Atlas o el mes més crucial

8 maig

No és una novetat… a la que s’acosta Patum, tot tendeix a precipitar-se. Perquè Patum, si té alguna cosa (tot i el que l’estimo) és que és molt inoportuna. Sempre arriba en el pitjor moment. Aquest any no ha estat una excepció.

En plè procés de absorció corporativa, amb una junta que depèn enormement de la meva feina, amb 4 campanyes a mig llençar, amb sol·licituts de contracció que hauríem d’haver acabat fa molt, amb viatges a dojo… amb feines de Comitè. I va i em surt una feina de ilustració (de les que m’agraden) però ha d’estar acabada abans de Patum, amb el nens que no et deixen treballar… amb l’organització de la Patum Infantil, que cada dia ens compliquen més (amb lleis i directives), amb detalls que depenen exclusivament de mi… relacions socials, família…

Una bola com la que he dibuixat, no em queda més que fer com Atlas, el mític Colós que suporta el pes del món sobre les seves espatlles, pit i collons! Si arribo a Patum, però serà el meu premi…no penso agafar un telèfon, atendre a ningú i disfrutar i deixar-me portar per la millor festa del món… .de vegades quan arribo tant estressat al dinar del dimarts de Corpus (tradició a la que no faltem) penso… val la pena? però la resposta sempre acaba sent la mateixa… SI. Val la pena això i molt més. Compensa… i quan veig que un nen punteja un ball de gegants o m’ajupo per veure l’àliga infantil d’aprop i es fa el silenci… tot aquell mal de cap se’n ha anat i nomès sento orgull i felicitat. COMPENSA!.

Ara però és quan he de recordar que compensa i treballar fort!. Arribarà… i em trobaré el dimecres perdut per algún carrerot fent una barreja amb algún amic eventual o de sempre, rient-me del món mentre corro a perseguir la festa… o em trobaré uns ulls que em miren espantats de dins d’una carota de plè mentre els hi explico que tot anirà bé… i després me’ls trobaré al Vall amb un altre expressió totalment diferent, i m’abarçaràn i m’explicaràn que s’ho han passat molt bé… llavors, em menjaré unes patates amb salsa Samurai del Mac Patat amb els amics de tota la vida assegut a terra, davant de les fonts del Vall… i això no té preu… seré jo.. .amb els meus.. al meu poble i podré estirar-me al terra i pensar que tot ha valgut la pena.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: