Quim

31 març

S’aixeca amb un somriure. Mai m’ha deixat de sorprendre des que va néixer. Es desperta i em desperta les ganes de viure. El seu germà l’espera al menjador nerviós, vol felicitar-lo i moro de felicitat, veure’ls abraçats em desperta el més bonic dels sentiments. Els hi preparo l’esmorzar i el Quim obre el regal que va voler, un maletí de metge. – Vull ser metge papa i ja he decidit que més vull de regal, una disfressa de metge. Me’n vaig a vestir i de reüll, el doctor Quim li posa una injecció al pacient Martí. Els vesteixo (si, dec ser un pare d’aquells que no fan bé les coses, però a les 7:30 del matí… A qui li ve de gust vestir-se?) un pipí i els pentino (a la meva manera) carteres i ascensor avall. Els deixo al cole i penso que només amb aquesta hora, només sentint les seves mans en les meves mentre anem a l’escola, en tinc prou. Són els meus totems, la vida de veritat que creix inevitablement entre les meves mans. I avui, ja fa 6 anys que el Quim forma part de les nostres vides.

Anuncis
%d bloggers like this: