Clavell postum

1 febr.

Et deixo aquest clavell Carme perquè no sé el motiu però el teu nom em suggereix un clavell.

Hi ha persones que encomanen el somriure, persones amb les quals ve de gust riure i fer broma. Tu eres una d’aquestes persones afables amb la que reia. No parava de fer-te bromes i t’enfadaves però alhora reies amb les meves sortides. Vam passar bons i mals moments al Comitè i a la feina, però sempre ens acabàvem trobant i aquell – Què, com anem? – seguit d’una ganyota o una bufada ens donava un impuls d’ànims mutu. Sempre em demanaves pels nens, pels meus fills i quan t’ho explicava reies i t’ensenyava fotos. Baixàvem amb tren i de vegades remugàvem una mica (s’ha de confessar) però també rèiem. Saps Carme? Et trobaré a faltar i em fa ràbia que hagis marxat així de cop, perquè la vida de ben segur t’hagués compensat amb molta felicitat. I per acabar vull fer-te una confessió així a l’orella: M’agradava abraçar-te, potser perquè la teva mida em feia ajupir o potser perquè eres “tova”, suau.

El més important de tot, és que vam tenir ocasió d’abraçar-nos. Et trobaré a faltar.

 

Anuncis
%d bloggers like this: