Fem el que podem

27 jul.

biciquim

Doncs ahir, una bici, un nen que no estava convençut (un deixeble meu) i jo mateix vam formar un triangle que va acabar amb el fatídic resultat de: Quim 1, bici 1 – Teti 0. Ahir, el Quim estava com animat perquè volia (era el seu Sant) anar amb bici, així que li vaig arreglar una bici que corria pel “cuartet”, una bici amb la que el Martí havia après a córrer en bici. Tots tres, bici, Quim i jo mateix cap al passeig de Sitges. Ens hi posem i recordo la postura impossible que suposa enseyar els nens a anar amb bici. Posició de merda que, al cap d’una estoneta malaeixes. Així que amb tota la paciència vam començar. Comprovació, el Quim no és el Martí, i té les seves pors i la seva personalitat. Difícil amotllament, perquè a la que començava a prendre velocitat, es bloquejava i deixava de pedalar… ufff! Arguments: Va Quim, una estona més, esforça’t, quan en sàpigues veuràs que divertit, tothom n’ha d’aprendre, ningú neix ensenyat, no m’enfado perquè no en sàpigues, m’enfado perquè no ho vols provar, tothom té el seu ritme.. i tòpics mil… uff. Resultat, que no el vull apretar, així que agafem els quatre, bici, Quim, jo i el nouvingut mal d’esquena i cap a casa. Fí de l’intent, un altre dia ho aconseguirem.

Anuncis
%d bloggers like this: