Cargols de tinta

1 març

Si, feia molt que no escrivia en el blog, en sóc conscient. O anava massa atabalat o simplement no sabia transcriure el que sento. Dibuixo a intervals de transport públic, dibuixo fesomies sorrudes mirant-se els peus a tota velocitat. Dibuixo d’amagat, sentint-me clandestí, en un sol contacte paper-boli. Cargolant fins al deliri el traç, buscant en un moviment concloure l’acte. Em sento insuficient, massa analític, neuròtic. Dibuixo mecànicament perquè m’abstreu de tot i de vegades fins i tot em salto estacions de tren i retorno com un dels meus traços. Aquest hivern es fa llarg i mai acaba i només desitjo esquinçar la seda i sortir i si no fos pels moments de tendresa i mirar-nos sense dir res tot seria una glacera esmolada. Si no fos pels somriures i els petons petits tot seria més terrible, més germànic, menys humà.

Anuncis