Amor a romA

4 març

Amb un títol intencionadament inadequat Roma significa el triomf del sofà i la manta + sushi a domicili Vs. una butaca i crispetes. Una lluita equilibrada al mil·límetre. Les plataformes televisives prenen terreny a la pantalla gran, indubtablement. S’ha trencat el cicle. Però hi ha solució. Aquesta solució és la necessitat. Ara mateix tinc necessitat de veure Roma en format cinèfil, tinc necessitat de tornar a veure la pel·lícula amb un so impecable i en una pantalla perfecta. Ja sé que tothom té Netflix però tothom que té Netflix també comparteix l’amor al cinema i això és reconciliable. No és reconciliable el preu de les crispetes ni l’IVA que el govern del “Reinado Bananero de la Colonia de España” ha imposat a les sales. Però si que és, des del meu punt de vista salvable.

Sobre el film diré que sento especial predilecció per Cuarón i que em ve del 1.998, quan vaig veure Grandes Esperanzas, una pel·lícula basada en una obra de Charles Dickens amb Gwyneth Paltrow i Ethan Hawke, amb la fotografia del meu director de fotografia preferit Emmanuel Lubezki. En aquest moment em vaig enamorar de Alfonso Cuarón. Des de llavors no ha fet més que reafirmar que m’encanta.

La peli s’enmarca en el Mexic dels 70. I detalla la relació existent entre la serventa d’una família benestant que s’està trencant mica a mica. Explica les vides paral·leles entre les classes socials i les revoltes d’estudiants de l’època. Però ho fa amb una delicadesa i bon gust poc usuals.

És en resum i des del meu punt de vista una peli amb dos lectures una lineal (argument i pel·lícula) i un altre lectura més intimista i profunda en les imatges. Una obra que s’ha de veure amb condicions i no depressa i corrents.

Anuncis

Portes els pantalons estripats.

26 febr.

Entro pel rebedor, fotos perfectament disposades dins de marcs brillants, captures del passat que viuen alienes al present dins de vidres nets. Giro a l’esquerra em trec la jaqueta i la deixo en una cadira.

-Hola iaia!
– Hola maco
– Com estem?
– Verge… Perfecte… molt bé.

Li faig un petó a la galta, com amb delicadesa, just al contrari dels petons que els hi faig als meus fills. Té la galta suau. M’assento al seu costat. Creuo les cames i deixo el meu genoll davant meu. La iaia veu l’estrip dels meus pantalons.

– Duus els pantalons estripats.
– Ja ho sé iaia, però ara no passa res, és moda. De fet els venen així (em sento idiota només de comprar-los ara mateix).
– Ai caram… quines coses.

Toca el forat i li poso la mà a sobre la seva mà. Estem uns moments així i m’emociono una mica (potser estic una mica massa sensible últimament). Estem una estona mirant la tele.

– El Barça va guanyar al Sevilla iaia, ara faran els gols. El Messi en va fer tres.
– Ole ole, que bé. És bo aquest Messi.
– I tant iaia! La lliga ja la tenim gairebé al pot.

Riu, somriu. Sempre ha sigut molt del Barça i jo he sigut sempre molt del Barça i de la iaia, quin regal veure-la somriure als seus 93 anys. És un veritable regal.

Llum i pau

12 febr.

Aquest cap de setmana he passejat de nou amb el meu  passat, he recorreguts camins interiors que fa temps i per prevenir possibles torçades de turmell havia tancat amb valles de fusta que havia aixecat jo mateix. Parlo de la meva infantesa i de visitar a la meva àvia i de asseure’m a la cadira de l’avi del despatx.

El despatx de l’avi era el seu lloc sagrat, era on passava la majoria del temps, quan tornava del cole, anava directe al despatx, passava la volta del lavabo, del cuartet del mig, del magatzem i deia un: hola avi… l’avi em feia un xiulet i sabia que era allà, assentat. Quan arribava al despatx em meravellava sempre amb els colors, llàpissos i bolis que tenia en un llapisser a l’abast i m’assentava en una butaca que tenia davant del seu escriptori, de vegades hi dibuixava una estona, d’altres vegades simplement parlavem uns minuts, llavors el deixava treballar i me’n anava a berenar o veure la tele o fer deures (poques vegades perquè preferia viure la vida).

L’altre dia que vaig entrar al despatx amb el Quim i el Martí vaig ser capaç per primera vegada d’assentar-me al seu seient, de mirar els seus armaris i no hi vaig trobar res que no sabés. Que era ordenadíssim, que li agradava tenir per quatriplicat el material d’oficina, que tenia veneració pels seus néts i besnets i que tenia molta por a perdre el cap i els seus records, per això, l’avi ho apuntava absolutament tot. Hi han seccions com “descuits mama” que son el principi de quan la meva avia començava a oblidar petites coses del dia a dia, ell es posava nerviós i ho documentava en papers perquè, com sempre en quedés constància. Els meus fills em feien moltes preguntes i jo els responia, de que feia l’avi, en que treballava, això ho ha fet ell? i això que és?… Vam estar una estona compartint el que era l’avi i em vaig sentir com molt bé, en calma, com quan seia davant el seu escriptori i parlavem de qualsevol cosa. Ell era l’avi, l’amic i de vegades el pare generós que m’ha fet com sóc.

Després vam enfilar cap al menjador. La iaia dormia, amb el cap reclinat, amb una màquina odiosa que li dóna l’oxigen que ja li falta. Mig dormia com quan erem petits. Ella sempre ho negava… no, no dormo jo! Pesava figues. La vam mirar una estona i vam marxar, abans li vam fer petons els tres, a la mà, sense que se’n adonés. L’avia s’apaga però la llum que ens deixarà enlluerna per generacions, la seva força, la seva positivitat, la seva tossuderia i el seu somriure, en tenim per il·luminar vides senceres. I en les llacunes de la seva memòria hi tenim les nostres experiències i vides. Res queda buit.

Aquest hivern

7 febr.

 

Llibretes velles

28 gen.

596ee945660897.5907fdd955bfa.jpg

De vegades només mostres petites arestes, trossos minúsculs. Suposo que és per por o simplement perquè necessites establir un diàleg amb tu mateix. Necessitava tenir temps per a mi, per refer-me, per tornar a construir-me des de zero. En aquests processos m’agrada recuperar velles lectures i l’altre dia vaig trobar un seguit de llibretes que em van fer riure en algunes pàgines i gairebé plorar en d’altres.

De Khalil Gibran s’aprofita gairebé tot, com el porc però en filòsof i sempre m’agrada rellegir-lo en les llibretes tenia frases i texts d’aquest senyor que crec remarcables ja que avui (després de molt temps) segueixen tenint sentit.

 

Sobre la vida diària:

“Tu diario vivir es tu templo y tu religión. Cada vez que entres en él, hazlo con todo tu ser.”

Sobre els diners:

“Me consideran loco porque no quiero vender mis días por oro. Y yo los considero locos porque creen que mis días tienen precio.”

Sobre l’amor:

“Si amas a alguien, déjalos ir porque si regresan, siempre fueron tuyos. Y si no lo hacen, nunca lo fueron.”

 

Sobre els fills:            

Vuestros hijos no son vuestros hijos.

Son los hijos y las hijas de la llamada de la vida a sí misma.

Vienen a través vuestro, pero no de vosotros.

Y aunque estén con vosotros, no os pertenecen.

Podéis darles vuestro amor pero no vuestros pensamientos.

Porque ellos tienen sus propios pensamientos.

Podéis abrigar sus cuerpos pero no sus almas, pues sus almas habitan en la mansión del mañana, que vosotros no podéis visitar ni siquiera en sueños.

Podéis esforzaros en ser como ellos, pero no intentéis hacerlos a ellos como a vosotros.

Ya que la vida no retrocede, ni se detiene en el ayer.

Sois los arcos por los que vuestros hijos, cual flechas vivas, son lanzados.

El Arquero ve el blanco en el camino del infinito y Él, con Su poder, os tensará, para que Sus flechas puedan volar rápidas y lejos.

Que la tensión que os causa la mano del Arquero sea vuestro gozo, ya que así como Él ama la flecha que vuela, ama también el arco que permanece inmóvil.

Khalil Gibran

Coltrane over the buildings

25 gen.

De tant en tant necessitem alçada per observar la vida. Hi ha qui la troba en muntanyes i qui la troba en turons o en el mar. Trobem perspectives diferents, el sol ens escalfa i l’activitat de la ciutat queda lluny. Això fem algun diumenge per fer gana. Després cuinem els tres i passem un diumenge poc pretensiós però molt tranquil. Després, a la tarda, mentre els nens llegeixen tinc ocasió de posar algun vinil (per exemple Coltrane) mentre faig un cafè al sofà. Moments low-cost però de gran plaer.

 

Blur

24 gen.

* Filtre + Desenfocament + Desenfocament de moviment