Arxius | Blog RSS feed for this section

La vida

14 set.

La vida és massa injusta. Aquesta setmana he sabut que una nena, amiga del Martí, companya de classe no tornarà a caminar. Aquesta setmana també s’ha endut al Marc Sabata, company de jocs de quan era petit, company d’institut més endavant i músic proper quan tots teniem grups. La vida és injusta de vegades i ens enterra les esperances i les ganes de viure d’una palada de puta realitat. S’emporta els somnis i la vida de persones boniques. I no pots sinó ser-ne un espectador. Malauradament. I llavors et consoles amb un egoísta i sonor “Menys mal que no m’ha passat a mi” i et sents encara més malament. Perquè en cadires de rodes o o en tauts no és on haurien de ser ni la Laia ni el Marc. La vida no vull que sigui això però de vegades també és això.

Anuncis
10 set.

Feia molt que no escrivia perquè les vacances m’han deixat una sensació d’antiquotidianitat inassumible. Em costa tornar als pantalons, a les vambes, als mitjons i sobretot als calçotets. Em costa humanitzar-me perquè m’havia “asalvatjat”. Em costen els horaris, els ordinadors i els correus electrònics. Em costen les notícies, el temps, els trens i els tupperwares. Em molesta la distància que em separa del mar i d’aquelles onades que em xocaven a l’esquena i que em feien riure. Aquella sorra que espolsava dels peus fent equilibris en una sola cama. Em costa mantenir-me dins el meu propi cercle. I mentre torno a domesticar-me miraré de no caure en el somort de la tardor sense una pedra plana a la butxaca i la sal del mar concentrada en un sol porus epidèrmic.

Les Vacances

13 ag.

Ja fa molts anys que em prenc les vacances d’estiu com a un pelegrinatge intern cap a la meva essència. Com si es tractés d’una equació, aprofito l’estiu per aclarir-me, per simplificar-me. Aprofito els pocs dies que tinc per gaudir del fet de no dur rellotge o de no temporitzar les estones de plaer. Estiro les migdiades, em capbusso a l’aigua gelada o m’estiro a la sorra fins que en tinc prou. Agafo rutes impossibles i simplement les recorro, escullo racons que em desperten els sentits, d’altres els escullo sobre el camí, improviso. Menjo el que vull, quan vull. Si em ve de gust dibuixo. Prefereixo banyar-me al mar que dutxar-me. Un cafè en condicions a un esmorzar copiós. Prefereixo una abraçada i un petó a un hotel de luxe. Prefereixo fer botar pedres sobre el mar a xats d’smartphone. M’agrada viatjar lleuger, amb poc equipatge. I m’agrada que els meus fills m’acompanyin, que se sentin còmplices de la meva manca d’automatització rutinària. M’agrada que s’adaptin i proposin, que siguin part del viatge, m’agrada que riguin, que se sentin lliures i que oblidin els deures i les obligacions. M’agrada que em diguin que en totes les vacances no s’han posat mitjons o que em recordin com renyant-me que un dia vam esmorzar pizza quatre formatges. M’agrada que expliquin les nostres aventures als avis, que riguin i s’inventin balls i cançons horroroses. Que quan tinguin calor es mullin fins a quedar xops i que quan dormim no em pugui moure perquè els dos m’estan abraçant. I m’agrada, llavors, tancar els ulls de nou i fer aquell moment etern, perquè d’aquí a uns anys serà difícil marxar tots de vacances i despertar-nos junts.

Aquest any han tornat a ser unes vacances inoblidables perquè ens les mereixem.

Des de l’exili…

5 ag.

Marxar, escapar de la monotonia, eserar a que el sol fet de girar la clau faci capgirar el nostre món. Succeeix. Em sento, de cop, posseït per les ganes de viure els meus fills. Ganes de perdre’m, de improvitzar i de ser un més deixant a part el paper de pare i convertir-me en un company divertit de viatge. I novament succeeix i llavors poc importen els problemes i maldecaps que trobarem quan tornem perquè ara i aquí som invencibles i feliços.

Jo també volava

24 jul.

 

 

M’emociona aquesta cançó perquè em porta a un moment de la meva vida blanc, net, en el que l’únic que havia de fer era passar-ho bé. Em recorda a la meva àvia i la Mercromina que em posava al genoll quan me’l “pelava” em recorda a quan em bufava i jo feia cares perquè l’aigua oxigenada “picava”. Em recorda quan amb l’avi anàvem a Cal Rosal i jugàvem tot el matí, pujant als arbres, fent-hi cabanyes, fent arcs i fletxes amb canyes, jugant… i arribava a casa brut i la meva mare m’enviava a la banyera. Era dissabte, els millors dissabtes de la meva vida, perquè tot era senzill, era tot simple i gustós com una fruita collida a l’hort, calenta encara del sol però amb tot el suc.

La seva felicitat

23 jul.

Crec que puc ser feliç vivint d’aprop la felicitat dels meus fills. D’entrada sembla un tòpic, però us asseguro que és així. Veure’ls riure, jugar, fer una bomba a la piscina, jugar a futbol, ballar una cançó em transmet la felicitat més pura. M’agrada pensar que són feliços ara mateix i que tindran les eines per ser-ho en un futur i que tot anirà bé. Seguint amb el meu mantra seguirem fent el que podem

 

Xinxetes de colors

19 jul.

Fent balanç. He passat uns dies fent balanç. Era fora (o més ben dit, molt endins), lluny d’aquest món. M’he trobat entre roques i mar, dormint entre nens, menjant Goi Cuon, sota la piscina, dormint a la furgo, al teatre, escoltant l’Hombre Lobo de Eels en un concert, menjant hindú o intentant surar entre les onades. Era de vacances abans de les vacances en un lloc inconcret en el qual he trobat moments d’eufòria i moments de realisme aclaparador. Tot abans de preparar les vacances de veritat. Tot abans d’enfilar-me per mapes del mediterrani i traçar rutes impossibles. Ara, segueixo, sextant en mà clavant xinxetes de colors per saber on aniré.