Imatge

Coses que m’estimo…

13 oct.

Anuncis

I per calmar els ànims…

11 oct.

Un dibuix i un disc de Thelonious Monk – Monk’s Dream, un dels millors discs de Jazz dins del meu curt coneixement de Jazz. Així ens tranquil·litzem.

Imatge

Pròrroga

11 oct.

Ahir vaig sortir pitant de la feina, havia de ser un dia històric, un dia en que s’anunciava la Tercera República Catalana, era un dia que no oblidaria mai. Vaig arribar al Passeig Lluís Companys amb ganes, vaig trobar-me amb molts Berguedans (aquests moments històrics m’agrada viure’ls amb els meus). Al principi quatre. Va començar el discurs i va pronunciar solemnement les paraules màgiques que em van fer plorar. Que em van fer abraçar, amb els tres companys que també ploraven amb mi. Va tallar-se uns segons després. Vam entrar en ràbia, en un moment de desesperació, el puto diferit. Engegada de cavall, parada de ruc. Era això. I llavors si, vas digerint, vas fent els teus moviments d’escacs, la teva porra, buscant el perquè… llavors vam tornar a replantejar escenaris. N’estic cansat. Tot i això vam arribar al pacte de no immolació amb el procés, així que seguim pacients a que Espanya faci el seu paper feixista i repressor.

He plorat.

9 oct.

Us he vist plorar

“He vist com se us humitejaven els ulls quan vèieu com carregaven les urnes en bosses d’escombraries”

 

Aquesta setmana us he vist plorar. D’emoció, de ràbia, d’impotència, de dolor o de tristesa. Des de diumenge que tenim la llàgrima fàcil i l’ànima trinxada. Company periodista que no sabia ni que vivies al mateix poble que jo, et vaig veure plorar quan posaves el sobre a l’urna. Benvolgut lector, em vas veure plorar quan sortia de votar i em vas donar la mà per dir-me que em llegies. Estimada veïna, sempre perfecta i elegant, et vaig veure plorar quan cantaves Els segadors davant de l’Ajuntament. Filla, vas plorar veient unes imatges de la policia repartint garrotades. I vas plorar més preguntant-me si hi hauria una guerra. I quan vas veure aquella senyora amb la cara ensangonada en una foto i em vas demanar que truquéssim a l’àvia per saber si estava bé. Senyor que sempre et veig fent cua a la xarcuteria, et vaig veure plorar quan aplaudies els bombers que desfilaven davant nostre.

He vist com se us humitejaven els ulls quan vèieu com carregaven les urnes en bosses d’escombraries. Com se’t feia el nus a la gola llegint l’article del Tomàs Fuentes explicant la seva jornada electoral en una mesa. Ester, sé que vas plorar veient com el teu pare posava el vot a l’urna mentre l’aplaudia tothom. I quan vas penjar la foto a Twitter plena d’orgull. Molts hem plorat pensant en els que no hi han sigut a temps i vivien la utopia de fer-ho algun dia.

Us he vist plorar cridant “Els carrers seran sempre nostres!” i “Votarem!” i “Hem votat!” Heu plorat d’indignació veient les manipulacions d’Antena3 i el Telediario. T’he sentit plorar quan em deies per telèfon que ja havies votat. T’he vist plorar i riure mirant el vídeo de Sant Mori envaït per la coreografia de guàrdies civils. I amb el vídeo d’aquell policia donant una puntada de peu per tirar a terra una porta que estava oberta. Ens van caure unes quantes llàgrimes quan ens vam trobar davant les portes de la ràdio i ens vam fer una abraçada. A mi em van veure plorar escoltant la Marta desesperada perquè li havien trinxat els dits i grapejat els pits. Us he vist plorar llegint els missatges que rebíeu per WhatsApp. Jo ho vaig fer quan vaig rebre l’e-mail d’un amic de Madrid que em preguntava si estava bé. Has plorat descobrint com, en un vídeo, un policia volia arrencar el teu pare d’una pinya de gent. Sé que ploraves quan em vas abraçar al sofà veient com hostiaven tanta gent en aquelles escales. Has plorat a la redacció escrivint la crònica. I has plorat mentre posaves l’ull al visor de la càmera, davant de tota aquella multitud manifestant-se. Mayka, et vaig veure plorar a la tele, d’impotència, perquè no et deixaven parlar enmig de tantes mentides i tant d’odi. Heu plorat veient com al Gerard Piqué se li trencava la veu davant dels micròfons. I vaig veure com ploraves veient el Barça jugar amb la grada del Camp Nou deserta. Se’t van negar els ulls mentre reies explicant com Puigdemont havia canviat de cotxe sota un pont per poder votar. I quan vas descobrir que coneixies una de les persones que van portar les urnes d’Elna. Vas plorar amb el vídeo del Telenotícies que contradeia la Santamaría i en Millo a base de garrotades. Vas plorar de ràbia escoltant la merda de compareixença de Rajoy. O la del rei. Fins i tot has plorat, qui ho diria, veient un paio amb una bandera espanyola i el toro d’Osborne fotent un vot en una urna mentre la gent l’aplaudia. Se us van omplir els ulls de llàgrimes quan us vau poder trobar amb els amics i explicar-vos el dia. I quan eres entre la multitud, cridant i cantant, en l’aturada de dimarts. Estem vivint una ressaca emocional estranya. No és debilitat. És que portem anys sent molt forts.

Si tan fàcil en ho posen…

9 oct.

M’agrada de sobremanera obrir avui aquesta entrada al blog amb la bellesa plàstica d’aquesta imatge (per cert, baixada d’una agència de mitjants internacional). Això pensa Espanya de Catalunya, de manera que com diu el titular d’aquesta entrada, ens ho estan regalant. Resulta que els Espanyolots ténen l’ocasió de girar de nou l’opinió pública internacional, però clar, han de ser molta gent. Així que agafen busos del Estado y l’oplen amb els energúmens més “capquadrats” i curtets que troben. Clap, Clap!!! Olé tuuu! molt bé, endavant, agafem la desfeta social antidemocràtica i passegem-la per Barcelona. Brillant. Ens ho posen massa fàcil, ara només cal Declaració d’Independència i llestos, mai ho hem tingut tan a prop, mai ens havien legitimat d’aquesta manera. Rematem-los aquesta setmana i a esperar si hem d’operar amb Euros o amb Rals Catalans. S’ha acabat, mentre Europa segueix cega i encallada en intentar mediar només per una banda, perquè l’altre no vol ni sentir-ne parlar (això em recorda a uns problemes personals que vaig tenir per Patum i que per sort vaig oblidant). Ara toca, és el moment, gaudiré d’aquests últims moments fent “l’ultim polvo” amb els meus veins, perquè si tot va bé, no els tornaré a veure més. Salut i República!

Imatge 6 oct.

NO puc passar pàgina.

4 oct.

No puc treure’m del cap el dolor, el mal, la llaga que Espanya ens ha obert. No puc pensar en qualsevol persona que hagi rebut una garrotada, que hagi estat vexada primer per un exèrcit repressor violent i després per unes declaracions triomfalistes. Em sento ultratjat, violat i vexat i això, no passa amb un sol dia de manifestacions. Estic rabiós i només espero el moment en que serem per fi lliures. Res no dura per sempre, però aquesta rel·lació amb espanya no funciona des del principi. No puc veure, encara, les imatges dels policies cridant que nos dejen actuar, no puc veure als polítics treient espuma per la boca o al titella aquell que ténen de rei. Vull que s’acabi, vull marxar i com el dissabte sé que els últims dies son com aquelles últimes hores que esperavem que una patrulla de Nacionals ens prenguéssin les urnes. Ho defensarem amb la mateixa contundència, amb la mateixa determinació. Aquest ha de ser el meu orgull i inevitablement el meu llegat.