Jazz

14 Apr

ericdolphy.jpg

No és un secret, per treballar m’agrada escoltar el Jazz. Em dóna molt, escolto la música, sense matissos, sense profunditzar, passa el temps i ni me’n adono. Ja fa força temps que ho faig. Avui escoltava Eric Dolphy i m’ha sortit un dibuix ràpid i senzill. M’agrada també dibuixar jazz, tot i que no hi poso el temps que voldria.

Spaghetti incident

8 Apr

spagethi.jpg

I amb una delicadesa massa sensual, va agafar l’espagueti i se’l va mirar, com comprovant el seu punt de cocció. “Al dente” va pensar, va agafar la peça de pasta i se la va posar als llavis. Després, amb un moviment gairebé imperceptible va succionar-lo i lentament, va anar endinsant-se en les profunditats de la seva boca, sense pressa, mentre feia un moviment amb els llavis que haguéssin fet perdre el món a qualsevol. Nua, se li veia una sina, que despuntava, perfecte, rodona, desafiant.

Un cactus

31 Mar

cactus

 

I mentre sortia de casa amb el seu regal, una pluja inesperada va deixar la ciutat de color gris humit. Sabates molles, bassals de sutja… Va agafar amb delicadesa el cactus d’estructura de tipus columnar i el va tapar amb el paraigües de la seva filla, plovia molt, per la canalera del barret li baixava un rec d’aigua que mullava les seves espatlles, però el cactus seguia sec, intacte…

Va agafar el bus tot tancant el paraigües amb una mà i espolsant-lo va treure hàbilment la targeta de transport amb una sola mà. La va passar per la màquina i va quedar-se dret, al mig del passadís (per sort no hi havia gent). Una senyora se’l mirava encuriosida. Quan va arribar a la parada va baixar del bus tot desplegant el paraigües amb un botonet i es va afanyar a cobrir el cactus. Va caminar dos minuts i va trucar un timbre… va entrar, va tornar a tancar el paraigües amb una mà i va tornar a espolsar-lo. Va pujar les escales i quan va ser davant la porta es va treure el barret mentre deixava momentàniament el cactus al terra… es va pentinar. Es va olorar l’alè i va disposar a la seva estructura facial el millor dels seus somriures. Va trucar el timbre. Ding dong!. Va obrir un senyor de uns 55 anys, amb un jersei gruixut de color verd poma, que amb cara de sorprès va mirar al visitant: – Em pot aguantar aquest cactus? . El senyor, sorprès no va saber com dir que no. Va agafar-lo amb poques ganes amb les dos mans. Tot va succeir massa ràpid, un tret que va perforar el cactus i es va encastar a la cara del senyor del jersei verd poma, ara esquitxat de sang, un segon tret a l’estómac. Llavors un petit i estrepitós cop del cos al parquet, un tercer tret al cap. Va tancar la porta amb facilitat, va tornar a posar-se el barret i va marxar a casa amb el mateix bus que havia agafat.

Comparativa de un músic i un pallasso.

11 Mar

Primer un ídol, que, reconegut en tot el món es podria coparar a nivell de ventes amb els del següent video. Imagina’t (que ja és molt imaginar) que vas al concert del pallasso aquest i et surt per pateneres com en aquest cas:

I ara músics, en unes condicions molt bàsiques, amb talent i prou:

Sense paraules…

I will follow

10 Mar

 

pigadeta.jpg

Univers de pigment en una tela bruna. Roca dura, on els turistes s’asseuen a fer-se fotos triomfals, passos estrets, humits. Bosc de pi negre, de bon matí. Zones càlides de vapor, tobogans de plaer i monstres sinistres somrients. Sexe i desitg, dits de pal, llenyosos, aspres.. coll infinit on olorar la raó de la vida, ón trobar-hi tota la veritat soterrada en l’epidermis lluent.

 

Seient Banana

10 Mar

tumblr_nf4fkzDU3F1r1d5rwo1_1280.jpg

Una festa entre els seients de la meva infància. El top-gamma dels seients, amb acabats al·lucinants. Podies reposar els teus glutis en una superfície de sèrie o podies pujar una divisió, podies escalar en el ranking de “nens molons” del carrer i marcar-te un seient “Banana” amb purpurina. Quin acabat! I evidentment amb una barra a modus de Harley Davidson a la part posterior, un cop complertes les dos premisses, erets l’equivalent a el “puto amo” del barri. Podies portar la teva germana a la part del darrera, podies fer cavallets de manera moooolt més fàcil i (en cofidència us diré) que era purament estètic.

Però quan sortir del fang de l’indiferència és qüestió només de tenir un seient o un altre, les coses van bé, perquè ara, per sortir del pou dels oblidats necessites una PS4 amb jocs que valen el que valia una bici “Meteor” sencera!!!!

Nostàlgia plàstica infantil, poc més.

L’abraçada

9 Mar

abraz.jpg

I mentre la rodejava amb els braços i l’apretava, la va notar fràgil, com si s’anés a trencar. Va deixar caure el cap sobre l’espatlla i llavors tot era la seva olor. No va dir res. Ell tampoc. Es van limitar a respirar acompassadament, com una coreografia pulmonar. Va passar la barbeta per sobre la seva espatlla i va obrir els ulls, el paisatge era difuminat, només hi era ella, que va fer el gest d’acabar l’abraçada i va somriure d’una manera serena, com no havia vist mai. Ell la va correspondre i van seguir caminant, amb el fred a les galtes i colpejant el nas, mirant-se l’un a l’altre.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.