Un vermut amb la vida

3 abr.

Diumenge, matí, el Quim i jo “mano a mano”. Li poso una camisa de quadres que m’agrada. Sortim de casa i anem a comprar pa. Sense presses. Arreglem una part de la tapisseria del cotxe que s’havia espatllat mentre li explico les històries del Casino, dels estius asseguts a l’escala, de quan cantava en un grup, de quan posava música… Riu, em mira i sempre riu. Em fa preguntes, cada resposta suposa més riure. Arreglo (n’hi haurà per dies) el problema de tapissat automobilístic. Anem a fer un vermut Quim? Anem al Cóm, som gairebé sols, i ens asseiem a la taula que dóna a l’aparador. – Avui és la teva festa eh Quim? Riu de nou i repassa qui vindrà, els llaços familiars que ens uneixen. Troba a faltar a gent (té molta memòria). La meitat de les xips que arriben van a un vol la resta es queden a la bossa per ser amanides amb salsa Espinaler. Un vermut, una aigua amb una canyeta pel Quim. Juga amb la canyeta i se la posa en el buit que ha deixat la pèrdua de la seva primera dent. Parlem de coses, de què vulgui, perquè és diumenge i estem junts. Sona música que m’agrada i faig veure que ballo com si fos un al·lucinat. Riu i m’imita. Li proposo anar a buscar el seu pastís d’aniversari. Pago i sortim del Cóm. Anem a l’obrador de l’Albert i xerrem un rato. Anem a deixar el pastís a casa. Faig canvi de nen, baixa el Martí que ha preparat la festa del seu germà amb molta il·lusió, però ja està fart de ser a casa, així que li proposo anar a netejar el cotxe. Es vesteix ràpidament i sortim. Ell em diu que el nostre cotxe no el suporta, que fa pudor, que ja sap que hem de rentar el cotxe, però que què em sembla rentar la furgo. No hi podria estar més d’acord. Anem a buscar la furgo i un esprai neteja-vidres i un munt de draps. Aparco sota el sol i ens hi posem. S’ho agafa seriosament, apuja i abaixa el braç a tota velocitat, em fa riure. S’hi posa de valent. Jo la part de dalt, el Martí la part de baix. Ens ho passem bé, riem i compartim una feina i una estona junts. Sempre riu també. És feliç. Quan arriben les dues em recorda (ell) que ja deu ser tothom a casa i marxem a plegar la furgo. Em diu que no li digui res al meu pare, que ell li dirà que hem netejat la furgo. Era això? La felicitat que semblava a priori tan complicada? Era tot molt més fàcil, només calia entendre-ho. Finalment, ho he fet.

Anuncis