23 febr.

Després de molt temps, ahir vaig veure per primera vegada el documental de Pau Donés amb Evole.

És força colpidor veure una persona que és conscient del poc que li queda. Tenir clar quan arriba el moment vindria a ser un pírric avantatge, saber que te’n vas et permet endreçar moltíssimes coses i això és un privilegi (no perquè te’n vagis, sinó perquè saps que ho faràs en breu). Persones com jo que ténen tantes coses no resoltes necessitariem un període de preparació de mitja vida. Perquè, si hi pensem… hi han tantes coses que ens manquen per fer… i com deia el Pau, no grans coses, sinó més aviat coses senzilles. En les seves cançons ja es destil·lava aquell optimisme que pot arribar a semblar ingenu però després de veure el documental d’ahir les seves paraules, escrites i cantades prenen sentit. Ser coherent és això. En la música també. Perquè la coherència comporta un sol missatge i no paraules i frases inconnexes. El Pau era coherent. Va viure com va voler i de la manera que ell creia encertada en cada moment de la seva vida, equivocat o no era conscient de les decissions que va prendre en el seu moment i això l’honora.

Suposo que arriba un moment en el que pots parlar des de tots els somnis complerts i el Pau estava en aquest moment. La putada, que hi era se’l va acabar emportant però ell va deixar escrit i filmat què en pensa de la vida, de la mort i sobretot de l’amor. Perquè quan ja no tens salut l’únic que tens és l’amor. Sovint el tenim soterrat, el menystenim però és la part més essencial de nosaltres mateixos. Estimar com a fill, com a net, com a pare, mare, parella o amant és, en essència viure en majúscules i crec que (sense ser pretenciós) el Pau volia donar-nos aquest missatge. I no és un missatge d’una profeta ni d’un coach frustrat, és el missatge d’una persona que no disposa de molt temps i ens vol avisar que això d’un dia per l’altre s’acaba. Siguem responsables i vivim-ho com es mereix.

%d bloggers like this: