembla que fent una birra amb nom alemany ets més ben parit però la veritat es que m’agrada. No solo comprar birres, però amb els vinils s’ha de fer una mica de festeta. Vaig posar les birres a la nevera i vaig marxar pq. havia quedat amb una amiga i amb un amic, abans vaig pensar en que m’agrada comprar vinils i al cap em va arribar el missatge clar – Alta Fidelidad – Nick Hornby – Llibre que em va apassionar i peli que va complir amb les meves expectatives. Vaig sortir pq feia tard, però abans vaig buscar alta fidelidad al google i pum…! Em surt una sèrie que es diu Alta fidelidad (high fidelity) i a més protagonitzada per la noia que em té el cor robat (Zoe Kravitz). Jo – der. Què fort!. Era de pagament, Starzplay, així que a descarregar (tinc gairebé totes les plataformes però no en puc assumir cap de nova). Marxo i quan torno (aviat per ser divendres) em posa a veure la sèrie. De nit, a les 12 o així… marató. Si si, marató, no m’ho esperava, però marató i finito. Sóc un ansiós val, estic d’acord però es que literalment m’ha atrapat i tot i que els episodis son curtets (25 mins o així) he estat fins a altes hores i com que avui dissabte plou i puc dormir doncs… som-hi. Una gran experiència. Perquè?

Perquè m’encanten els cassettes, vinils, posters i tot el que té que veure amb coses vintage. Perquè venero els discs com estan concebuts… amb un ordre que els autors volen que escoltis. Perquè tinc el cap ple de informació i coneixements que, com als protagonistes els hi passa no estan molt valorats en le món d’avui. Perquè Rob (Zoe Kravitz… he dit que em té el cor robat?) té molt de mi també, perquè podria ser un més de la botiga i m’agrada agafar-me la vida amb humor i autocrítica i a la sèrie no li manca res ni d’una cosa ni de l’altre. Perquè les grans aventures de guerrers i dracs avorreixen una mica i la realitat està plena de dracs i guerrers (mira, queda bé avui que és Sant Jordi) i perquè si no puc dormir doncs aprofitar-ho amb coses que m’agradin. Sé que segurament serà molt mainstream properament, però guardeu-me el secret, perquè de moment ningú en parla i això la fa una mica especial.

Ah! i m’agrada moltíssim com vesteix ella (Rob)

Llesquem el pa de cada instant

19 abr.

En algun llibre de poemes de Miquel Martí Pol vaig llegir aquesta frase que no vaig entendre però que vaig trobar molt poètica. Ara l’entenc.

Egon Schiele – Dangerous Desires – BBC

7 abr.

D’entrada consti la meva passió i admiració per aquest autor. Vaig tenir la sort de veure, en un dies preciosos moltes obres de Egon Schiele tant al Leopold Museum com al Belvedere i a l’Albertina Museum i la obra de Schiele em va impressionar encara més. Recordo sales plenes d’obres i fer-me molt plasta remirant, assaborint cada quadre i pinzellada.

Em costa veure documentals sobre artistes perquè normalment son lents i poc profunds. M’agrada veure pel·lícules d’artistes tot i que sé que solen ser poc biogràfiques en pro de que siguin més cinematogràfiques. Egon Schiele és difícil de cinematografiar i els senyors que han fet aquest documental ho saben. Era una personatge que ha estat tant polèmic que és difícil de fer-ho. Els i les creadores d’aquest documental han aconseguit portar a l’espectador a no jutjar al personatge. Expliquen bé els contexts de l’època i netegen una imatge que calia com a mínim revisar.

La vida de Egon Schiele va ser carregada de passió, polèmica i dolor així que us podeu imaginar que el documental no és La La Land. Té un fil argumental bo, una posada en escena moderna i original i un material de rera fons immillorable així que res pot sortir malament.

Us recomano el documental (dura 58 minuts) jo me’l vaig descarregar però segur que trobeu una forma de veure’l més senzilla.

Death on the Nile – Sense spoilers

4 abr.

Comença una merescuda col·lecció de films basats en les novel·les d’Agatha Christie i del seu personatge estrella Hercule Poirot? Doncs no m’importaria.

Comença el joc ja començat en altres pel·lícules com Muerte en el Orient Express o Puñales por la Espalda en les que l’espectador és desafiat a jugar. Personalment la fórmula m’agrada perquè et posa en un paper més immersiu, en un pla que normalment no ets cridat. A mi m’agrada jugar-hi, pensar en els motius, en les armes, en els fets que envolta a qualsevol crim literari o en aquest cas cinematogràfic.

L’obra, està dirigida per Kenneth Branagh que ens torna a demostrar un cop més que pot passar de Comèdia a Drama i de Shakespeare a J.K. Rowling i a Christie sense immutar-se. Aquest cop fa de director i actor. Quan vas a veure una peli així ja saps que no vas a veure una peli d’oscar, vas a gaudir i a divertir-te i justament es el que vaig fer.

Els actors son bons, la trama divertida, els personatges treballats i la dinàmica del llargmetratge força ben equilibrada, de manera que no tan sols em vaig divertir sinó que vaig passar una bona estona. Peli ideal per un diumenge a la tarda o un dia d’aquells que no vols divertir-te fent de detectiu.

Recomanable, si i per a tots els públics però després d’haver vist Puñales por la Espalda.

Abril

4 abr.

Abril té tota la dolçor i a l’hora el regust més amarg. Té la calor més suau i bonica d’un racó entre el Berguedà i el Solsonès i té el fred més absolut i gèlid dels Urals. Té la preciositat del moment i també conté la destrucció més absoluta. Té contrasts tan extrems que es maten l’un a l’altre i deixen per testimoni un record de casa buida o flors seques als llibres.

Matrix Resurrections – No perdeu el temps.

27 març

Amb el títol he volgut ser contundent perquè a la vida hi ha poc temps i l’hem d’aprofitar bé. El millor de Matrix Resurrections és quan s’ha acabat. El argument es basa en la nostàlgia de les altres pelis, quan (i l’hem de posar en context i lloc) era la primer l’única que aprovava de manera que no deixa de ser un molest dolor estomacal després d’un mal all i oli. Coragre. Aquesta és la paraula.

Aquest cap de setmana plou i el fred se’m fica al cos com deien els Pets, així que he aprofitat per mirar totes les pelis que tenia acumulades, menjar bé i dormir tant com he pogut.

Paraules que volen ser històriques i mítiques. Divinitat del personatge Neo que com a personatge profund només té l’única mirada que sap fer Keanu Reeves. Trinity i l’amor entre Neo i ella és la base de tota la peli. Neo com a un nou messies, una colla de segons personatges que intenten convèncer i uns dolents que s’assenten en butaques i diuen frases entre humor i filosòfiques. Escenes a bullet-shot i Neo fent de Goku… tot plegat no s’aguanta per enlloc. Destacar una escena en la que uns bots salten d’edificis per mirar de impactar amb Neo ia Trinity que van amb una ducati a 200 km/h i mentre van caient, Neo fa com una mena de telequinesis estranya i fa volar els bots. Coses que pensava que no passarien (que no tindrien valor) no sols passen sinó que a més ho fan en camara lenta… tela! Si, hi ha un parell d’escenes de lluites vàries que estan bé però poc més… el cine ha evolucionat i Matrix, per molt que vagi d’això ja no. La posaria, per la nostàlgia en un 4 però, havent vist Orígen o Tenet queda com una peli de finals dels 90 amb una mica més de tecnologia, poc més. Matrix ha mort. Llarga vida a la peli del 1.999.

Wanda Vision – Sense Spoilers

27 març

La tenia guardada en el fons del meu Disney +, esperava un moment en que estés bé per mirar-la, com que la volia assaborir, com aquell vi que vaig comprar a França i que tinc guardat per aquella ocasió especial (en vaig gaudir un pel dia en el que vam ser independents tot i que fos un miratge).

El divendres al vespre i després de veure una magnífica actuació del Martí Montaner en el partit de futbol sala, vaig anar a comprar pollastre del guarro a KFC (aletes picants a les que sóc addicte) i una bona birra i vaig disposar-me a veure Wanda Vision.

Moment estelar de Wanda disfressada de Wanda per Halloween

He de dir que em va sorprendre molt perquè tot i ser una obra de Marvel, està basada en sitcoms dels USA, rotllo Embrujada, Los problemas crecen, o altres pelis de riures enllaunats. El argument és brutal i enganxa no tan sols als fans de Marvel, enganxa a tothom.

Guió fresc, amb tocs d’humor i una història que evoluciona desafiant a la resta de sèries previsibles. Perquè si una cosa és Wanda Vision és que pot passar qualsevol cosa a cada moment. La protagonista Elisabeth Olsen, atenció és la germana de les bessones Olsen de PADRES FORZOSOS, així que sap com actuar en una sit-com i Paul Bettany ja l’hem vist en moltes pelis de Marvel. Una serie fresca, bons actors i retratant un costumbrisme americà que dona molt joc. Agafes: El Show de Thruman, Los Vengadores i Con Ocho Basta i surt aquesta meravella. Son 9 episodis que he vist en 2 dies i es veu ràpid.

La recomano no tan sols als fans de Marvel sinó a aquells que volgueu veure una sèrie diferent.

The Batman (sense espoilers)

26 març

Al 1989 arribava Batman, la primera peli, en la que Michael Keaton s’enfundava l’armadura del defensor de la justícia; ni més ni menys que Jack Nicholson s’encarregava de donar vida al Joker i tot el “cotarro” de la WB era dirigit per Tim Burton. Recordo aquell moment que no arribava mai i que finalment va desembocar en un visionat senes parpellejar i revisionats varis. Em vaig comprar la banda sonora (Prince), vaig repassar mil vegades els còmics de Batman que havia llegit i en vaig comprar de nous. Oficialment era encara més flipat que mai de Batman.

