Hi ha caps de setmana necessaris. Parar i fer un recés obligat de la teva vida frenètica d’entre setmana és necessari. Aquest ha estat un d’aquells caps de setmana. Entre setmana tinc mil històries i pujo i baixo de Berga gairebé a diari, calia agafar aire i respirar una mica.
El dijous va ser un dels dies més rellevants d’aquest any a nivell emocional i necessitava una mica de calma, asserenar-me en la relativa tranquil·litat d’un pare separat de cap de setmana. El divendres vam veure una pel·lícula amb el Martí perquè el Quim va anar a dormir a casa d’un amic i l’endemà el vam anar a recollir.
Vam caminar cap al centre, vam anar a comprar material de dibuix que em feia falta, després vam anar a dinar a un mexicà, tornàvem per Còrsega i havia declarat que volia un Mexicà així que ens vam trobar davant del Pikio Taco, cada cop que passo pel carrer Còrsega no deixo de girar el cap i mirar cap a aquesta tasca mexicana que és part de la meva història personal i emocional, feia moltíssim que no hi entrava així que vaig respirar profundament i vam entrar-hi. Tot és igual, com ho recordava, això si amb menys color que aquell dia després d’una exposició en la que estava en un núvol.
M’agrada pensar que els llocs importants de la meva vida no canvien, saber que segueixen la seva activitat em desperta seguretat, suposo que els llocs guarden, com una caixa, les emocions i sentiments de tot el què ha passat entre les seves parets, per aquest motiu quan tanca un lloc que ha estat important a la teva vida és com un dol.
Sortint de dinar i després de veure una peli horrorosa (Shazam 2) que em va permetre no pensar durant 2h, vam anar a casa i vaig estar com dos hores dibuixant… No amb molt d’èxit però si amb moltes ganes de deixar al paper el que no sé explicar, així que em vaig posar una mica de Miles Davis i vaig deixar que els meus dits fessin la resta. Vaig fer molts dibuixos però no gaire res de rellevant, suposo que va ser una sessió d’aquelles en les que va ser més teràpia que art.
Hi ha dies de tot, però avui és un dijous molt dijous d’aquells en què un tot, gris, et regira i l’únic que necessites és tornar a casa. No tant a casa com a paret de maons sinó de ser casa com a embolcall de seguretat, de solidesa, de niu cotó fluix, nucli intern de l’amor.
“Away We Go” (2.009), aquí traduïda com Un Lugar Donde Quedarse (us la recomano molt) aborda aquest concepte d’una manera sublim (no tan sols us recomano la peli, sinó també la banda sonora d’Alexi Murdock. La sinopsis és senzilla: Un matrimoni visita diferents amics i familiars, cadascun dels quals té el seu propi estil de vida i un enfocament diferent per a la criança dels seus fills. A mesura que coneixen aquestes persones i experimenten situacions diferents tenen un debat i reflexió sobre les seves pròpies inseguretats i expectatives davant la vida i la imminent paternitat.
Durant la peli es reflexiona sobre la importància del concepte “casa” (que en català no té traducció perquè es diu igual que les quatre parets), el concepte família i la necessitat de trobar el sentit de pertinència. Pors, dubtes i realitat es barallen amb la imminent realitat de què significa construir una família. Aquest film de Sam Mendes no va tenir molta repercusió però el trobo íntim i proper, així com la seva BSO.
Feia moltíssim que havia oblidat aquesta cançó. La vaig borrar de la meva vida. No l’havia sentit més… Però avui, fent neteja de les llistes i cançons d’Spotify de cop, com una aparició m’ha rebentat el cervell. Plush, d’Stone Temple Pilots (concretament la versió acústica). He esperat a arribar a casa i a haver fet un parell de rentadores, m’he posat un vi i ha sonat… M’he posat a pintar un dibuix que havia deixat a mig fer i que era un esbós. I m’ha agradat la sensació, segurament serà el moment més rellevant del dia, així que no puc fer més que compartir-lo (el dibuix).
De la nit dels museus tinc records meravellosos, moments de pintura, d’amor, de compartir passions. Aquest any el temps augurava pluges i el cel gris ho confirmava, tot i això no vaig voler-me quedar a casa. Evidentment ens va atrapar la pluja però la vam poder esquivar minimament.
Feia poc havia estat al MNAC però per veure una exposició concreta, vaig entrar fugaç i vaig sortir-ne ràpidament, feia molt temps que no passejava per la sala de art modern i trobava a faltar als artistes que s’han fet familiars. Certament em va costar entrar a la sala perquè son molts records, com visitar un vell amic amb el que no parlaves des de feia massa temps. En les exposicions permanents m’hi trobo còmode perquè poques coses canvien, és com tornar a casa després d’un viatge i trobar totes les coses perfectament endreçades. Tenia un pesar si, em va costar arribar a la sala tant per l’afluència de gent que poblava els espais com per un pesar intern que m’oprimia el pit. Vaig mirar cada obra, sabia on trobar-les, sense pressa, assaborint cada quadre, analitzant les pinzellades, la llum i la composició de cada obra.
Els meus fills es van cansar de mi, normal, vam quedar que serien al quadre de la Batalla de Tetuan (de Marià Fortuny), un quadre de grans dimensions que els hi encanta. Allà me’ls vaig trobar al cap d’una estona, els vaig recollir i vam seguir el recorregut per els cartells i mobiliari modernista. Em vaig parar a observar La Primera Comunió de Josep Llimona, l’he vist mil cops però em segueix semblant una escultura molt delicada, perfecta, minuciosa. Josep Llimona va tallar el marbre magistralment i el resultat és una de les meves escultures preferides (a nivell mundial). Mica a mica ens vam anar precipitant a la sortida i quan vam arribar al vestíbul una txaranga tocava “el Tractor Amarillo” per celebració popular. No estava gaire de músiques així que a la sortida ens vam retrobar amb la pluja i vam decidir fer una retirada estratègica.
Aquest any només vam anar al MNAC i el Quim i el Martí van celebrar-ho amb alegria (perquè saben lo pesat que puc arribar a ser). Amb els carbons de Ramon Casas encara a la retina vam tornar a casa i avui només despertar-me he hagut de dibuixar una bona estona encara remogut per la visita d’ahir.
Un dia, Van Gogh va dir que “L’art serveix per consolar a aquells que estan trencats per la vida.”
Personalment crec que l’art té la capacitat de mantenir i retenir la vida. Per norma general els artistes estem constantment pensant, ens cansem de pensar. Cadascú té una manera d’expressar el seu art i això té implícit una part molt important i profunda de l’artista. Ser artista i ser reconegut no té res a veure. Hi ha gent reconeguda que no és artista i gent no reconeguda que és artista.
Un dels meus defectes més grans és que no tinc l’habilitat suficient per expressar el que sento, no el que penso sinó el que sento, i quan no trobes una manera d’expressar-te correctament verbalment, busques altres camins alternatius, en el meu cas el dibuix. Si no pots fer-ho, si no et pots expressar, et vas omplint de ciment i no pots nadar.
El meu mitjà és el dibuix i això implica la necessitat de tacar un paper. Tot el que sento ho dibuixo i tot i que de vegades practico simplement, sempre, sempre estic pensant mentre ho faig i d’alguna manera aquests pensaments queden atrapats en aquell dibuix. Dibuixar el cos nu d’una dona, és explorar la seva identitat profunda, és celebrar la seva singularitat, i honrar la seva força i la seva bellesa rotunda.
Crec en l’art com una forma de conèixer el present d’ara, passat del futur perquè sempre que miro aquell dibuix llegeixo allò que no sé expressar en paraules, el que sento, el que no dic. És com si els teus pensaments quedessin atrapats en cada dibuix, fent que cada dibuix sigui una finestra única cap a la teva ànima.
Quan era un adolescent, va arribar d’estats units una febre que pots entenien, consistia en fer servir la imaginació i combinar-la amb un taulell simbòlic de joc. Era el Rol. Joc en grup amb un “master” que dirigia la partida i personatges altament personalitzables amb diferents capacitats, talents i categories, amb màgia, armes i amb l’atzar de uns daus de 20 cares. D’entrada sembla força estrany. Ho era! Però adictiu i diferent i emocionant. Jo que era un freak dels grossos (ja m’agradava el còmic, starwars i tot el que fos ciència ficció o fantasia) m’hi vaig enganxar força, fins i tot hi havia una sèrie força dolenta d’animació que anava de D&D que seguia el dissabte a la tarda.
