Us contemplo

28 maig

Contemplar v. tr.

  1. Mirar amb atenció, plaer o deteniment una cosa

De tant en tant, em ve de gust mirar-vos, una estona, sense més… Contemplar-vos.

Us miro i penso que sou perfectes fins i tot en les vostres imperfeccions, que sou petits prodigis. M’agafo a vosaltres. Suro perquè hi sou. Llavors el món és menys greu, menys horrorós.

Anuncis

Tarda de Martí

24 maig

Sol ser difícil tenir una tarda per nosaltres sols, entre una cosa i l’altre molt difícil tirant a impossible. Ahir, però, vam tenir una plàcida tarda sense expectatives, només un pare i un fill passejant, fent deures i sopant a un restaurant japonès d’aquells de cinta giratòria. Vam parlar del que solem parlar, de futbol, del cole, de la feina, de l’estiu, del Neolític, de la història… Una tarda per compartir sense pretensions. És aquí on em sento còmode, on sóc simplement jo i és on el Martí també és ell. Aquí ens trobem, amb la complicitat de compartir la vida i és aquí on se’m cura tot.

Patums i gent

17 maig

Dibuixo un patumaire i no entenc el perquè. No sé gaire com encarar aquest any. D’una banda tinc ganes que arribi la Patum Infantil, de tornar a veure als nens saltar aliens a tota la normativa abusiva a la qual ens hem vist avocats aquest any deixar-me anar i que el somriure de satisfacció em posseeixi una tarda de divendres. D’altra banda crec que he deixat d’estar enamorat de la Patum (gran), com quan l’amor se’n va. He perdut força l’interès per què envolta la festa. El que abans m’agradava ara em molesta, les persones que per a mi significaven ara són insignificants i de fet el que m’apassionava ara és un record fugaç. Si, tinc molt bons records de Patum, moltes emocions guardades dintre meu, aquest és el meu tresor. Ara, però he de conèixer un altra Patum, he d’aprendre a conviure amb la passió ja extingida. M’ha fallat molta gent, moltíssima i he viscut l’ambició, la mentida i la hipocresia en la meva pell, així que ara no em queda més que curar-me les ferides i aprendre a estimar de nou la nostra festa.

Avui fa dos anys d’aquest post – Com han canviat les coses.

11 maig

josaltantmassa_rgb_w

En primer lloc, dir que no sóc ningú més o menys important al món Patumaire, i amb això (que sembla sens dubte falsa modestia) vull dir que sóc un més a fer més gran i millor la festa. Però, crec que la festa no depèn exclusivament de totes les persones que organitzem alguna part de la festa, o de els que tenim la sort de participar-hi com a comparsa. La festa (no oblidem el concepte de festa) crec que també la fem tots, i amb això vull dir que per molt que no sigui com a molts ens agradaria, hem de fer el possible per canviar-la, però des del respecte i sobretot des de l’il·lusió i el sentiment.

Aquesta Patum serà força diferent per a mi, de fet, ja ho està sent. La pèrdua del meu avi, es fa més evident en els dies en que s’acosta Corpus. Tinc al meu cap i al meu cor lligams invisibles que em retornen instantàniament al passat. Viatjo instantàniament en el temps, i veig al meu avi, recordo les nostres converses sobre patum, el veig passejant pels assaigs amb les mans darrera l’esquena, amb aquell caminar característic seu i no tinc pena, el que sento és alegria. Crec que l’avi estava orgullós de com portem la festa, de com la gaudim i de com l’hem fet més oberta i organitzada. Avui puc dir que amb tots els meus amics de la Patum Infantil, tenim un objectiu comú: Fer-ho passar bé als nens i nenes que  hiparticipen directa o indirectament.

Indestriablement, la Patum però també és festa per a mi, responsabilitat a l’hora de dur la massa i fer que el poble la salti amb alegria, que sacsegi el foc amb il·lusió i vestir de la millor manera possible a tots aquells que saltin de Ple. Si, sóc un privilegiat, però no he de demanar-ne perdó a ningú, sóc un privilegiat perquè m’ha apassionat sempre la Patum i per aquest motiu he acabat estant-ne al bell mig. Després de 25 anys (que es diu aviat) sent el “nen” juntament amb el meu amic i germà de pólvora Monti, vam ser escollits per la comparsa per formar-ne part, i tot i que no havia estat mai la nostra prioritat, vam estar molt contents. Ens podreu trobar durant tota la Patum (som fàcils de veure vestits de vermell) i el divendres també ens trobareu treballant per a la Patum Infantil. Tenim molta sort de poder viure aquests dies d’una manera especial i pensar que algun dia, noves generacions pendran el nostre relleu encara em fa sentir més especial.

Disfruto de la Patum, sense complexes i no sóc dels que m’agrada criticar-la (les coses es podrien fer millor, si, segur, sempre! però si només tenim cinc dies… gaudim-la fins a no tenir forces). Uniu-vos i balleu el que toquin els músics, salteu a la Plaça, torreu-vos als bars, rieu amb els amics, salteu amb els vostres fills, nebots, pares i néts, perquè el miracle de Berga torna d’aquí a molt poc!. Visca la nostra festa i aquesta Catalunya rica en cultura popular!.

De petites coses

7 maig

Ens fem i vivim de petites coses:

Bici – llibre – còmic – taco – peli – frankfurt – brunch – pluja – cine – flor – fotografia monocrom – pati interior – estora – partit – birra – sofà

 

Disneyland

2 maig

Després d’aquest cap de setmana, pensava que Barcelona s’ha convertit en un Disneyland. Sortint i descobrint món te n’adones que hi ha vida fora de la gran ciutat. Aquest cap de setmana seiem amb una gana imparable davant d’un txuletó de Kg. després d’uns entrants deliciosos i de qualitat, vi bo, cafè…patxarán. Tot per 25€ per cap. Transportava això a una Barcelona ón tot està muntat per estafar a turistes i m’ha vingut al cap les persones que viuen a dins de Disneyland, que van a comprar aigua i els hi foten 3€ per una ampolleta, patates fregides a 4€ …. evidentment a Disneyland no hi viu ningú, no podria. Aquest és el model de Barcelona, i la Colau surt dient que això no serà més així i patam! El mateix!. Barcelona té un mal endèmic que es diu bellesa, perquè té el sol el mar i monuments perfectes i això ens porta a tots a un Disneyland amb “sol, sangría y paellas”.

Lluny de la ciutat hi vivia un blau elèctric casat amb una escuma infinita.

Quim

4 abr.

Me’l mirava estones llargues, en silenci, les arrugues, els plecs de la seva pell, els seus dits llargs, l’olorava com un animal, l’acariciava molt delicadament amb la calma de l’experiència. L’he vist créixer, gairebé a diari, milímetre a milímetre i em sembla el prodigi més gran. Mirar-lo quan dorm, llevar-lo i que somrigui i se’m abraçi fort com un cadell. Veure’l riure i desenvolupar la seva personalitat, parlar amb ell i descobrir que és feliç. Que s’enfadi, que plori i llavors li passi i passi del plor al riure. Que camini amb el seu germà a uns metres meus i li passi el braç pel darrera del coll en senyal d’amistat. En set anys m’ha donat tant com mil vides viscudes per això el respecto i estimo, amb les seves imperfeccions divines i amb la seva personalitat.