Combustible necessari

3 set.
fbt

Tornar o retornar. Plegar les coses en bosses, en caixes o en el maleter del cotxe. Empaquetar aquesta simulació de llibertat que ha estat aquest estiu. Empaquetar somriures, petons, sorra i aigua salada tèbia i quedar-t’ho a dins emmagatzemat com a combustible per passar un altre any.

Fins aviat Carmel

30 jul.

Vas arribar a les nostres vides de puntetes. Arribaves sent un desconegut. La teva manera de ser et feia ser prudent, respectuós, caute… Eres afable, culte, es podia parlar absolutament de tot amb tu. Vas asseure’t a la nostra taula i vam compartir la vida, les coses bones i les dolentes, sempre vas estar a l’alçada. Et vas convertir en un pilar, la teva amistat amb el meu pare anava més enllà del parentesc i com era inevitable et vam anar estimant. Quan vas caure malalat vas dir una frase que em va quedar marcada per sempre: “Em sap greu per vosaltres però tinc càncer”. Això parla de com eres tu. No volies molestar. No volies ser el centre d’atenció, et vas convertir en el meu tiet, en la parella de la meva tieta, en membre de la nostra família…. sense molestar. Les xerrades que teniem del Barça, el teu humor i manera de ser ens va fer estimar-te. Aquest vespre, però, has marxat en un hospital. Personalment prefereixo recordar-te com et vaig veure l’ultima vegada, sobre la moto, envoltat d’amics i amb un somriure amagat rera aquestes mascaretes a les que inevitablement ens hem acostumat. Sé que t’hagués agradat que et recordés com a la foto que he penjat, així que així ho faré. Gràcies Carmel, tiet i amic.

Els 10 manaments del Pau

19 juny

No recordo quan vaig sentir la primera cançó de Jarabe de Palo però sé que era la Flaca per tant estem parlant del 1996 jo militava en varis grups de música berguedans i en aquella època sentia la música vivivint-la, Festes Majors, estius de platja amb amics, la piscina de Berga i dies, tardes i nits al Casino. Posava música, la cantava i particularment Jarabe de Palo era per a mi un referent, en les seves lletres trobava realitat, visió romàntica i positiva a l’hora, en la seva veu la perfecta modul·lació. Les cançons de Jarabe de Palo ténen la particularitat que son molt fidels al tò de veu de Pau Donés de manera que si t’adaptes al seu registre és fàcil cantar-les totes. Senzilles però amb molts matissos jugant amb les sílabes, amb els tons, amb els greus i aguts… les cançons de Jarabe de Palo ho ténen tot.

El Pau com a líder donava la talla, l’havia vist en directe i era un tio força ocurrent al micròfon i dinàmic a l’escenari. Potser per això l’admirava, costa ser una persona que agradi a tothom, costa que (en aquests dies ho hem vist) la gent pugui plorar a parts iguals música i cantant però en el Pau ha passat.

Avui clicant l’actualitat m’ha sortit aquest text, que he cregut interessant, bon cel Pau!

ELS 20 MANAMENTS PER VIURE FELIÇ, DE PAU DONES

  1. Que sapiguem viure el present.
  2. Que no perdem el temps pensant en el futur.
  3. Que deixem de creure en la sort i creguem en nosaltres mateixos.
  4. Que deixem de fer muntanyes de granets de sorra.
  5. Que la tristesa ens faci venir ganes de riure. Que riguem molt.
  6. Que cantem a la dutxa, als bars, als casaments, als sopars amb els amics o on ens vingui de gust quan ens tinguem ganes.
  7. Que aprenguem a dir-nos “t’estimo” sense que ens faci vergonya.
  8. Que ens fem petons, ens toquem i ens abracem molt amb força.
  9. Que ens escoltem tant com sapiguem compartir-nos en silenci.
  10. Que ens estimem, als altres i sobretot a nosaltres mateixos.
  11. Que ens barallem el mínim possible. Estar emprenyat és una gran i estúpida pèrdua de temps. A la merda l’ego i l’orgull!
  12. Que ens deixem de rotllos, de ‘xorrades’, de fer veure el que no som, que això no serveix per a res.
  13. Que li perdem la por a la mort, però també que li perdem la por a viure.
  14. Que decidim per nosaltres mateixos. Que mai deixem que els altres decideixin per nosaltres.
  15. Que quan la vida ens tanqui una finestra sigui quan més obrim les ales per trencar el vidre i sortir volant.
  16. Que les coses ens portin on sigui, però que ens vagin bé.
  17. Que els cervells de barroers, hipòcrites, beneits, corruptes, pesats, estúpids, tocapilotes, mentiders, carallots… es reprogramin i entenguin que a la vida no fa falta ser així, que la vida va d’una altra cosa.
  18. Que a les penes, punyalades i al mal temps, bona cara. O mala, que tampoc no passa res.
  19. Que la vida sigui sempre un somni.
  20. I, finalment, que a la vida li donem qualitat, perquè de bellesa en sobra.
Imatge 24 febr.

