Avatar 2

11 gen.

El diumenge passat vaig reservar-me’l per anar al Phenomena a veure Avatar 2. Me’l vaig reservar perquè vaig sentir a la radio que calia veure la peli en bones condicions, el fet que estigui rodada digitalment i que sigui la pel·lícula més tecnològica estrenada recentment indica ja d’entrada que val la pena invertir en veure-la en condicions. Així ho vam fer.

Abans d’entrar (ja amb les beguda i crispetes) una petita cua i som-hi.

Vaig anar sense expectatives, simplement a veure que m’oferia James Cameron, Director majúscul s’ha casat la indústria de cinema amb els efectes especials, ja des de Terminator que va suposar un avanç considerable en la indústria dels efectes especials (tots recordarem el Terminator dolent que tenia una estructura com de mercuri i que es podia adaptar així a tots els formats). Doncs anava a això a veure coses boniques, sorprenents.

Va començar la peli i ja tenia els pels de punta. Tornar a Pandora (el món on viuen els Avatar emociona pel color, pel so, per l’atmosfera) va ser tornar a casa. Tornar a quan vaig veure per primera vegada la primera part d’aquesta saga al 2009, tornar a en el moment aquell que sortint del cine vaig decidir que havia de veure de nou Avatar. Ho vaig fer varis cops.

Els efectes sonors se’t emporten, el guió que com en les segones vegades acaba recordant l’estructura argumental de la pel·lícula mare però amb matisos i sense haver de fer una introducció. El missatge ecologista que predomina en la primera part està totalment vigent (inclús més accentuat) i ens porta a posar-nos com no podia ser d’altra manera de la part de la natura. Sense aprofundir molt i no caure en l’spoiler (fi equilibri) dir-vos que no hi ha un dolent molt dolent, sinó que entre els dolents es reparteixen la ràbia.

Vaig passar-me una bona estona flipant en colors (mai millor dit) i en una constant acció, el cine, al meu entendre també ha de tenir aquesta vessant. Divertida, planera i visualment meravellosa Avatar 2 em va agradar molt.

GoodFellas

1 des.

La meva total predilecció cap a les pelis de mafiosos transcendeixen la realitat. M’explico. El diumenge passat vaig visionar GoodFellas (uno de los nuestros perquè a l’època es traduïen els títols de així a lo loco) i vaig constatar que no tan sols ha envellit bé sinó que a més segueix sent un referent en moltíssims aspectes. A destacar dos escenes que em van tornar a impactar per la seva senzillesa i execució final:

1) Escena en la que Frank Cicero, Tuddy i Henry son a la presó i cuinen i viuen només centrats en la gastronomia. Son pocs segons però humanitza tant al mafiosos que arriben a ser entranyables. Frank tallant amb una fulla d’afaitar l’all mentre Henry explica que el talla tan fi que quan el posen a la cassola s’evapora i només deixa el perfum… una meravella.

2) Escena en la que no hi ha violència però que s’intueix de tal manera que acaba sent una escena violenta en interpretació. Com no del gran Robert de Niro i Lorraine Bracco. En la escena Conway (de Niro) li diu a Karen que entri en uns magatzems i que agafi roba i bolsos i Karen veu en els ulls de Conway que si entra al magatzem no en sortirà… ell fa un parell de cops de cap volent-la fer entrar al magatzem i ella acaba escapant al cotxe.

N’hi han moltes més però per a mi aquestes son les imprescindibles perquè son molt cinema. Quan vaig veure aquesta peli (amb el meu avi que era un apassionat de les pelis de la màfia) vaig quedar impactat per la història els personatges i tot plegat, el diumenge em va passar de nou, fins al punt en que vaig somiar (ja sabeu que sempre somio coses rares) que estava a la presó amb els Cicero i mentre ells feien la salsa, Ray Liotta (Henry) i jo mateix féiem mandonguilles amb 1/3 de vedella, 1/3 de bou i 1/3 de porc, com diuen a la peli. Xerravem de la textura de les mandonguilles mentre oloràvem (els somnis tenen aquestes coses) l’olla de salsa napoletana de Tuddy Cicero.

Fer-se gran

25 nov.

Te’n adones que et fas gran quan vas estenent progressivament el teu braç per llegir el mòvil.

Nadal de novembre

25 nov.

Cada any s’avança. Nadal al novembre. Ahir no m’ho esperava, vaig sortir al vespre i anava caminant pensant en les meves coses quan de cop… patapam! Llums obertes. Les llums de nadal van encendre’s de cop, llums modernes que van provocar un “oooh” dels passejants que fins al moment haviem viscut en la foscor de la tarda. A Barcelona fa uns anys que les llums de Nadal volen ser modernes i originals. Tubs de colors penjats de forma (que en la llunyania eren estrelles) de cristall van donar llum a una nit que d’entrada era freda i poc agraciada.

Autografia –

23 nov.

Seria el fet de dibuixar-te a tu mateix, tipus autoretrat però s’acostaria més a auto-dibuix.

The Bear

16 oct.

Feia temps que no escrivia, de vegades la vida t’atropella… Masses coses, muntanya russa accelerada, ets al vagó i estàs tan pendent de les pujades i les baixades vertiginoses que no te’n adones que des de dalt de tot de la muntanya russa i just abans de començar el descens tens les millors vistes del parc i de l’entorn. Ens obsessionem en controlar-ho tot, en tenir preparat cadascun dels moviments de la muntanya russa i tampoc ens n’adonem que ja estan escrits i que, realment tot funciona sobre rails.

En aquest impàs poc productiu, m’han passat moltes coses que no he documentat i que valien la pena. Ho deixarem per un altra ocasió.

I ara faré com aquell amic que fa un any que no veus però que quan creua la porta saps que la seva connexió no s’ha perdut (o això o simplement faré un altra entrada al blog).

Entre dracs, elfs i trons d’espases sobresurt una sèrie que ningú esperava. The Bear. Em tatuaria la seva banda sonora, perquè cada nota que apareix en la sèrie té sentit. De què va la sèrie? De cuina, de vida, de feina i amistat. D’estrelles que cauen deixant un cràter negre. De compromisos inassumibles i de no rendir-se. De tenir un ganivet clavat al cor i continuar aixecant-te dia rere dia. D’això va de Bear i només per això, mereix ser vista. Grans actors, gran director que balla entre acer i grassa, que es mou en un sol pla entre armaris i ganivets, entre fogons i misèries. No és una sèrie de cuina, no ho és o potser si… Però ho hauràs de descobrir tu mateix/a. Dona la volta per Disney + i busca The Bear, valdrà la pena (o això em sembla a mi i el meu criteri de parc d’atraccions) i encara que tinguis dubtes, sé que sortiràs de l’atracció amb un somriure.

Avui fa 2 anys

4 maig

Avui fa 2 anys, sortíem per primera vegada des del confinament a passejar, en plena primavera, amb els meus fills. Un passeig curt que ens feia prometre que apreciaríem encara més les petites coses i les valoraríem. Dos anys després, de tan en tan m’he de obligar a fer una regressió de dos anys per recordar-me com de necessari va ser aquella sortida, com de important son coses tan senzilles i simples com uns gallarets, el verd de vida i un cel blau sense mascaretes.

No ho penso oblidar.

The Northman – Sense spoilers

24 abr.

Robert Eggers és el director del moment, presenta aquesta peli que (si no heu vist els trailers) vindria a ser com una temporada de Vikings en una sola peli. M’agrada el que Eggers fa, com proposa llum, fotografia i sobretot el so. Tal i com em va passar a Dune el so és excepcional en aquesta peli plena de moments místics. Estètica amb molt poc color, amb personatges obscurs i amb un repartiment d’actors més que notable, a destacar Nicole Kidman i Ethan Hawke i el descobriment de Alexander Skarsgård.

La història és un clàssic (no faig spoilers) però molt ben treballat. Islandia segle V, paisatges d’un altre planeta, un altre món, guerres i més guerres. Es presenta una epopeia vikinga. Un rei que torna a casa després de saquejar altres regnes, rebut com un heroi. Traïció al seu voltant. Un fill consumit per l’odi i la venjança i una vida per aconseguir el seu propòsit. Una bona pel·lícula si us agrada el gènere tipus Conan. Molt recomanable veure-la en un lloc amb la millor qualitat de so possible i amb molts baixos. La vaig gaudir.

La p… millor sèrie que he vist aquest any 2022. Un secret sense spoilers.

23 abr.

Si, l’entrada comença força intensa, contundent diria jo. Doncs perquè acabo de veure l’últim episodi (una temporada 10 episodis). Com molt bé sabeu hiperactivejo força els caps de setmana que em quedo a BCN, aquest era una mica especial perquè d’entrada el començava enterrat en el puto fang emocio-anímic (recordem que a més sóc cranc). No pintava molt bé, i què faig quan no pinten bé les coses? Doncs intentar redreçar-ho amb bon humor i cosetes que m’agradin. Divendres tarda vaig decidir anar a comprar un vinil (no sé perquè m’enganyo a mi mateix dient UN vinil si sé que tornaria a casa amb més d’un). Efectivament, tres vinils que necessitava per guarir-me l’ànima. Els tres son unes p…. joies i crec que m’estaven esperant. Tornant vaig passar pel super i vaig comprar un pack de llaunes de Xibeca, si, no son molt populars, sembla que fent una birra amb nom alemany ets més ben parit però la veritat es que m’agrada. No solo comprar birres, però amb els vinils s’ha de fer una mica de festeta. Vaig posar les birres a la nevera i vaig marxar pq. havia quedat amb una amiga i amb un amic, abans vaig pensar en que m’agrada comprar vinils i al cap em va arribar el missatge clar – Alta Fidelidad – Nick Hornby – Llibre que em va apassionar i peli que va complir amb les meves expectatives. Vaig sortir pq feia tard, però abans vaig buscar alta fidelidad al google i pum…! Em surt una sèrie que es diu Alta fidelidad (high fidelity) i a més protagonitzada per la noia que em té el cor robat (Zoe Kravitz). Jo – der. Què fort!. Era de pagament, Starzplay, així que a descarregar (tinc gairebé totes les plataformes però no en puc assumir cap de nova). Marxo i quan torno (aviat per ser divendres) em posa a veure la sèrie. De nit, a les 12 o així… marató. Si si, marató, no m’ho esperava, però marató i finito. Sóc un ansiós val, estic d’acord però es que literalment m’ha atrapat i tot i que els episodis son curtets (25 mins o així) he estat fins a altes hores i com que avui dissabte plou i puc dormir doncs… som-hi. Una gran experiència. Perquè?

Perquè m’encanten els cassettes, vinils, posters i tot el que té que veure amb coses vintage. Perquè venero els discs com estan concebuts… amb un ordre que els autors volen que escoltis. Perquè tinc el cap ple de informació i coneixements que, com als protagonistes els hi passa no estan molt valorats en le món d’avui. Perquè Rob (Zoe Kravitz… he dit que em té el cor robat?) té molt de mi també, perquè podria ser un més de la botiga i m’agrada agafar-me la vida amb humor i autocrítica i a la sèrie no li manca res ni d’una cosa ni de l’altre. Perquè les grans aventures de guerrers i dracs avorreixen una mica i la realitat està plena de dracs i guerrers (mira, queda bé avui que és Sant Jordi) i perquè si no puc dormir doncs aprofitar-ho amb coses que m’agradin. Sé que segurament serà molt mainstream properament, però guardeu-me el secret, perquè de moment ningú en parla i això la fa una mica especial.

Ah! i m’agrada moltíssim com vesteix ella (Rob)

Llesquem el pa de cada instant

19 abr.

En algun llibre de poemes de Miquel Martí Pol vaig llegir aquesta frase que no vaig entendre però que vaig trobar molt poètica. Ara l’entenc.