Casa

20 març

I sóc també tots els quilòmetres que no he recorregut, ara mateix, els arrossego com puc a una velocitat massa curta i em dolen, deixant un reguer d’enyorança rere meu. I vull que casa siguin els restaurants de gasolinera, els castells més decadents d’Europa i una banyera a vessar de tendresa. Casa és aquesta primavera i l’estiu que ve. Perquè casa meva no són parets és l’olor de pell tèbia després de dinar.

Imatge 17 març

Els silenci és el crit més fort. I les arrugues d’aquest silenci porten tatuades el dolor més salvatge, l’enyorança més dolorosa, la pena més absoluta.

Som mar

16 març

Fins i tot el mar de vegades sembla un vòmit de petroli que se’t enduu molt endins, eixordan-te de bronzit industrial, ràbia primitiva, escopint pels bocals baves blanques. Se’t empassa i no hi pots fer res. T’enfonses i t’escup. Quan has omplert l’aire dels pulmons et torna a xuclar fins que exhaust no tens forces per arribar a la sorra. No pots mantenir les teves braçades i no arribes enlloc. I llavors, i per trobar forçes, penso en el mar verd, amb la llum ataronjada de la tarda, tebi, calmat, enmadrit, amb barques de colors esperant la nit. I espero que em retorni la força i les braçades em portin a bon port.

Jekyll and hyde

14 març

 

Pòsit

14 març

Els sotracs donen oportunitats. Reescriure’ns ve a ser el mateix que redibuixar-nos, el mètode és similar. La vida et sacseja sovint violentament clavant-te, de vegades un mastegot. En l’encaix d’aquest cop recau, sovint, la reflexió. És justment aquí ón apareix l’oportunitat tot i que malauradament és quan més et costa veure que, aquell moment és el moment just per redibuixar-te. Aplicar el pinzell moll de tinta sobre el paper i deixar que el frec dels pèls xops de tinta dibuixin una nova línia. Sóc de reinventar-me, dels que creuen que la curiositat deixa sempre engrunes de coneixement, pòsit. I en aquest pòsit sintetitza els moments intensos de la teva vida. El meu avi Manel, parlava sovint de “deixar solc” que el teu pas per la vida quedi imprès d’alguna manera en aquesta, no ser-hi de passada, no ser-ne un espectador. Deixar pòsit, solatge, sediment.

Tots som vosaltres

8 març

En aquest tema, ningú, almenys que jo conegui pot afirmar que no és masclista. Jo tampoc. Sóc més partidari del no posar noms a les coses, perquè el feminisme i el masclisme per definició són oposats, l’un rivalitza i s’allunya de l’altre. No puc considerar-me Nomasclista, ni tampoc feminista, i penso que si tot fos normal, no hauríem de recórrer a paraules com feminisme, masclisme. Crec en el respecte dels gèneres i en la igualtat d’oportunitat com a única fórmula per acabar amb aquests dos conceptes. Tothom rep de tant en tant un WhatsApp amb un pivón despullat amb un: Bon dia nois! O acudits ridiculitzant la dona com a membre de la inquisició marital, bromes tipus: Que tens la regla? o Quan en fas alguna: Qué maricón. Jo mateix, per estiuejar a Sitges, un poble preciós plè de gent bonica des de tots els punts de vista rebo, de vegades l’escarni en xats… quina llàstima… Homes futbol i dones pelis d’amor o culebrots. Pilotes i nines. Nens i nenes. Rosa i blau. Aquí ja no es tracta de sexisme, de masclisme o feminisme. És on volia arribar. Culturalment i de manera involuntària som masclistes, però no ho podem solucionar (si intentar-ho) en una sola generació. Entenc que els nostres fills tindran (per sort, jo també els tinc) amics gais, lesbianes, transsexuals o el que surti en els propers anys. Ells, els que acabaran amb aquest gran absurd que és el sexisme avui en dia. Ells acabaran amb els estigmes del Franquisme, de la cultura més rància. Les heroïnes son elles, això ho sabem tots.

I potser dibuixar un snitch

7 març

Si escrivís sobre el meu estat d’ànim, seria una mena de fanguera, segurament cendrosa, segurament color plom. Però prefereixo dibuixar, pensant en els meus fills, un Harry Potter (no l’havia dibuixat mai i que ara el llegim al vespre abans de dormir). Sovint trobo en el dibuix un alleujament natural. Començar i acabar un dibuix (tot i que podria allargar-ho dibuixant un fons molt currat com per exemple un estadi de Quidditch amb Hogwarts al fons en picat per donar més sensació d’alçada) m’aporta bones sensacions. Començar i tancar les línies, pintar lentament les zones ombrejades… i sempre sobre la nitidesa del blanc em relaxa. I mentre ho faig, se’n van les cabòries.