Trist

21 gen.

Feia massa temps que no escrivia, la quotidianetat se’m engoleix i no em deixa temps per res. Escriure suposa de vegades un alleujament, un tub d’escapament minúscul a aquest món salvatge.

Avui escric des de la pena més profunda, des de la tristor més amarga, perquè la vida ens ha robat un amic. Un amic al que no li tocava i un cop més la mort s’ha equivocat. L’Aleix no. Era una persona plena de vida, bona persona, bon pare, bona parella… tot el que es sol dir en un enterrament però en aquest cas de veritat. Tenia un humor que m’encantava, reia sempre, encara que fes aquell posat de seriot (que ningú es creia), feia bromes i sempre et demanava l’opinió, escoltava i estimava d’una manera molt honesta. Les sobretaules amb ell se’t feien curtes i em sento privilegiat d’haver-ne compartit moltes amb ell. Era una persona bonica que trobaré a faltar.

Per aquest motiu arribo sempre a la meva máxima de viure la vida, per mi i per als que ja no hi son. VIVIU la vida collons! Que en qualsevol moment (i no vull ser pessimista extrem) la puta mort es pot equivocar com en aquest cas i venir-nos a destrossar la festa.

L’amplitud del temps

5 set.

Caldria mirar a dintre per trobar el moment en que comences a ampliar la teva percepció del temps. Treballant com un hàmster en una roda, troban-te en moviment diàriament adquireixes la sensació de no tenir segons per abarcar les teves necessitats ni d’expansió ni de contemplació. És quan tens temps que la teva perspectiva pren un sentit més ampli, és quan pots assaborir un sol minut sota l’aigua o una torrada amb ben untada en mantega i mermelada i un cafè per esmorzar o una tarda d’un bon llibre i aquell sol taronja que t’escalfa la pell.

Quan tens la dedicació i el temps pots veure durant hores els teus fills jugar amb les onades i riure. Internament pots fer un balanç i pots veure cap on vas i adonar-te’n que tampoc tens el timó ferm a la teva mà i que no tot depèn de tu.

Assaboreixes els minuts que s’escolen entre els dits i sorgeix l’obsessió de fixar-los. Estem acostumats a tenir el control, a dominar-ho tot, canviem el canal, la marxa del cotxe… però simplement fem petites variacions de les normes establertes. Quan dorms entre els pins o en un aparcament vora el mar, quan dines perquè tens gana, quan no t’has de despertar amb un so predeterminat és quan realment ets lliure i aquesta sensació és on viu el concepte d’amplitud del temps. En aquests segons de contemplació, d’observació, de meditació hi ha l’expansió i contracció del temps i tots els conceptes que algun físic quantic em podria fer entendre però no viure. En aquests moments trobem la pau, els riures i l’espai que tots necessitem.

 

 

Estiu

15 jul.

Estiu. Estiu son els seus ulls contents. Estiu estirar-te a la tovallola i que se’t estirin a sobre just sortir de l’aigua. Que els puguis observar jugant, des de lluny. Que riguis mentre els veus o que els sentis com a meravellosa banda sonora. Estiu son patates de bossa i gelats. Estiu d’immersions subaquàtiques senyalant amb l’índex bancs de peixos mentre, immòbils surem. Estiu de dinar lleuger i migdiada. Estiu de lluites piscineres i llançament de nens pels aires. Estiu d’inventar salts esperpèntics de trampolí. Estiu de quadern abans de la sessió de piscina a la tarda. Estiu de pelis a la fresca. Estiu de pescar poc i riure molt. Estiu de crancs. Estiu de despertar-nos amb els cabells esvalotats i esmorzar tard. Estiu de cançons al cotxe.

Adéu iaia

5 jul.

He tardat massa a escriure aquest post, potser perquè tot va anar massa ràpid.

Dimecres de Patum quedava sobtat. Trucades i corredisses a l’hospital de Berga. Llàgrimes d’entrada. La iaia estava molt baixeta i potser no se’n sortiria. Si, ho sabiem, 93 anys i una vida plena fins a l’últim moment son motius per somriure. Però era la meva àvia i la mare de la meva mare que desconsolada no podia reprimir el sanglot-plor i a mi això em trenca el cor.

Van entubar a la iaia, li van posar una munió de tubs que connectaven a una màquina, circuït tancat. Ja no patia. Ja no tenia consciència. a les 12, mentre els meus amics saltaven la Patum jo em desfeia acariciant per últim cop la galta de la meva àvia (mai havia suportat que li toquéssin el cap). Li deia adéu a cau d’orella tot i que sabia que ja no em sentia. La iaia no hi era. Vaig agafar forces i vaig trucar al meu cosí que estava fent de geganter i a la Queca que era amb les seves amigues. Al cap de poc tots erem descontextualitzadament a l’hospital. El Joan vestit de geganter, la Queca de Patum, la meva mare, la tieta i jo amb el barret i la iaia en el box nº3.

