Brunzit

29 febr.

Avui

Mentre el bosc encara fumeja, mentre la boira s’enlaira cap a la carena, tot és silenci. La simplesa es torna ensordidora i la neu, que cau pesadament provoca un soroll de fàbrica, un brunzit, una estora blanca. Immòbil, enmig, dreta, espectant. Mires les branques dels arbres que es torçen, que cedeixen pel pes invisible del gel… el bosc, fosc, els troncs, de verticalitat tossuda semblen estaques tristes. Mentre tornes al cotxe, el soroll de les teves sabates, penjades, que aixafen la neu, sembla ressonar pertot i voldries tenir la gràcia d’un isard, d’un cérvol i grimpar al galop per descansar en roques orfes de gent. Esbufegues i entres al vehicle amb les galtes vermelles pel fred i poses una cançó a la ràdio mentre mica a mica et vas escalfant i els talls minúsculs de les mans es tornen batec de dolor… I llavors penses que el millor del fred es no patir-lo, almenys diàriament. I com sempre, tens raó.

Anuncis
%d bloggers like this: