NO puc passar pàgina.

4 oct.

No puc treure’m del cap el dolor, el mal, la llaga que Espanya ens ha obert. No puc pensar en qualsevol persona que hagi rebut una garrotada, que hagi estat vexada primer per un exèrcit repressor violent i després per unes declaracions triomfalistes. Em sento ultratjat, violat i vexat i això, no passa amb un sol dia de manifestacions. Estic rabiós i només espero el moment en que serem per fi lliures. Res no dura per sempre, però aquesta rel·lació amb espanya no funciona des del principi. No puc veure, encara, les imatges dels policies cridant que nos dejen actuar, no puc veure als polítics treient espuma per la boca o al titella aquell que ténen de rei. Vull que s’acabi, vull marxar i com el dissabte sé que els últims dies son com aquelles últimes hores que esperavem que una patrulla de Nacionals ens prenguéssin les urnes. Ho defensarem amb la mateixa contundència, amb la mateixa determinació. Aquest ha de ser el meu orgull i inevitablement el meu llegat.

Anuncis
%d bloggers like this: