Un buit al cor

10 Feb

avibn

Quan parles amb la gent, quan comparteixes el teu dolor, tothom recurreix a l’evidència: he tingut molta sort de viure i disfrutar l’avi durant tants anys. Tota la raó, aquest és el consol més gran que tinc. El meu avi, ha compartit amb mi tota la meva vida, l’he tingut al costat, i per sobre de totes les seves facetes, m’ha ensenyat més que ningú. Era com un savi.

Sabia (i no crec que sigui degut a l’experiència) aconsellar-te i entendre’t en tots i cadascun dels problemes que podies tenir. T’escoltava (costa molt trobar persones que t’escoltin) i sempre solia treure ferro als problemes, positiu de mena, molt reflexiu i moderat en les seves opinions, tant, que fins i tot, de vegades no opinava, només et mirava i t’ho deia tot. Era capaç de semblar que no feia res i feia molt.

Tinc muntanyes de records, de l’avi que mai m’havia renyat, perquè no calia, nosaltres mateixos feiem els judicis i nosaltres ens aplicavem la lògica i la solució.

Si, teniu raó, l’he disfrutat. I us ho agraeixo, no puc desitjar més, heu estat carinyosos i molts propers, i també és un motiu d’alegria.

Ara queda el seu buit, trobar-lo a faltar, el no poder-lo trucar, el no sentir la seva veu, l’absència dels seus gestos, la mirada que tenia plena d’amor, l’escalfor de la seva abraçada. Em costarà, molt, i el recordaré sempre. Avui deixo una foto, de l’ultima vegada que el vaig veure feliç totalment, el dia en que ell (que tenia problemes de mobilitat) mirava des del seu sofà (que vam girar) com els seus besnéts obrien els regals de reis. Una foto que mostra al meu avi totalment feliç, que contagia, que tenyeix de positivitat. Aquest era el meu avi.

Bryan Ferry

29 Jan

bryanferry_rgb

Per aquest dibuix he utilitzat un estil diferent, més Pop, més cubista… diferent. Bryan Ferry és un home amb estil especial, hi ha a qui li apassionarà i a qui no el podrà ni veure, en el meu cas, m’ha agradat sempre amb moderació, l’utilitzo per dibuixar, ho he fet durant força temps i em va bé. Aqui el teniu. Bryan Ferry.

Paul Newman

28 Jan

paulnewman_rgb

Un altre que ja no hi és! (des del 2008). Al Paul Newman el vaig descobrir tard, més o menys quan ja havia fet les seves millors pel·lícules… les coses son així. Un dia que anava a buscar una peli al videoclub (concepte caduc ón els hi hagi) i vaig veure la portada de “El Golpe” (traduït al català amb “El Cop”…no m’inspira) El Robert Redford i el mateix, somrient, en una il·lustració molt bona… vaig pensar… ha d’estar bé! tenint en compte que era molt petit, quan vaig arribar a casa el meu avi em va mirar amb cara de: què fot aquest nen amb “El Golpe”? però me la va deixar veure sense dir res, només mirant de reüll… jajaja. Em va agradar molt, i em vaig flipar. Més tard vaig veure “Dos hombres y un destino” que en realitat no té res a veure amb el seu títol original, però els traductors del país veí van tenir una època molt creativa els mamons… la peli també em va agradar. Finalment vaig tornar a flipar amb ell en “El color del dinero” que definitivament em va flipar (bé, no em va costar molt perquè en aquella època era un flipat). En fi, que els grans se’n van xino-xano al cel dels famosos (que és un altre que el nostre) amb models despampanants i xampany francès i caviar i llagosta in eternum.

Cànids

26 Jan

guineu

Doncs avui, he dibuixat una guineu, com a exercici. Sense més. Proves, maneres de extreure’m de la realitat.

Passeig per Albany

22 Jan

catinnewyork1b

Doncs, us he de confessar que no sóc molt detallista en el meu dibuix… si, sembla mentida quan ho explico, però és així, el meu dibuix no és detallista des del punt de vista de punt de partida, sóc poc aplicat en recargolar els dibuixos, en estar estona ombrejant, colorejant… vector a vector… no solo. Quan ho faig, és perquè crec que el resultat final se’n pot beneficiar i per practicar (més que res). Així que avui m’ho he currat una mica amb el meu amic felí. Els meus dibuixos solen sortir de línia simple, però últimament m’estic expandint.. una inspiració divina em porta a dibuixar i dibuixar.. jeje. Aqui teniu el resultat d’aquest dibuix que a estones lliures he anat perfeccionant.

Ursus arctos horribilis

21 Jan

bear

I perquè dibuixar un ós? Perquè ara hiverna, tranquil, a la seva cova (cosa molt sensata per la seva part) i perd els quilos que ha acumulat en les èpoques d’abundància. Es podria dir que s’equilibra. Per això la meva admiració al ós. Anem de molt evolucionats i no som més que simis que ens creiem els reis de la terra. L’ós té una força descomunal i malgrat això té una velocitat que pot rondar els 40kmts hora, té un olfacte perfecte i una manera de viure en communió amb el medi ambient… els ossos haurien d’haver guanyat la guerra per ser la raça suprema! i nosaltres correriem acollonits i pelats de fred a l’hivern… jajaja.

Bé,  doncs he dibuixat un Grizzly en homenatge a aquests magnífics animals.

P.d. Versió 2 Poster-ficció de la gran pel·lícula El Oso

bear_poster

Col·lecció de moments

19 Jan

rollingstone

Crec que la vida és això, una col·lecció de moments, no gaire més, no molt menys. Cada dia me’n adono més. Nosaltres ho veiem com a una història seguida, un fil conductor que ens porta al plantegement-nus-desenllaç, seqüencialment, ordenadament, en un temps continuat..i crec que no té perquè ser així. Una vida es pot composar d’una sola vivència o de moltes. Pot ser un sol fil o un teixit de fils. Sense espai-temps, sense ordre seqüencial, petits moments desordenats dins del calaix dels records, que duiem en una bossa mentre caminem sobre la neu, que son això, no molt més. Records que arxives però que quan necessites tens i disposes i si no els recordes, potser no eren tant importants.  Tot plegat sembla que sigui depressiu, que estigui fent una disertació del sentit de la vida, però no és així. No em passa res. Sembla que per escriure sobre el sentit de tot plegat estiguis a punt de llençar-te al buit, o a prop de fer un acte de rebel·lió contra la societat… no és així, escric perquè (a part de ser el meu blog i fer el que em dona la gana) necessito també escampar els pensaments, com aquell que necessita anar a caminar una estona per asserenar-se o sentir-se bé. No busco ser profund, no busco sentir-me alleujat, busco escupir, vomitar pensaments, per aquest motiu vaig fer aquest blog. Aquest medi, també s’acaba convertint en això que us plantejo, una col·lecció de moments, alguns artístics, alguns reflexius, alguns divertits, d’altres tristos, però moments captats i surant sobre un mar analògic, sobre uns i zeros, com una barqueta tan minúscula que ningú veu. M’he plantejat direccionar, sel·leccionar, decidir quin és el camí, triar que vull dir exàctament en el meu blog, centrar-me en un tema, l’art, la cuina, el meu diari personal… i torno al principi. M’està bé com està, una suma de moments, de pensaments i expressions (és igual el contingut), com diem al poble: xerrar per xerrar. Moments enganxats en pantalles retroiluminades, res més. Ho il·lustro amb una imatge que he fet per aquest pensament.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.