Després de Dungeons and Dragons vaig jugar a moltíssimes variants del mateix joc, Pendragon, Shadowrun, CyberPunk, Forgotten Realms, Neverwinter, la Llamada de Chktulu, Car Wars, Warhammer, El senyor dels Anells… etc… com podeu veure era molt, però molt xungo. Anys després vam introduir als meus fills a un parell de partides de ROL i vaig quedar-me meravellat perquè van provocar (encara que amb menor força) les mateixes sensacions que van provocar en mi quan tenia la seva edat. Recordo un parell de partides força divertides amb bruixes que feien més aviat riure i algun que altre invitat draconià estrella.
Si als meus fills els hi agradava i tenint en compte que hi ha milions de persones que jugaven al joc, els senyors de Hollywood van pensar… i si fem una peli? I així ho van fer.
Doncs bé, el resultat és aquesta peli “palomitera” que no té res a veure amb el joc i l’emoció que podies sentir jugant-hi però que està ambientat en el món D&D. Es deixa veure i és un desplegament d’efectes especials en aquest cas amb sentit. De manera que, si no heu jugat a Rol us divertireu mirant la peli i si ho heu fet i heu jugat concretament a D&D doncs riureu per sota el nas afirmant una realitat, que no hi ha cap moment a la història millor per ser un nen que als putos anys 90.
Per cert… hi ha una cosa que em va flipar: els personatges de la sèrie d’animació fan un “cameo” força divertit a la peli:
Després de passar-me una tarda dibuixant vaig decidir veure una peli de pintors així que vaig anar a la meva plataforma de continguts de confiança FILMIN, vaig buscar una mica i de seguida vaig trobar una opció que em feia gràcia, Helene.
El film es basa en la vida de Helene Schjerfbeck va ser una pintora finlandesa nascuda el 10 de juliol de 1862 a Helsinki i va morir el 23 de gener de 1946 a la mateixa ciutat. Schjerfbeck és considerada una de les artistes més importants de la història de la pintura finlandesa i és coneguda pel seu estil únic i la seva capacitat per capturar l’essència de les persones que va pintar.
Caldria remarcar que és una peli Finlandesa i això vol dir que tot passa amb una calma que els mediterranis atrafegats no entenem però té una fotografia molt artística i remarcable. Història coherent i reivindicativa. Les artistes oblidades que cal recuperar i emfatitzar.
Com la seva pintura és una pel·lícula delicada, si tens paciència veuràs els matissos. A mi personalment té uns quadres en els que el seu traç i els materials em recorden un Gustav Klimt incipient, l’ús de platejats ho reafirma. Una gran pintora a descobrir i una pel·lícula diferent per entendre-la millor. No la podria recomanar a ningú a qui no li agradi la pintura.
“La natura és un laberint de camins que ens porten a l’interior de nosaltres mateixos” – Wadji Mouawad.
Aquest cap de setmana he descobert això mateix. Feia alguns dies que sentia la necessitat d’estar sol, de estar amb mi mateix, de passar uns dies asserenant-me davant del mar. El divendres, després de treballar vaig anar fins a Sitges. On només hi era jo. No necessitava molt, anar a passejar, buscar la meva pedra i assentar-me a sentir el mar. Respirar brisa humida, càlida i salada. Així ho vaig fer, després de passar-me el divendres esbossant, pintant per pintar vaig agafar les bambes i em vaig posar a còrrer, no molt ràpid, tampoc a pas lent, modulant-me. En el recorregut vaig fer varis retorns al passat, vaig parlar amb mi mateix amb diàlegs muts, interpel·lant-me en algun moment i vaig re-llegir-me. No me’n vaig adonar del temps, no calia, estava mirant l’horitzó mentre els les onades descarregaven contra les roques.
Vaig fer bona la frase de Mouawad amb la que obria aquest post. Calia, com una sessió terapèutica vaig tornar nou, vaig seguir dibuixant per sortir més tard. Avui m’he llevat i feia un dia gris així que he endreçat la casa i he tornat a Barcelona. Tranquil, calmat, he quedat amb una amiga per dinar (feia molt que no menjava sushi) i després he vingut a casa amb la sensació d’estar guarit, d’haver trobat aquella clau que ho fa encaixar tot. He escoltat un disc, m’he posat una copa de vi i he vist SURO, la pel·li que us comento ara mateix:
Suro- Sense Spoilers
Consultant a FILMIN, veia que tardava en sortir i quan ho va fer era de lloguer. Vaig esperar. I finalment avui he tingut una estona per veure-la.
