Baikal

22 set

fidelcazando

Avui us parlaré de Baikal, la història d’un ós i un dirigent Cubà.

Fa molts anys, en l’època que l’URSS i Cuba tenien bona relació, un Fidel Castro jovenet, anava de viatge a Rússia. Moment que es va sacsejar el món, un cubà a Rússia!

Fidel va arribar, amb el seu seguici de persones vestides de verd militar, amb les gorres i les casques que no van tardar a complementar amb pesats i calents abrics de pells animals, gorros d’estil rus i altres complements. Fidel, es va tancar en una casa d’uns geòlegs, va provar el peix del llac Baikal, va compartir Vodka amb els geòlegs i pel que diuen va comportar-se com un veritable general. En un moment del distès dinar, va aparèixer un jove, que venia de lluny. Venia amb un ós petit que de seguida es va fer amic de Fidel. Qui es resisteix a una boleta peluda i simpàtica? El jove, li va demanar a Fidel si es voldria quedar amb el regal i Fidel, després de pensar-ho una estoneta, va accedir a quedar-se amb l’os que va acabar amb el nom del llac, Baikal.

A partir d’aquest moment, la història de l’osset va canviar, fins al moment, l’ós havia crescut en llibertat, havia estat salvat de morir (ja que la seva mare havia estat caçada) i havia guanyat una segona oportunitat amb el jove. Però llavors, el destí i el comunisme més radical va convertir l’ós en forma de regal. Va passar, de ser un ós domèstic a l’ós de Fidel Castro, un ós mediàtic, símbol de la unió entre dos països, simbolitzant la fraternitat de dos pobles van desgraciar la vida al pobre ós.

Imagineu-vos un ós siberià a Cuba, amb un clima subtropical, imagineu l’infern dels seus bioritmes i de conviure en la residència de Fidel. Es va tornar boig, salvatge, sense ganes de viure i l’ós que va tenir una última oportunitat va acabar patint dos anys de la seva vida de tortura climàtica subordinada a viure en una residència presidencial. Després va morir.

Posteriorment, com si res, Fidel va tornar a caçar per Rússia i ningú va tornar a preocupar-se per Baikal, l’exemple més gran que el destí no tan sols és capritxós, sinó que és un autèntic fill de puta!

 

Sitting Waiting Wishing Reading

19 set

sitting_30graus

De vegades, t’agrada dibuixar, sense més, copiant de la realitat.

Imatge

Samuel 17:4-23; 21:9

19 set

againstgoliath

Cada dilluns es converteix en una lluita, en una vertadera carnisseria d’emocions i sentiment de llibertat versus la gran roda o engranatge de la rutina (que personifico en un Goliath lleig i pelut). Contra aquestes adversitats, no tinc més que una fona i poca punteria, així, que sigui el que guerrer filisteu té totes les de guanyar. Tot i això, provaré d’encertar el meu millor tir al front d’aquest mastodòntic enemic! Som-hi!

Tardor

15 set

tardor

Potser, aquest any, desitjo la tardor.

L’estrella

14 set

Una vegada va haver tancat la porta del cotxe, es va asseure, acalorada, ho havia donat tot. No tenia esma ni de respirar. De fet, sentia una pressió al pit que no reconeixia, però que associava sens dubte als dies que havia estat fent el seu particular Tour. Focus, gent cridant histèricament, tibades, empeites, saliva, crits, himnes, flors, foc, fum, petons apassionats… estava esgotada. Va asseure’s, recolzant-se amb el respatller i va deixar caure els seus dits cap als botons de la camisa i amb un moviment imperceptible va obrir-se la part del pit. Les seves sines, blanques, verges inexplorades van sorgir. Es va treure la corona i va deixar-se anar els cabells. Estava rebentada. Només pensava en tornar a casa i dutxar-se. Es va descalçar. Mentre el xofer buscava al Google Maps la direcció, ella va aprofitar per veure el paisatge passar, va reconèixer cases, arbres. Va pensar en aquell noi tan ben vestit que la portava a tot arreu, en la seva olor de colònia i una esgarrifança imperceptible la va recórrer. Però s’havia acabat, com una ventafocs havia de tornar a la seva realitat. Va enfilar les escales i va entrar a casa seva. Aquella olor… no se’l podia treure del cap. Podria esperar 25 anys més? Pobre Queralt!

virgin

 

Ulises vs. Sirenes

14 set

Doncs avui, en una reunió densa, molt densa m’ha sortit aquest dibuix que he passat a color ràpidament. Es tracta d’Ulises que per no caure davant els encants de les sirenes s’encadena al pal major del seu vaixell, tot i que tampoc havia de ser un gran dibuix (era un esboss) doncs el penjo. De vegades, només cal una inspiració per deixar anar el pinzell.

ulises.jpg

In blue

9 set

joestiu

I un cap que no para de donar voltes i un cor que he d’escoltar. I la tardor que serà llarga i fosca. Només anhelo tardes de fred i xocolata calenta i algun somriure pel mig.