No suprises

19 des.

ram2

Ahir vaig venir a casa teva. I vaig adornar-me’n que, aviat, no hi seré. Vaig saber, quan em mirava la iaia, que, m’estava esborrant, que al seu cap, m’estic difuminant. Que tota la vida de somriures, de rialles sonores, de cançons, de poemes que ens recitava, tard o d’hora s’evaporaran com fum. Tots els meus records duen una nota de la iaia, una persona tan positiva i soferta, tan senzilla i plena que, sens dubte trobaré a faltar. Tot i ser-hi, la iaia, no hi serà. I m’aferro als moments que tinc ara, i m’aferro a què, ara mateix em reconeix quan m’obre la porta i el seu somriure m’emociona com mai. I vull sentir dins meu aquella iaia que, quan ningú m’entenia, em reconfortava tocant-me els peus des del seu racó de sofà. Aquest any ha estat un any d’extrems, de masses contrastos emocionals, i aquest nadal et trobaré a faltar.

Advertisements