L’incompatibilitat del paral·lelisme afectiu i la voluntat d’intersecció idempotent

31 jul.

Ahir a la tarda repassava matemàtiques amb el Martí, un quadern d’estiu d’aquests que no haurien d’existir, però que com a pare has de comprar.

Jo: Vinga Martí, quines d’aquestes línies són paral·leles?

Martí: Aquestes.

Jo: Perquè ho són?

Martí: Perquè mai es toquen, no comparteixen cap punt.

Jo: Molt bé.

Silenci. I jo penso… vides paral·leles, quin concepte tan horrorós. Sovint ho utilitzem positivament, sovint utilitzem el paral·lelisme com a una idea de sintonia positiva. No és això, ni de bon tros. El fet que dues línies no comparteixin MAI un punt en comú és un puto drama. Té un component romàntic de dolor, dues línies que tota la vida es veuran, que compartiran espai en el temps, però que desgraciadament no tindran cap punt en comú. Just el que no vull que succeeixi entre jo i els meus fills. Encara és pitjor quan parlem de les Propietats:

Reflexiva: Tota recta és paral·lela a si mateixa.

Simètrica: Si una recta és paral·lela a una altra, aquella és paral·lela a la primera.

Llavors arribo a la conclusió que matemàticament, geomètricament, espaialment, vull aconseguir un moviment vital d’intersecció amb els meus fills i més concretament, una intersecció idempotent (Quan intersequem un conjunt amb si mateix, el conjunt intersecció és el mateix conjunt). Això és el que vull, el que m’agradaria que fos, el que vull ser amb els meus fills un conjunt, el mateix conjunt.

 

 

Anuncis