Gran Jaume Barberà!

13 set.

Estació Catalunya I s’ha parat el tren. Un milió i mig de persones vam activar dijous el fre d’emergència. El tren que es va parar abans-d’ahir a l’estació Catalunya ve de molt lluny, i porta molt temps fent camí. És el tren de la nostra història, i ara té al davant una bifurcació, un canvi de vies. Tots som dalt del tren. Tots l’hem fet gran. Tots. No hi ha distincions: ni per origen, ni per llengua, ni per religió, ni per ideologia. Tots vol dir tots. I tots tenim sentiments. Però aquest 11 de setembre vam convenir que havíem de dir prou, i una pancarta, una bandera i un clam ens va unir: in-de-pen-dèn-ci-a. Com ja sabeu, jo hi vaig ser. I, com hi vaig ser, a l’igual que molts de vosaltres, ningú no ens pot dir què vam veure, ni què vam sentir. Hi va haver moments per tot. Moments en què et venien ganes de plorar d’emoció. Moments en què el que hauries fet és abraçar-te a l’home o a la dona que tenies al costat. Moments en què hauries marxat, contrariat per no poder avançar. Moments de somnis i d’esperances. I, moments, en què senties una mica de por. Moments en què havies d’auxiliar , homes, dones i joves que es desmaiaven per la calor i l’emoció. Però érem allà, i ja no podíem fer-nos enrere. El tren ja no podia retrocedir: la història no retrocedeix. Diuen que es pot repetir. Però mai no he sentit que es pugui tornar al passat. Sí, dimarts vam fer història: vam ser subjectes, per davant de la classe política. Ho vam ser els que hi vam anar i els que no ho van fer. Tots. I és per això que dic, sostinc i defenso que ja res tornarà a ser igual. Això és el que vam fer dijous. I ara haurem de decidir on volem que sigui la pròxima estació. Jo voldria que fos l’estació Llibertat. Llibertat per poder conformar una societat més justa, més solidària, més cohesionada i d’alta qualitat democràtica. Una societat on els que tenen més paguin més i on els que no puguin seguir rebin l’ajuda de la resta per avançar junts. No voldria una societat més predisposada a tenir que a ser. No voldria una societat on la solidaritat s’entengués com si fos caritat. La solidaritat és justícia. No és caritat. No voldria una societat on la política es pogués entendre com l’apropiació dels recursos públics per satisfer la voracitat de la classe política. No. La política és, hauria de ser, vocació de servei públic. La classe política ha esdevingut, amb la complicitat de la majoria, una “elit extractiva”. El polític, sempre necessari, ha de tenir vocació de servei públic i ha d’estar sempre al servei dels seus electors. Voldria poder tenir els instruments democràtics necessaris per poder cessar qualsevol mandatari o càrrec públic que fos considerat inepte, corrupte o mentider abans d’acabar el seu mandat. Voldria enfortir les nostres dues grans llengües. Sí, nostres: el català i el castellà, i afegir-ne una altra, l’anglès. És obvi que tot això, i moltes més coses, evidentment, només es poden aconseguir en un procés constituent. És en aquests procés on hauríem de construir els fonaments del nostre país. Com ja ha passat avui en la tertúlia de RAC 1, alguns companys m’han titllat de romàntic i, d’altres, de somiatruites. Potser també ho fa ara algú de vosaltres. Oi, que sí? Sóc conscient que vivim moments de col·lisió. De col·lisió de moltes coses. I una d’elles és, sens dubte, el discurs. El meu discurs i el d’altres persones no és el que estem acostumats a sentir quan es parla de política. És diferent. És, fins a cert punt, nou i provocador. Incòmode. Ho sé. Jo sóc així, i això no vol dir que sigui millor ni que tingui la raó. Intento acceptar sempre l’altre, entre d’altres coses, perquè considero que els altres també som nosaltres. Defenso i proposo la independència inclusiva: la de la suma, la del respecte a l’altre. I, si no ens entenem, les nostres diferències s’han de poder resoldre a les urnes. Entenc i accepto que hi hagi catalans que s’oposin conscientment a la independència de Catalunya. Fins i tot, que s’oposin al concert econòmic. Entenc també els catalans que voldrien que Rajoy decretés la suspenció de l’autonomia catalana. No vull entendre i rebutjaré sempre els que voldrien que els carros de combat tornessin a entrar per la Diagonal. Ni per la diagonal, ni per la Castellana. Ho vulguem o no, res tornarà a ser igual. S’ha trencat el marc i ha començat una marea. I les marees, segons els físics, no es poden aturar: han de fer el seu procés. Som, doncs, en un procés de canvi. La primavera ha començat: vivim-la! (Us passo el link de la tetúlia d’aquest matí a RAC 1. És la primera part. La tetúlia ha durat 3 hores. Podeu anar a la pàgina del món a RAC 1 per sentir la de l’anàlisi del discurs d’Artur Mas) http://rac1.org/elmon/blog/tertulia-amb-vicent-sanchis-jaume-barbera-josep-maria-cardellach-i-jordi-barbeta/

Anuncis

Una resposta to “Gran Jaume Barberà!”

  1. Cil Buele 13/09/2012 a 10:55 pm #

    Compartesc des de Mallorca, gairebé totes les afirmacions que conté aquest escrit de Jaume Barberà; em fa recordar que, més de quaranta anys enrere, amb en Biel Vilanova com a cantautor, vàrem enregistrar en disc de vinil la cançó titulada “Tots som maquinistes”. Jo hi tocava el contrabaix: “Al tren de la vida / no hi ha passatgers; / tots som responsables / del que faci el tren…” http://cil.cecili.cat/post/89930

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: