Quim

4 abr.

Me’l mirava estones llargues, en silenci, les arrugues, els plecs de la seva pell, els seus dits llargs, l’olorava com un animal, l’acariciava molt delicadament amb la calma de l’experiència. L’he vist créixer, gairebé a diari, milímetre a milímetre i em sembla el prodigi més gran. Mirar-lo quan dorm, llevar-lo i que somrigui i se’m abraçi fort com un cadell. Veure’l riure i desenvolupar la seva personalitat, parlar amb ell i descobrir que és feliç. Que s’enfadi, que plori i llavors li passi i passi del plor al riure. Que camini amb el seu germà a uns metres meus i li passi el braç pel darrera del coll en senyal d’amistat. En set anys m’ha donat tant com mil vides viscudes per això el respecto i estimo, amb les seves imperfeccions divines i amb la seva personalitat.

 

Anuncis