Wonder

14 des.

Dissabte al matí, m’aixeco i netejo casa meva. M’hi passo una bona estona, aspiro, netejo, trec la pols, faig rentadores… prou! Agafo la bici i música i sembla que tot Barcelona balla al meu pas les cançons que escolto, com si volguessin fer una coreografia improvisada. Parada al Mercat de Nadal de la Sagrada Família, passejo una estoneta, bado una estona simplement. Agafo de nou la bici i tiro cap als Encants. Sempre m’agrada passejar pels Encants, trobar coses boniques i oblidades del món comercial (o algú en diria trastos). Vaig estar mirant però a banda d’un gravat japonès que jo creia original però que em feien pagar a 50 € no trobava res molt rellevant però sempre hi trobes llibres poc sobats i a bon preu, així que passo per mà (no hi ha caixa) i em quedo dos llibres que poso a la meva motxilla (ja la duia per això). Dino un parell de Gyozas a l’última planta dels encants i per postres decideixo fer uns xurros acabats de fer (dieta mediterrània total). Vaig cap a casa però un xic abans em paro a fer un cafè. Sec i trec un dels dos llibres a l’atzar, surt Wonder, m’agrada la portada, el color i el dibuix, llegeixo l’autora que és dissenyadora gràfica així que em solidaritzo i començo Wonder. Tres pàgines, tres. Estic totalment enganxat. Wonder és un d’aquells llibres que et remou per dins que furga en els valors i t’endinsa en un món tan complex com els sentiments. És un raig de solidaritat, d’amistat, de personalitat, de sentiments, d’amor. Wonder és un poema a la vida i a la condició humana però escrit d’una manera poc pretensiosa i molt assequible. Més complex en el com que en un guió enrevessat. M’agrada perquè entra directe al cor. Wonder és això… Meravellós. Un cop polit (en uns dos dies) Us el recomano per regalar aquestes festes i si teniu fills adolescents, és una lectura obligada.

Anuncis

Rutes salvatges

4 des.

Seguim, a poc a poc, sortejant els forats del camí, ascendint els desnivells i mantenint una velocitat correcta a les baixades pronunciades. Seguim, amb un motor tocat però amb les mans fermes al volant, triant les marxes adients. Triem cançons que facin el viatge agradable perquè la vida va de viatges i de rutes salvatges.

Per ells

27 oct.

Des que tinc consciència política, he volgut, per sobre de tot l’Independència de Catalunya, la forma, sempre l’he tingut clara, República.

Ara mateix tinc el cor en un puny, estic sentint la ràdio per una orella i intentant treballar per l’altra banda, sento el texte que van aprovar el passat 10 d’octubre i no puc evitar sentir-me més nerviós encara. Mai ho hem tingut tant a tocar. Son les 11:55 el president Puigdemont arriba al Parlament i pujarà l’escala noble. A partir d’aquí el nostre futur és en joc. Ara penso en el meu avi, en el meu besavi, republicans convençuts. Ara penso en que mantenir la teva ideologia en temps de repressió multiplica la teva integritat. Ara penso en que no els podem fallar, que no podem fallar a tots els que els que han estat afusellats, violats, vexats, insultats, colpejats, ara és el moment de donar-lis les gràcies, el moment de mirar-los als ulls i dir-lis que si, que ho hem fet. Som hereus i responsables del nostre futur i ser valent és una d’aquestes obligacions no escrites que portem sobre les espatlles, un valor. I ara, tinc el cor en un puny perquè ja no depèn de mi, ara depèn de tenir polítics íntegres. Ara si, aquest era el moment. En sortiré o inmensament feliç o amb la decepció més absoluta. Ara, que s’acosta les 12 comença tot o s’acaba tot. I seguiré pensant en ells i potser no seré més que un sonat que creu en l’impossible, però, deixeu-me somiar, deixeu-me il·lusionar. Ha estat el pitjor any de la meva vida, només necessito una sola bona notícia, aquesta. Seguirem per ells, per tots.

El dia que siguem una República Independent

24 oct.

Estic esperant (com tots) el dia. He pensat que faré aquell dia, digueu-me optimista o flipat, se’m enfot. Aquell dia penso fer una “performance” tipus això, caminaré d’aquesta manera i ballaré malament amb moviments estrafalaris. Crec que la ocasió ho mereixerà, després aniré a dinar bé i faré una migdiada amb la finestra oberta per respirar els aires de canvi, l’aroma de República, de llibertat.

Inktober + democràciafestiva

23 oct.

Aquest cap de setmana se’m ha posat bé. Suposo perquè feia temps que no tenia aquella sensació de tenir domini absolut de cadascun dels segons que he passat amb els nens. De vegades, actues com a pare, decideixes i alliçones, sense opció, fer un 155 o un “perquè jo ho crec així”. Suposo, moltes vegades erròneament que fas el què, segons el teu criteri, cal fer. Aquest cap de setmana però, vaig consensuar les nostres accions, de manera que, a tot vaig haver de posar-hi un plus de paciència i diàleg. Vam deicidir entre els tres què voliem fer i ningú no tenia el control (que el guardava jo en una caixeta en cas de necessitat), tot i això van sortir propostes bones com anar a buscar bolets, canviar el moment de “pizza i pel·li” per un frankfurt al San Guim o anar a fer un Cacaolat a mitja tarda al Cóm (en el meu cas cervesa petita). Aquest cap de setmana, també, vaig distribuir feines, un s’encarregava de pagar, l’altre de demanar i quan pujavem les coses del cap de setmana ho féiem entre els tres. Aquí la vam clavar! Els nens que al principi protestaven ara ho veuen lògic i comença a “rutllar” el tema. Ahir al vespre, però, no hi havia qui dormís, els nens havien dormit baixant així que no tenien gens de son, vaig decidir posar-lis una pel·li lenta que m’agradés, així vaig arribar a Bladerunner (1982), que ve a ser el pas previ a visitar el cine a poder ser, aquesta setmana. Va començar la peli i tenia els dos caparrons a la meva falda mentre jo començava la peli. Els hi tocava lentament l’orella així que van caure aviat. El Martí s’ha aixecat avui al matí i m’ha dit: quina peli era aquella d’ahir i li he dit que Bladerunner i m’ha respost amb un: estava prou bé!. Orgull de pare. Amb aquest comentari he arribat al curro i en un moment de pausa laboral al migdia he dibuixat a tinta una de les imatges del principi que m’agraden més. Els Noodles. Sempre que menjava Noodles, fins fa poc pensava en dos icones televisives/cinèfiles 1) Blade Runner 2) Musculman (era més aviat Ramen). He dibuixat a la meva manera l’escena que comparteixo aquí.

Imatge

Coses que m’estimo…

13 oct.

I per calmar els ànims…

11 oct.

Un dibuix i un disc de Thelonious Monk – Monk’s Dream, un dels millors discs de Jazz dins del meu curt coneixement de Jazz. Així ens tranquil·litzem.