Ovors

16 ag.

La fotografia, sempre he pensat que és un art molt eteri. Qualsevol individuu pot agafar la càmera i llençar-se al buit gràcies a la digitalització actual. Pot tirar 10.000 fotografies i, estadísticament, trobar-ne alguna de decent. Aquest fet xoca directament amb el concepte que tinc jo mateix de la fotografia. Per a mi la fotografia té el mateix sentit que la pintura o l’escultura: remoure, sorprendre i ha de respondre obligatòriament a una intencionalitat. Generar un sentiment, una reacció neuronal, un estímul dintre teu… Avui mirava el web d’un dels meus referents. En les fotos de Weronika Izdebska’s hi trobo el fred. Aquell fred que t’aixafa la punta dels dits. Aquell fred de trobar-te davant l’abisme. Aquell fred tan gris i tan cruel que no és sinó la por. Blanc i negre en una saturació mínima de color. Patiu i admireu les fotos del seu site, que valen la pena.

 

Seguint amb que la fotografia té per mi el component subjectiu. Avui és això.

fotoavui

Apnea momentània

10 ag.

L’altre dia vaig estar a la platja, sol, molta estona. Feia un dia calorós i el mar, com un mirall totalment pla em cridava. Era un crit lleuger, de brunzit, era un zum-zum d’aquells que t’endormisquen. Vaig deixar un llibre (molt interessant que llegeixo) i vaig caminar direcció al mar. Notava com, des dels turmells, l’aigua salada em mullava progressivament el cos. Normalment, quan arribo al melic em submergeixo perquè no suporto el fred, però no em va caldre, l’aigua era calenta. Em vaig deixar caure. Ingravidesa. Líquid salat. Em vaig posar les ulleres de bussejar collades i em vaig submergir. Una estoneta. Baixar i sortir a la superfície. Altre cop. Un altre. Assaboreixo el moment en què pujo a la superfície, deixant surar el cos cap a l’aire, miro amunt, només veig llum. En un d’aquests cops me n’adono que hi ha un objecte color terrissa prop de l’espigó. Em submergeixo amb ganes. El trobo i el trec a la superfície. El tibo per una corda que duu anusada. És un recipient de terrissa, castigat pel mar, força desgastat. N’havia vist un així feia temps, és una popera de terrissa! El trec i me l’emporto a la sorra (no hi havia pop a l’interior). El duc a casa i al posar-lo sobre la taula de fusta de la terrassa s’acaba de trencar.

Fig.1 – una popera semblant a la que vaig trobar.

Llarga espera…

8 ag.

S’ha acabat el cole. Quan era petit era un moment màgic. Baixar de la Salle carregat amb la motxilla a petar de llibres (mai em venien a buscar a casa meva) i tenint en compte que quan era petit les motxilles no duien rodes era una travessia considerable. Arribava a casa, llençava els llibres ón fos i… llavors començava el meu estiu. Bicis al carrer, Burmarflaix a dojo i piscina municipal. Durant un bon període encara comptava amb amics, que com jo els seus pares no feien vacances. Anàvem a la piscina amb bici, passàvem les tardes davant dels taxis, parlant, passant la tarda. Llavors, a l’agost, tothom marxava i em quedava gairebé sol a Berga (els meus pares feien sempre vacances al setembre) i jo em passava les tardes veient “Verano Azul” i “El coche fantástico” a la tele i a la piscina escoltant música que variava poc d’un any a l’altre (jo era poc de modes i molt de grups) i com no dibuixant. Recordo que no teníem obsessió pel sol així que em “pelava” la pell un parell o tres vegades cada estiu. Si tenia sort, m’enviaven amb els avis uns dies a la platja o a casa del meu tiet a Llavaneres. Ara mateix tinc la mateixa sensació, ningú (o poca gent) a la feina i jo esperant a fer vacances com puc. Això també és estiu suposo.

 

L’incompatibilitat del paral·lelisme afectiu i la voluntat d’intersecció idempotent

31 jul.

Ahir a la tarda repassava matemàtiques amb el Martí, un quadern d’estiu d’aquests que no haurien d’existir, però que com a pare has de comprar.

Jo: Vinga Martí, quines d’aquestes línies són paral·leles?

Martí: Aquestes.

Jo: Perquè ho són?

Martí: Perquè mai es toquen, no comparteixen cap punt.

Jo: Molt bé.

Silenci. I jo penso… vides paral·leles, quin concepte tan horrorós. Sovint ho utilitzem positivament, sovint utilitzem el paral·lelisme com a una idea de sintonia positiva. No és això, ni de bon tros. El fet que dues línies no comparteixin MAI un punt en comú és un puto drama. Té un component romàntic de dolor, dues línies que tota la vida es veuran, que compartiran espai en el temps, però que desgraciadament no tindran cap punt en comú. Just el que no vull que succeeixi entre jo i els meus fills. Encara és pitjor quan parlem de les Propietats:

Reflexiva: Tota recta és paral·lela a si mateixa.

Simètrica: Si una recta és paral·lela a una altra, aquella és paral·lela a la primera.

Llavors arribo a la conclusió que matemàticament, geomètricament, espaialment, vull aconseguir un moviment vital d’intersecció amb els meus fills i més concretament, una intersecció idempotent (Quan intersequem un conjunt amb si mateix, el conjunt intersecció és el mateix conjunt). Això és el que vull, el que m’agradaria que fos, el que vull ser amb els meus fills un conjunt, el mateix conjunt.

 

 

Natura Morta (o bodegó sempre inacabat)

27 jul.

 

No sé si m’agraden les natures mortes o no. He de reconèixer que no em desagraden i que per practicar suposen una bona oportunitat. Tots els pintors ténen natures mortes, així que no podré titllar-me a mi mateix d’original.

Podria millorar-lo molt, moltíssim, hi he passat molta estona treballant i sóc conscient que hi ha molt a millorar.

Aquest bodegó que neix d’una foto que vaig fer a casa aprofitant una hora concreta (les 11 h del matí) quan la llum s’escolava entre els finestrals. Elements rústics que corrien per casa i algun que vaig comprar per a l’ocasió.

Avui m’he decidit a penjar-lo per oblidar-me de repintar-lo constantment (tot i que sé que ho acabaré fent), perquè els bodegons acaben sent un exercici de realisme massa cru, massa aspre pel meu gust, però tenen el seu punt.

 

27 jul.

 

Zona Morta (2)

25 jul.

Esquelet aràcnid, òxid medul·lar, calcària i maó. Gaire més. Abans paraven famílies i mentre el pare carregava de Gasolina Super (sense numeració ni sobrenoms), els altres membres de la família, compraven gelats i els llepaven mentre cantaven cançons rere un cotxe, asseguts en seients de pell. Un karaoke precoç, directe des de la cinta de Cassette, directament des de l’analogia magnètica. Es mirava aquells gelats amb la suficiència del que es creu perdurar i no era conscient del seu funest destí, del seu zombisme-arquitectònic-intencionat.