La història no té molt, aparentment. Un matrimoni decideixen emprendre un viatge vital a pagès. Dos urbanites que senten la crida del bosc aprofitant una situació personal privilegiada. Se’n van disposats a canviar de vida (res que no estigui a l’ordre del dia). Allí es trobaran amb aventures socials i laborals però sobretot es trobaran amb el que no esperaven, aventures interiors i emocionals per les que no estaven preparats.
Molta gent me l’ha comparat a Alcarràs i entrant a jugar en el joc, jo prefereixo Suro. Perquè? doncs perquè el viatge interior dels protagonistes (magistralment interpretats per Vicky Luengo i Pol López, artistes que adoro) el trobo molt més sensitiu i intens, gens forçat en les interpretacions i amb una direcció de Mikel Gurrea que m’ha convençut.
Recomanaria la pel·lícula i hi annexaria la frase amb la que he obert el post: “La natura és un laberint de camins que ens porten a l’interior de nosaltres mateixos” – Wadji Mouawad. En el meu cap de setmana i en aquesta pel·lícula pren, encara, més sentit.
Cate Blanchett tenyeix les seves actuacions amb elegància, és una d’aquelles actrius que té un posat concret davant de la càmera, domina els tempos i es fa la protagonista de l’escena, em recorda a aquelles antigues dives del cinema clàssic.
En aquesta ocasió ocupa la pell de Lydia Tár, una famosa directora d’orquestra de fama mundial. Una directora amb moltes fissures internes al límit de trencar-se total i personalment. A mida que anirem avançant en la peli veurem com es va desgranant un personatge complexa a camí entre la cordura i la malaltia mental.
Excepcionalment rodada per un director no molt conegut (Todd Field) ens mostra en la fredor absoluta el món competitiu de pertànyer a una orquestra de primer nivell mundial. Especialment recomanable par aquells que us apassiona la música clàssica. El ritme és lent però no deixa de sorprendre tan a nivell de plans com d’il·luminació. A part de tot això també acaba sent un fals documental sobre la feina dels directors d’orquestra, un món a l’hora apassionant i a l’hora desconegut.
M’atreviria a dir que té tocs Kubrickians i que a banda de l’interès que pugui suscitar en l’apartat musical té molts altres interessos. Només la recomanaria a aquells que podeu destinar una bona estona a veure una peli diferent i pausada. La meva opinió és que Cate Blanchett mereixia l’Oscar a millor actriu i l’apartat de fotografia
Divendres et veuré per última vegada. És una decisió presa i meditada.
Et vaig conèixer quan tenia 10 anys en un cotxe vermell, a l’estiu, amb les finestres baixades i amb la brisa del mar humitejant-nos la cara. Fins al moment flirtejava amb discs dels meus pares, càtedra de rock-pop amb alguna discordància. Sentia cançons però no penetraven la meva epidermis (en aquells moments vermella per causa de l’exposició solar).
Ho recordaré sempre, va sonar No Surrender a la cara b del casette color vainilla. No sabia absolutament res d’anglès, però de cop el bombo de peu va donar exactament quatre cops i els cors van introduir-me a la teva veu, mastegant la lletra, modulant cadascuna de les seves notes. Vaig anar a un lloc lluny d’aquest planeta, vaig obrir per primera vegada les orelles a la música. Vaig demanar-li al meu cosí què era allò i ell em va dir “L’Springsteen”.
Em vas canviar la vida. Aquell estiu només vaig escoltar, en el meu walkman, una i altra vegada, ininterrompudament i de forma obsessiva el teu L.P. – Born in the U.S.A. va ser la cosa més transformadora de la meva vida (musicalment parlant). Vaig passar-me tot l’estiu amb el llibret llegint-me les lletres, repetint els teus sons, imitant la teva veu (jo encara no havia fet el canvi i devia sonar força còmic).
Vaig tornar a la rutina però res va tornar a ser igual. Vaig tornar al poble àvid de tu. Em vaig comprar uns texans, una samarreta blanca (amb mànigues, que sempre he estat un “tirilles”). Vaig derrapar a comprar-me els discs que havies fet abans del Born in the U.S.A. un nou univers. Vaig entrar en un món ple de cançons que fins al moment m’eren desconegudes i mica a mica vaig anar recopilant tot el què vaig poder de tu.
No et vaig veure en directe fins al 1992 quan amb el Joan vam anar a veure’t a La Monumental. Si, aquella plaça de braus en la que vas actuar a Barcelona. Va ser meravellós. I saps què? Quan va sonar The River vaig emocionar-me tant que em vaig posar a plorar. Sóc una mica així.
