La Júlia em pica

11 març

Avui, mentre tornava de dur els meus hereus a l’escola m’he trobat un semàfor vermell. Davant meu, a tres pams hi havia una mare i una filla en plena conversa:

filla – Es que no vull anar a cole perquè la Júlia em pica!

mare – La Júlia potser no és dolenta, la unica cosa que li passa és que no sap jugar…. Has de buscar a amics i amigues que et respectin, que t’estimin i sàpiguen jugar… com el Marc, la Laia i la Sofia.

filla – Si mama, però la Júlia m’agrada.

mare – Doncs li poses una condició: Si vols ser amiga meva m’hauràs de respectar i estimar…. mai picar.

filla – D’acoooord.

En resum… Júlia, val més que avui estiguis a l’alçada de la situació.

23 febr.

Després de molt temps, ahir vaig veure per primera vegada el documental de Pau Donés amb Evole.

És força colpidor veure una persona que és conscient del poc que li queda. Tenir clar quan arriba el moment vindria a ser un pírric avantatge, saber que te’n vas et permet endreçar moltíssimes coses i això és un privilegi (no perquè te’n vagis, sinó perquè saps que ho faràs en breu). Persones com jo que ténen tantes coses no resoltes necessitariem un període de preparació de mitja vida. Perquè, si hi pensem… hi han tantes coses que ens manquen per fer… i com deia el Pau, no grans coses, sinó més aviat coses senzilles. En les seves cançons ja es destil·lava aquell optimisme que pot arribar a semblar ingenu però després de veure el documental d’ahir les seves paraules, escrites i cantades prenen sentit. Ser coherent és això. En la música també. Perquè la coherència comporta un sol missatge i no paraules i frases inconnexes. El Pau era coherent. Va viure com va voler i de la manera que ell creia encertada en cada moment de la seva vida, equivocat o no era conscient de les decissions que va prendre en el seu moment i això l’honora.

Suposo que arriba un moment en el que pots parlar des de tots els somnis complerts i el Pau estava en aquest moment. La putada, que hi era se’l va acabar emportant però ell va deixar escrit i filmat què en pensa de la vida, de la mort i sobretot de l’amor. Perquè quan ja no tens salut l’únic que tens és l’amor. Sovint el tenim soterrat, el menystenim però és la part més essencial de nosaltres mateixos. Estimar com a fill, com a net, com a pare, mare, parella o amant és, en essència viure en majúscules i crec que (sense ser pretenciós) el Pau volia donar-nos aquest missatge. I no és un missatge d’una profeta ni d’un coach frustrat, és el missatge d’una persona que no disposa de molt temps i ens vol avisar que això d’un dia per l’altre s’acaba. Siguem responsables i vivim-ho com es mereix.

Pain time

11 febr.

Ahir es un d’aquells dies en que no et surt res. No sé si us passa però hi ha un dia que no et surt res, ahir era aquest dia…. tot va anar a mitges, vaig anar de cul i gairebé no arribo a buscar el Quim i el Martí, vaig pujar i baixar els nens al cole… i quan arribo a casa i decideixo fer-me un petit homenatge per la merda de dia que havia tingut amb uns ous estrellats amb botifarra negre i patates em passa el colofó del dia: em cremi amb oli bullent! A veure, que si, que sóc un dramàtic però el fet és que amb l’oli bullint vaig deixar caure l’ou per fer-lo ferrat i això va catapultar un raig d’oli bullint directe a la mà. Crema, més crema i avui només amb la marca, però s’ha de ser gafe i atontat perquè et passin aquestes coses… Mal dia que resumeixo amb aquest dolorós dibuix.

Imatge 9 febr.

PCR d’esòfag

3 febr.

El PCR bucal va ser molt pitjor que l’anterior. A mi ja d’entrada em costa poc trallar així que no veia gaires opcions, la noia sanitària va voler assegurar el tret i va treure dos palets. El primer va anar directe a la part posterior de la llèngua, provocant-me una arcada com l’Arc de Triomf…. mentre em queia una llagrimeta va seguir pressionant el punt concret. Llavors va retirar el bastonet… i llavors, de nou va tornar a introduir un idèntic bastonet amb idèntics resultats. La noia va tenir molta sort perquè podria haver estat un aspersor de bilis àcid i no va ser així.

PCR al cervell

2 febr.

He de dir que per sort només m’han fet un PCR, però el vaig viure molt intensament. Recordo que la noia que me’l va fer (molt p revinguda) em va fer asseure davant de la paret, en una cadira. Em va demanar el nom, el DNI,em va apuntar i llavors som-hi va treure un palet quilomètric de dins d’un plàstic esterilitzat i me’l va introduït pel nas. Reacció: tires el cap enrera. Solució? Paret… al tirar el cap enrera, la noia va poder aprofondir en la seva inserció jo no podia escapar i en un tres i no res vaig tenir el cap com un xupa xup. Em va caure la llagrimeta, no per pena, sinó per no sé quina mena de nervi em van tocar… de fet crec que em van arribar al cervell i allà no hi tinc Coronavirus, hi tinc coses molt pitjors… hahaha. Una experiència dolorosament distreta per la que tots haurem de passar… demà explicaré al món la segona part (gola-tràquea). Adjunto esquema.