Vaig anar a veure a la metgesa que em va assegurar que l’àvia ja havia passat i que l’endemà al matí la desentubarien per mirar que reaccionés però que hi posava molt poca esperança.

La iaia (mai li havia agradat que em referís a ella com a àvia) que havia estat la vida en estat pur se’n anava.

Enrera deixava tot l’amor del món.

No puc ni contar les hores que vaig passar amb els meus avis perquè el meu pare (industrial) i la meva mare (botiguera) acabaven de treballar tard. No puc contar les vegades que havia sopat a casa dels avis i ni els divendres de cosins de bikinis i riures. Tampoc podria descriure l’oasi que significaven els dissabtes de Cal Rosal primer i després el dinar a casa dels avis, allà era fora del món de mals resultats en estudis, el món de mal rotllos… allà era plenament feliç. La iaia corria de bon matí a comprar les millors viandes per als seus néts i les cuinava sempre amb un somriure posat. L’avi feia bromes, la iaia feia comedia fent veure que s’enfadava i nosaltres disfrutavem del dinar i d’una sobretaula preciosa. Quan marxavem l’avi feia migdiada mentre la iaia fregava (li agradava molt) els plats a mà mentre canturrejava alguna cançó, a la tarda anaven al Casino i l’endemà al migdia venien a dinar a casa. Estaven molt bé i això vol dir que vaig gaudir moltíssim d’uns avis enèrgics i divertits. Ja no en tinc d’avis perquè amb la iaia es va acabar un cicle va ser un final.

La iaia va ser una persona d’orígen senzill. Vivia a Xauxa, a Cal Rosal, la seva mare va haver de treballar molt per poder tirar endavant dos nens que de ben petits van perdre el seu pare. La iaia sempre deia que haver entrat e l’escola de les “nens del parque” va ser la sort més gran de la seva vida perquè allà va aprendre mentre deixava enrera la pobresa més extrema. El seu germà, el tiet Lluís era l’únic que no entenia què feia la Maria Rosa en un internat, l’anava a veure i sovint li dissenyava plans de fuga però la iaia era feliç allà. Va créixer i va fer teatre i musicals i de tot perquè a ella la faràndula la tibava. Va conèixer a l’únic amor de la seva vida, l’avi. Es van enamorar de cop, intensament i ho van tenir clar des del primer moment així que van anar a viure a les afores de Pinsanía amb els pares de l’avi, la mare de la iaia i amb molta ilusió com deia l’avia. Allà van néixer “les nenes” i van ser molt feliços. Quan la iaia parlava de Pinsania ho feia sempre amb una alegria que ens ha fet respectar el lloc. Pinsania, sense ser casa nostra és el nostre orígen i és d’on ens sentim. Hi pujo de tant en tant i recreo mentalment com vivíen els meus avis, la meva mare i allà hi trobo l’avi i la iaia, el meu besavi Pep assentat en aquella roca que encara hi ha al voral del camí. I allà hi trobaré sempre a la iaia i a l’avi.

Quan parles de persones “sofertes” parles de gent que no es queixa i quan una persona no s’ha queixat en 93 anys t’emociona. Si, m’emociona. Es queixem perquè fa calor, perquè ens fa mal l’esquena… ens queixem. La iaia sempre estava bé. Quatre dies abans de morir la vaig anar a veure:

teti- Hola iaia!

iaia- Oita el Sergi! Hola maco!

teti – Com estàs iaia? com et trobes?

iaia- Beeeeé maco bé! Com hem d’estar?

Això la resumeix, soferta, valenta, optimista, tossuda i familiar. Alegre.

Bon viatge iaia.

T’estimaré sempre més.

Classic Revival

20 maig

Aquest cap de setmana hi ha hagut temps per tot (potser he anat un xic atrefagat). El divendres vam anar al cine amb uns amics del Quim a veure la magnífica peli ” Pokemon – Pikachu detective”. Terrible! una mena de bodrio que va causar furor entre els companys d’estudis del Quim, fet que no vaig entendre. Vam passar pel McDonalds (obligat per l’aliança franternal) i després a Berga. Dissabte al matí tenia feina a ajudar a muntar el sorteig de la Patum Infantil que va anar bé. Al Martí li va tocar fer de Guita i estava molt emocionat. A la tarda tenia feina amb les companyes de De Festa i el fuster… va anar molt bé. El diumenge va succeïr el que dona títol a aquest post. El Martí va agafar la moto de la meva infància. 33 anys després el Martí va pujar i va fer córrer la meva Montesa – Cota25!!! Una festa. Em va fer gràcia i em va agradar molt. A més hi havia el meu pare que va tornar a viure aquest moment de nou. Moments després vam pilotejar a Paddel amb el Martí.

Dibuixots

17 maig

Alguns dels dibuixos d’aquesta setmana:

old paper texture