Batman és un personatge que ha patit molt. Durant els anys 60 es va fer una versió molt xunga de l’heroi, en malles i fent acudits dolents, amb un Robin totalment vomitiu i amb uns enemics que semblaven trets del Menkes. Per aquest motiu una pel·lícula que dignifiqués al personatge calia. Tim Burton va complir. Després va ser un desastre, Batman Returns, amb Cristopher Walken i Danni DeVito era com un malson, enemics ridículs, una història nyonya de rerafons i només una Michelle Pfeifer que va salvar la peli de ser la pitjor de la saga. Per sort va aparèixer Batman Forever. Aquesta peli és un despropòsit… no tinc paraules per descriure el bunyol que va fer Joel Shumacher amb actors com Tommy Lee Jones, el nou Batman, Val Kilmer (horrorós), Jim Carrey i Nicole Kidman. Nous aparells de Batman, vehicles molons i poc més… es van carregar grans personatges del còmic mítics. Res podia anar a pitjor.

WB ho va tornar a aconseguir, Batman&Robin és al meu entendre LA PITJOR PELI DE BATMAN… NO LA MIREU, QUEDAREU CECS. Per fer Batman hi posen a George Clooney (per Déu) no hi havien més actors? De Poison Ivy a Uma Thurman que va poder salvar mínimament el personatge, Arnold Swatzenegger com a Mr.Ice i Chris O’Donell com a Robin… infumable, del principi a la fi, amb enemics en patins, molt porexpan i una sobre-actuació digne del Batman dels 60. Va ser un punt i final. S’havien carregat a Batman. De moment ningú havia aconseguit treure al personatge obscur, al home atormentat i obsessionat amb la venjança contra els criminals de Gotham els matissos del còmic es perdien totalment. Desert.

Llavors va venir Nolan i tot va tornar al seu lloc. Va començar amb un Batman Begins i va seguir amb The Dark Night i va suposar un canvi, un renaixement, però aquest cop encertat. Christian Bale com a Batman i el desaparegut Heath Ledger encarnant al Joker (el millor de moment) treien a Batman del fang. Una peli amb acció però que profunditza en el personatge, amb un Arthur que compta amb la interpretació de Michael Cain i sobretot torna al thriller més obscur.

La van succeir The Dark Night Rises, que tot i baixar una mica, entra a Tom Hardy, Anne Hattaway a la saga. Trilogia meravellosa, retorn i creació consolidada del personatge. Un punt i seguit. Nolan i Bale consagrats.

A partir de llavors, un infumable Batman Vs. Superman. Amb Ben Affleck fent de Batman.. per favooor i dirigit per Zack Synder. Una versió dolentíssima i lenta de Batman que no arriba a Batman Forever però que és a prop. No us la mireu.

Un parell de “cameos” de 5 a La Liga de la Justicia i poc més.

Fins que arribem a The Batman.

Ara si, anem a la peli:

D’entrada jo era dels raticents a que Robert Pattison fos Batman, no ho veia vaja…. Un nano que ha fet de vampir teenager no el veia com a Bruce Wayne… Però la veritat i (com sempre he de menjar-me les meves pròpies paraules) ho fa molt bé. La peli és més treballada (també hi ha més metratge), però veritablement té un toc tècnic que només les del Nolan té. Treballa fins al límit el personatge i el mostra obscur, trist i atormentat (com és en el còmic). Juga amb ell i la foscor, amb el límit entre el bé i el mal (jo hagués preferit que hagués estat una mica més sanguinari perquè a Batman se li escau). Zoe Kravitz (la filla del guitarrista) que fa de Catwoman em convenç (en aquest punt hi ha polèmica cinèfila i de fan) a mi m’agrada com ho fa i sobretot té molt molt a veure amb els còmics nous de Catwoman.

Si, son 3 hores de Batman, Gotham i acció, però passen ràpid. Tres personatges es mostren en aquest film i que son crucials per entendre a Batman i els tres estan perfectament treballats (considero els millors de la saga de llarg) – El Pingüino o Oswald Copperpot, brutal Collin Farrell que no es reconeix en cap moment, brutal personatge, molt més humanitzat que la resta de pingüins que es basaven en l’humor, no en el terror. Enigma, el personatge central, demència pura, protagonitzat per un Paul Dano (segueixo dient que és l’actor que ha de fer de Messi) brillant, psicòpata, superdotat… tots els matissos del personatge hi són. I per acabar John Turturro fa de Carmine Falcone, el mafiós/padrí del crim de Gotham… una meravella, és Turturro!. Resum, que segur que la torno a veure, que m’ha encantat i que els enemics de Batman apunten als millors de la saga, que Pattison convenç i que llarga vida al rat-penat. Aneu al cine ja!