Vacunes vàries

1 febr.

La ràdio i les vacunes, la tele i les vacunes, els diaris (ara digitals) parlant de les vacunes… fins i tot, les vacunes han superat als virus durant uns dies. Moderna, Pfizer… es parla de les corporacions farmacèutiques i dels governs barallant-se, d’Europa contra Estats units i el paper de Gran Bretanya amb el Brexit i les vacunes. Unes vacunes monodosis, unes vacunes que t’inocul·len el virus mentre que les altres només t’introdueixen defenses… i ara un vial que et proveeix de defenses i que un cop tens el Covid t’abaixa molt considerablement els símptomes.. ara me’n adono que allò de Blade Runner en que una corporació domina el món pot ser possible. Viatges a Aràbia Saudí que prometen vint dies d’hotel de luxe, golf i festa i dos dosis de la vacuna, viatges a Istanbul a replantar la closca de cabell sedós i festes de sauna turca… i mentre estem lluitant entre els països per descobrir qui la té més llarga i constatar que segur que no serem nosaltres la lluita de classes segueix el seu camí inexorable. I ara aparèixen els nou Deus, la nova religió, les farmaceutiques ja em veig anant a resar a la Corporació Grifols per aconseguir (gràcies a la meva devoció) que em dónin una vacuna pel Colesterol.

Too much work will kill me

29 gen.

Aquesta setmana ha estat durilla, molta feina, nova, amb nous aprenentatges, amb noves maneres de treballar. Molta feina i poc temps, la meva professió mai es deslliga d’aquesta maledicció, que hi farem. Això ha causat que no hagi tingut molt temps per escriure. La setmana que ve penso posar-m’hi més.

Osobucco i molta gent

25 gen.

Aquest cap de setmana ha tocat quedar-nos a BCN, restriccions, moviments amunt i avall amb els nens… i de tant en tant també va bé. Vam quedar-nos a fer el que ens agrada tot i les restriccions. Entre els grans fets del cap de setmana hauríem de destacar l’introducció de la família Montaner en la gastronomia milanesa, intentant fer una versió de l’Osobucco típic. L’intent va ser força gloriós tot i que Perfeccionable, les segones oportunitats sempre solen ser millors i en el camp de la gastronomía molt millors. També vam acostar-nos al món japo-mexicà fent una versió dels tacos mexicans però amb pà Bao (un pà japonès mooolt suau) i amb salsa Ponzu (que es sol utilitzar per fer el pollastre a la planxa), l’invent també va quedar força bé. Anar a comprar amb temps no té preu i fer-ho per una finalitat concreta (fer un plat) em rel·laxa enormement. Un cop gastronomitzats vam passar al cinema d’acció amb títols com: Avengers End Game, Avengers Infinity War i Magic Camp. El diumenge al matí a còrrer una mica per la montanya que tenim més aprop i baixar corrent espantats de la gentada que corre per Barcelona amb tota la merda aquesta del confinament, gent per tot arreu, però per la muntanya és al·lucinant. Ens feia por i tot així que vam pujar i vam baixar amb només 5 minuts de contemplació de Barcelona. Ens apartavem dels humans com si no ho fóssim… molt trist.

En busca de l’Honda perdut

23 gen.

M’aixeco d’hora, com sempre, rebombori per casa, entrepans, maletes, bosses, brossa, claus, carteres… sortim de casa: on és el coxe?… osti… no ho sé, crec que el vaig deixar aquí ahir… (jo ja barrejo els dies). Renovino… ahir vaig arribar estressat de la feina perquè m’havia de connectar i vaig sortir del cotxe gairebé corrent i no hi vaig posar tiquet… vaig pujar i… el vaig deixar aquí… crec… donem voltes a l’illa, aquí no, aquí tampoc… i si me’l han robat? Trucaré a la grua… els nens amb taxi cap a cole amb la Balma… Hola bon dia… (truco al telèfon de la grua municipal)…. Teniu un Honda Jazz matrícula xxx…? Si, és a Badajoz (em poso blanc i la meva ment em portà a que me’l han robat uns quillos i se’l han endut a Badajoz… frena Mason, frena) Resulta que és al carrer Badajoz, així que pintant cap allà perquè un minut es cotitza. Arribo amb taxi 5 euros. Baixo unes escales i em trobo a un home cridant per telèfon, finta… un segurata m’indica la cua…. espero… senyora xunga amb bigotis em demana matrícula… li dic…. Honda Jazz gris? Ella em diu. Si… serán 198 Euros…. la marequemvaparirhostiputa!!! Com? Que li heu parit un massatge, un peeling, li heu llepat els fars i m’heu omplert el dipòsit de Möet Chandôn???? Cabrons! Que me’l vau agafar a les 5 i l’he vingut a buscar ara ehhh?. Paga com un idiota i vine cap a casa. Aparca i… just en aquell moment tromba d’aigua i vent… i jo que tenia una reunió en 2 minuts corre esprintant cap a casa per conectar-me… xop, moll i pobre. Llavors diem que a la vida no hi han emocions… us ben asseguro que avui m’han sobrat les emocions. 198€ una nit. Que el Hotel Palas (antic Ritz) va molt més baraaato…. en fi. He intentat remontar el dia però la veritat no ho he aconseguit.