Dia+gris i Mossos Filòlegs

28 febr.

mossospriu

Dia gris, dijous i aquesta setmana ja s’acaba. Doncs anem-hi! Acabem la setmana!.

Ara nomès tinc en ment l’estiu, és una conseqüència dels dies així. Avui, fruit del dia, he decidit anar a caminar al migdia. Hi ha dies que senzillament piro més d’hora i me’n vaig a passejar, em poso els cascs i sense rumb inicial,  vaig trobant-me racons de Barcelona. Aviat no ho podré fer, així que això intensifica el fet. Avui he anat a passejar cap al Born, i baixant, m’he trobat una manifestació amb el típic  “No nos mires, unete!” que no sé perquè es conjura en Català. I encara que no m’hi he afegit, he tingut la pena de veure que aquella manifestació era dels Universitaris. Quin fàstig de país. Els universitaris, persones que haurien d’estar entre cotó fluix, persones que gairebé haurien de cobrar depenent de la carrera que féssin, menystinguts pel govern, primer espanyol i després català. No té sentit. Quina merda, a universitats precàries, universitaris poc preparats. Sembla que tractin a tots els estudiants com anarquistes fumetes, a jutjar per la mani d’avui, i no se’n adonen que fins i tot els mossos que fan de guàrdia pretoriana hauràn d’anar alguna vegada al metge, arquitecte o al pediatra. El futur dels estudiants es precari i mileurista i això no fomenta al desenvolupament de cap país.

 

Avui m’he imaginat al Julià, un Mosso d’Esquadra, que en realitat era filòleg, apassionat de la literatura catalana, per ser encara més precís, admirador profund de Salvador Espriu, fanàtic del poeta català. Enmig de la manifestació es posa a pensar en la seva veritable vocació. Després de llicenciar-se en filologia catalana va buscar feina, però no en va trobar, curriculums vitaes, amics d’amics, traduccions gratuïtes i una hipoteca que no podia ni somniar. El cos de Mossos d’Esquadra li va obrir la porta a un món de nòmines regulars i quantioses. Va enterrar aquell jove que escrivia poesies amb afanys de consagrar-se. Avui, però ha sortit a la llum, ha tirat al terra el Mosso desvocacionat i ha sortit… el Mosso en qüestió, veu com un company seu va a reprendre a un estudiant  que crida, no em faràs enrera Mosso dels pebrots!. El company entrat en còl·lera vol obrir a cop de porra el cap de l’estudiant, a veure si se’n enriu tant… així que de cop, no sap ni com  ni perquè, el Julià, agafa el braç que va a descarregar un cop de porra al estudiant, i apretant l’avantbraç vomita un poema de “La pell de Brau”, cridant i mirant-lo amb els ulls vermells, ressonant com un animal foll:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

L’altre Mosso, s’ajup acollonit i quan acaba es fot a plorar, sanglotant, assentat a terra, mirant l’asfalt.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: