Intangibles

6 febr.

flors3

I mentre el capellà ens deixava marxar en pau, jo pensava que tot allò no t’hagués agradat. I sortia, baixant per l’escala tot pensant que allò no anava amb mi, que tot allò no era jo, que tothom té les seves litúrgies, però que les meves em porten lluny d’aquell lloc fosc, fred i humit. I llavors em van dir si et volia dur una flor a la tomba. A la teva tomba. I quan m’hi vaig negar em van deixar anar un “per què?” que vaig sentenciar amb un “perquè no”. Suficientment contundent perquè no forgessin més en mi. I vaig passar un dia d’enyorança compartida, un dia de safareig amb aigua cristallina i de somriures invisibles, d’enyorances de les que fan mal, potser de fang, però també de somriures i abraçades, intangibles, però que hi són. I vaig pensar-me un any després i et vaig trobar molt a faltar, perquè m’hagués agradat explicar-t’ho tot. I vaig decidir que malgrat tot ho havia de fer i vaig atansar-me a fer un petó a la iaia, per comprovar que, aliena a tot plegat gaudia mirant el Pasapalabra que es veu que l’han passat a diumenge, i mentre els dos aspirants arribaven a “el rosco” (argot del programa), em vaig esmunyir com un lladre de gua blanc i vaig anar a seure al despatx, a la teva butaca. I vaig parlar-te, i vaig explicar-te com era la meva vida ara mateix, i vaig obrir els teus calaixos i m’hi vaig trobar trossos de tu. Moments teus que tindré sempre que vulgui. I em vaig tornar a veure quan em deies que firmés els dibuixos, que algun dia, quan fos famós valdrien molts diners. I saps que, avi? No sóc famós, però no trobaria caps dibuixos que valguessin tants diners.

Advertisements