T’he de confessar que en aquesta època vaig patir els primers amors, les primeres frustracions, els primers petons i que vas ser la banda sonora de la meva adolescència. El meu primer petó va ser amb Thunder Road i des d’aquell moment va passar a ser la meva cançó preferida durant molt temps. Vaig ballar The River amb alguna noia intentant que no es notés la meva eufòria sexual. Vaig sortir de festa cantant Glory Days a tot pulmó i… Saps una cosa? També vam muntar uns quants grups de música en els que intentava emular-te. Això em fa una mica de vergonya, però en aquesta època em vaig sentir jove i efervescent, com tu quan tocaves Tenth Avenue Freeze Out i eres un jove amb més ganes que coneixement. Vaig anar a moltíssims concerts teus, fent cua tota la nit d’abans per no quedar-me fora i treure entrades per als meus amics.
Vam passar molts bons moments fent versions teves, un Raise Your Hands, la versió del Live de Twist ans Shout, Glory Days, I’m Going Down, The River… I molts, molts intents de colar-ne un altra al repertori. En aquell moment no es coneixia tant el concepte de Banda Tribut però si no m’haguessin parat els peus ho haguéssim sigut, perquè en tot hi posava el Bruce. Fins i tot vaig comprar-me una armònica per emular-te millor i que tocava com podia.
Vaig passar pels braços i llavis de varies noies que han tingut la seva cançó teva. Vaig veure com la E. Street Band es desfeia i ho vaig viure com un final del món. Aquí m’he d’excusar perquè vaig titllar a la Patti de Yoko Ono, potser va ser la ràbia del moment. Vaig viure els teus discs posteriors amb la consciència de que evolucionavem (tu i jo) i em vas deixar uns discs que en el seu moment molts fans es van carregar però que hem acabat apreciant.
Et vam venir a veure a Antwerpen i va ser una aventura de viatge, vaig veure’t a Madrid i a Barcelona dos dies després perquè mai en tenia prou.
Vaig enamorar-me de nou, vaig trobar una persona amb qui passar la resta de la meva vida i et vaig compartir. Vam anar al Palau Sant Jordi en, des del meu parer, el millor concert que he anat teu, el de The Rising… Quina nit!
Vam tenir dos fills meravellosos i vas seguir estant-hi present. Quan els posava a llit amb delicadesa els hi cantava Pony Boy o If Should I Fall Behind fins que s’adormien i tot era calma.
Un divendres de Patum vaig descobrir que If I Should I Fall Behind podia ser un salt de nans i al cap d’algun any va sonar a la Plaça Sant Pere transformat en un ball de gegants. Ja ho veus, fins i tot a la Patum!
Vaig tornar a enamorar-me i mentre pujava per una carretera de revolts camí a Montblac vaig cantar Brilliant Disguise i vas tornar a decorar moments eterns de la meva vida.
En els últims anys vaig veure el teu concert a Broadway i vaig tornar a plorar. I vaig voler veure’t en algun concert però no ens vam trobar. Tot i això he seguit fidel, buscant-te quan necessito trobar-me i sempre ho has complert.
Aquest divendres serà l’ultima vegada que ens veurem Bruce, perquè et vull veure pletòric. Perquè en algun moment ha d’arribar un adéu i no vull llegir una mala notícia en un diari i assabentar-me’n que ja no et podré veure més en directe. Vull que sigui un moment pensat, un moment especial, envoltat dels meus amics Springstinans, de gent amb la que t’he compartit, amb somriures a la cara i amb, segur, alguna llàgrima perquè serà un adéu Bruce. Ens mirarem per última vegada, et trauràs la teva guitarra (o te la posaràs de costat com fas sovint) i quan s’apaguin les llums no ens tornarem a veure. Et seguiré veient en reportatges, et seguiré escoltant perquè com ja has llegit ets part de la meva vida, en formes part des d’aquell estiu ara fa 38 anys i no n’has marxat mai.
Et seguiré escoltant i vivint, sempre.
Moltes gràcies i No Surrender.
Farewell Letter. Our last concert.
Dear Bruce, on Friday, I will see you for the last time. It is a decision I have made and meditated on.
I met you when I was 10 years old in a red car, in the summer, with the windows down and the sea breeze moistening our faces. Until then, I was flirting with my parents’ records, a rock-pop lecture with some discordance. I felt songs but they didn’t penetrate my epidermis (which was still red from sun exposure).
I will always remember it, “No Surrender” played on the B-side of the vanilla-colored cassette. I didn’t know a single word of English, but suddenly the foot drum gave exactly four beats and the choruses introduced me to your voice, chewing on the lyrics, modulating each of its notes. I went to a place far from this planet, I opened my ears to music for the first time. I asked my cousin what it was and he said, “It’s Springsteen.”
You changed my life. That summer I only listened, on my Walkman, again and again, non-stop and obsessively to your LP – “Born in the U.S.A.” It was the most transformative thing in my life (musically speaking). I spent the whole summer reading the lyrics in the booklet, repeating your sounds, imitating your voice (I still hadn’t hit puberty and probably sounded pretty comical).
I returned to my routine but nothing was the same. I went back to my town hungry for you. I bought myself some jeans, a white t-shirt (with sleeves, because I’ve always been a “skinny guy”). I went crazy buying the albums you had made before “Born in the U.S.A.,” a whole new universe. I entered a world full of songs that were unknown to me until then and little by little I collected everything I could from you.
I didn’t see you live until 1992 when Joan and I went to see you at La Monumental. Yes, that bullring in which you performed in Barcelona. It was marvelous. And you know what? When “The River” played, I got so emotional that I started crying. I’m a little like that.
I have to confess that during this time I went through my first loves, my first frustrations, my first kisses and you were the soundtrack to my adolescence. My first kiss was with “Thunder Road” and from that moment on it became my favorite song for a long time. I danced “The River” with some girl trying not to show my sexual euphoria. I went out partying singing “Glory Days” at the top of my lungs and… you know what? We also formed a few music bands in which I tried to emulate you. That makes me a little ashamed, but at that time I felt young and effervescent, like you when you played “Tenth Avenue Freeze Out” and were a young man with more desire than knowledge. I went to many of your concerts, waiting in line all night before to not be left out and getting tickets for my friends.
We had many good times doing your versions, a “Raise Your Hands,” the live version of “Twist and Shout,” “Glory Days,” “I’m Going Down,” “The River”… and many, many attempts to sneak another one into the repertoire. At that time, the concept of a Tribute Band was not as well-known, but if they hadn’t stopped me, we would have been one, because I put everything into being Bruce. I even bought a harmonica to emulate you better and played it as best I could.
I went through the arms and lips of several girls who have had their own song of yours. I saw how the E. Street Band fell apart and I experienced it like the end of the world. Here I have to apologize because I called Patti Yoko Ono, maybe it was the anger of the moment. I lived your later albums with the awareness that we were evolving (you and I) and you left me some albums that many fans criticized at the time, but that we ended up appreciating.
We came to see you in Antwerp and it was a travel adventure, I saw you in Madrid and Barcelona two days later because I never had enough.
I fell in love again, I found someone to spend the rest of my life with and I shared you with her. We went to the Palau Sant Jordi, in my opinion, the best concert of yours that I have ever been to, The Rising… What a night!
We had two wonderful children and you continued to be there. When I put them to bed gently, I sang them Pony Boy or If I Should I Fall Behind until they fell asleep and everything was calm.
One Friday of Patum, I discovered that If I Should I Fall Behind could be a jump of dwarfs and after some years, it sounded in Plaça Sant Pere transformed into a dance of giants. You see, even at Patum!
I fell in love again and while I was climbing a winding road to Montblanc, I sang Brilliant Disguise and you decorated eternal moments of my life again.
In the last few years, I saw your concert on Broadway and cried again. And I wanted to see you in some concert but we didn’t meet. Nevertheless, I have remained faithful, seeking you when I need to find myself and you have always fulfilled it.
This Friday will be the last time we will see each other Bruce, because I want to see you full of energy. Because at some point, a goodbye has to come and I don’t want to read bad news in a newspaper and find out that I won’t be able to see you live anymore. I want it to be a thought-out moment, a special moment, surrounded by my Springsteen friends, with people I’ve shared with you, with smiles on our faces and surely some tears because it will be a goodbye Bruce. We will look at each other for the last time, you will take off your guitar (or put it aside as you often do) and when the lights go out, we won’t see each other again. I will keep seeing you in reports, I will keep listening to you because as you have already read, you are part of my life, you have been part of it since that summer 38 years ago and you have never left.
D'on no n'hi ha no en raja 