El diumenge era dia de fer espai a la primavera als armaris de casa. Em vaig llevar a una hora prudencial i vaig fer el que feia massa dies que posposava. Vaig arreplegar abrics gruixuts i pesats i els vaig encapsar en contenidors de plàstic del basar oriental d’on van sortir colors florits i camises d’estiu hawaianes. Vaig estar una bona estona fent la tria i vaig acabar amb la sensació d’haver fet una proesa. En acabat vaig aprofitar per portar el meu esperit de Marie kondo a l’ordinador que vaig netejar de pols. No em vaig quedar en l’exterior i vaig decidir fer neteja interior suprimint aquelles fotos que tenia triplicades i que només ocupaven espai, sense ser cap obra rellevant en la història de la fotografia.
Vaig tirar quatre anys enrere, vaig sentir algunes sotragades, la veritat. Moments capturats amb mascareta que amagaven ulls de preocupació i d’esgotament. Moments de nova realitat que no tenia res de nova realitat. Moments molt feliços i moments que ara, com a record, no ho són tant. Vaig tornar a sentir quan em queien les parets a sobre o quan a Barcelona amb un sol esplèndid de testimoni m’escolava per les rajoles del pis. Moments anteriors a la pandèmia en què tot brillava amb una llum que crec que no ha tornat. Fotos-sensació de llibertat.
Les vaig endreçar minuciosament, per anys, per moments i per carpetes en les quals mitjançant la nova funcionalitat de Windows pots previsualitzar. Llocs on viatjàvem, estius complets… Em vaig remoure i com sempre va arribar la música per calmar tot plegat. Mentre el sol entrava per la finestra em vaig posar un disc i em vaig estirar, mandrós, respirant el matí, com quan estava reclòs a casa, però amb la sensació que ara, el món de fora és visitable.
D'on no n'hi ha no en raja 