Arxius | Blog RSS feed for this section

Hem guanyat.

22 set.

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.

El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol.

Engego amb aquest poema perquè el duc a dintre. Començo amb aquest poema perquè pocs poemes em remouen com aquest. El poble, que és tot això, mai m’ha deixat de sorprendre, des de les tietes i els melindros a l’home de Caceres que crida independència al meu costat. El poble és del poble i aquests funestos dies per la democràcia que ens ha tocat viure ho han certificat. Vaig sentir el cant de: “Els carrers sempre seran nostres” i no hi puc estar més d’acord. Traient si és o no originari de l’esquerra indepe, el mateix sentit del càntic és que acabi sent del poble. Un poble capaç d’assentar-se davant d’un furgó de la Guardia Civil o d’una seu política, al carrer perquè el carrer és el poble i ens pertany. Quan estem units, motivats i convençuts no tenim aturador i no en tindrem. Podem arribar on vulguem i tots tenim clar on volem arribar. Serem lliures perquè ho hem de ser, perquè ho creiem i perquè la història ens en deu unes quantes. Serem lliures perquè ho sentim, perquè som capaços de fer por pel sol fet de ser pacífics. Aquests dies he estat més orgullós que mai d’un poble que lluita i pensa, un poble de la gent, de tots. Aquest poble, ja el tenim. Ja hem guanyat.

Anuncis
13 set.

Segueixen sorprenent-me. Els abraço de bon matí, els omplo de petons, els abraço mentre els duc a coll cap al sofà. Els hi preparo la llet i l’esmorzar. Escabellats van despertant-se. Amb aquella cara d’adormits que em desfà. Somriuen, juguen, miren la tele, el que els hi poso. Els vaig guiant, les feines que han de fer, vestir-se, rentar-se les dents, fer pipí… Juguen amb la meva complicitat i sempre intenten emportar-se juguets al cole. Entro sempre en el joc. Són la meva vida. Ells. I tornar al cole es fa una cosa simple i deliciosa. I marxo cap a la feina cansat, però amb un somriure que no em deixo borrar, que em nego a esborrar. Tot és menys terrible si els puc abraçar.

12 set.

O caixa o faixa. Ara ja no hi han grisos. El poble ha decidit anar a totes, ser valents i marxar d’una vegada per totes d’Espanya. Ja tocava. Si em diuen fa uns anys que hi hauria una majoria independentista que voldria fotre el camp d’Espanya hagués rigut. Ara és palpable, ara és cert, ara ho puc notar, ho puc respirar. Ara mateix tot és una incògnita, però des del punt de vista de país, me’n sento molt orgullós. Acabem amb la merda Espanyola evolucionem a un nou país, sense por i sense complexes.

Qualsevol poble del món té el dret de votar, però a més, té l’obligació de complir el que demanin els ciutadans. Nosaltres volem ser independents. I espero amb totes les meves forces que així sigui.

Salvatgement feliços

4 set.

 

De vegades no cal creuar l’oceà o continents per a ser salvatge. Per tornar a l’inici, al punt aquell en que comença tot. Aquest any he fet moltes vacances en poc temps, he recorregut molt camí en un espai molt curt de temps. He reaprès a riure, a ser senzill i miraculosament he tornat a ser jo. El motiu d’aquest petit miracle o més ben dit, els responsables d’aquest fet en són els meus fills dels que he après més que segurament ells de mi. Una escapada a França i Euskal Herria dóna per compartir, per passar estones junts, per enfadar-se i desenfadar-se, per tirar-te de bomba a la piscina i plorar de riure. En ells he assaborit l’estiu i a través dels seus ulls m’he redescobert com a nen. No us avorriré amb el meu recorregut, ni penjant fotos impressionants, però us deixo moments de llibertat i complicitat que no ténen preu.

 

Horror

18 ag.

Segueixo contant, des d’ahir, per no dir el que em surt de dins. Per no deixar escapar el crit contingut que ha esclatat dintre meu i m’ha inundat, ha fet implosió. Segueixo veient a gent escampada per terra, segueixo sentint aquella ràbia visceral al veure una fotografia del presumpte autor de tanta covardia. Segueixo sentint la por pels que estimo. Segueixo sent fràgil, innocent, segueixo sent víctima, tots ho som. I el meu debat intern no deixa aflorar la bilis. I surto davant de la feina amb tots els companys i mirem a terra, fixament. I callem. I seguim mirant el terra i fins i tot algun dels meus companys mou el cap de costat a costat, reprovant tanta violència. I la cicatriu torna a treballar. No hi ha aplaudiments, no hi ha un crit optimista. La por torna a rebre trucades de clients, la vergonya torna a teclejar, la impotència insereix columnes d’Excel. I llavors no em sento meu cap dels missatges de pau, d’esperança, d’amor. No n’hi veig, no n’hi ha.

tourist

Ovors

16 ag.

La fotografia, sempre he pensat que és un art molt eteri. Qualsevol individuu pot agafar la càmera i llençar-se al buit gràcies a la digitalització actual. Pot tirar 10.000 fotografies i, estadísticament, trobar-ne alguna de decent. Aquest fet xoca directament amb el concepte que tinc jo mateix de la fotografia. Per a mi la fotografia té el mateix sentit que la pintura o l’escultura: remoure, sorprendre i ha de respondre obligatòriament a una intencionalitat. Generar un sentiment, una reacció neuronal, un estímul dintre teu… Avui mirava el web d’un dels meus referents. En les fotos de Weronika Izdebska’s hi trobo el fred. Aquell fred que t’aixafa la punta dels dits. Aquell fred de trobar-te davant l’abisme. Aquell fred tan gris i tan cruel que no és sinó la por. Blanc i negre en una saturació mínima de color. Patiu i admireu les fotos del seu site, que valen la pena.

 

Seguint amb que la fotografia té per mi el component subjectiu. Avui és això.

fotoavui

Llarga espera…

8 ag.

S’ha acabat el cole. Quan era petit era un moment màgic. Baixar de la Salle carregat amb la motxilla a petar de llibres (mai em venien a buscar a casa meva) i tenint en compte que quan era petit les motxilles no duien rodes era una travessia considerable. Arribava a casa, llençava els llibres ón fos i… llavors començava el meu estiu. Bicis al carrer, Burmarflaix a dojo i piscina municipal. Durant un bon període encara comptava amb amics, que com jo els seus pares no feien vacances. Anàvem a la piscina amb bici, passàvem les tardes davant dels taxis, parlant, passant la tarda. Llavors, a l’agost, tothom marxava i em quedava gairebé sol a Berga (els meus pares feien sempre vacances al setembre) i jo em passava les tardes veient “Verano Azul” i “El coche fantástico” a la tele i a la piscina escoltant música que variava poc d’un any a l’altre (jo era poc de modes i molt de grups) i com no dibuixant. Recordo que no teníem obsessió pel sol així que em “pelava” la pell un parell o tres vegades cada estiu. Si tenia sort, m’enviaven amb els avis uns dies a la platja o a casa del meu tiet a Llavaneres. Ara mateix tinc la mateixa sensació, ningú (o poca gent) a la feina i jo esperant a fer vacances com puc. Això també és estiu suposo.