Un buit al cor

10 febr.

avibn

Quan parles amb la gent, quan comparteixes el teu dolor, tothom recurreix a l’evidència: he tingut molta sort de viure i disfrutar l’avi durant tants anys. Tota la raó, aquest és el consol més gran que tinc. El meu avi, ha compartit amb mi tota la meva vida, l’he tingut al costat, i per sobre de totes les seves facetes, m’ha ensenyat més que ningú. Era com un savi.

Sabia (i no crec que sigui degut a l’experiència) aconsellar-te i entendre’t en tots i cadascun dels problemes que podies tenir. T’escoltava (costa molt trobar persones que t’escoltin) i sempre solia treure ferro als problemes, positiu de mena, molt reflexiu i moderat en les seves opinions, tant, que fins i tot, de vegades no opinava, només et mirava i t’ho deia tot. Era capaç de semblar que no feia res i feia molt.

Tinc muntanyes de records, de l’avi que mai m’havia renyat, perquè no calia, nosaltres mateixos feiem els judicis i nosaltres ens aplicavem la lògica i la solució.

Si, teniu raó, l’he disfrutat. I us ho agraeixo, no puc desitjar més, heu estat carinyosos i molts propers, i també és un motiu d’alegria.

Ara queda el seu buit, trobar-lo a faltar, el no poder-lo trucar, el no sentir la seva veu, l’absència dels seus gestos, la mirada que tenia plena d’amor, l’escalfor de la seva abraçada. Em costarà, molt, i el recordaré sempre. Avui deixo una foto, de l’ultima vegada que el vaig veure feliç totalment, el dia en que ell (que tenia problemes de mobilitat) mirava des del seu sofà (que vam girar) com els seus besnéts obrien els regals de reis. Una foto que mostra al meu avi totalment feliç, que contagia, que tenyeix de positivitat. Aquest era el meu avi.

Advertisements
%d bloggers like this: