Arxius | Blog RSS feed for this section

Llum i pau

12 febr.

Aquest cap de setmana he passejat de nou amb el meu  passat, he recorreguts camins interiors que fa temps i per prevenir possibles torçades de turmell havia tancat amb valles de fusta que havia aixecat jo mateix. Parlo de la meva infantesa i de visitar a la meva àvia i de asseure’m a la cadira de l’avi del despatx.

El despatx de l’avi era el seu lloc sagrat, era on passava la majoria del temps, quan tornava del cole, anava directe al despatx, passava la volta del lavabo, del cuartet del mig, del magatzem i deia un: hola avi… l’avi em feia un xiulet i sabia que era allà, assentat. Quan arribava al despatx em meravellava sempre amb els colors, llàpissos i bolis que tenia en un llapisser a l’abast i m’assentava en una butaca que tenia davant del seu escriptori, de vegades hi dibuixava una estona, d’altres vegades simplement parlavem uns minuts, llavors el deixava treballar i me’n anava a berenar o veure la tele o fer deures (poques vegades perquè preferia viure la vida).

L’altre dia que vaig entrar al despatx amb el Quim i el Martí vaig ser capaç per primera vegada d’assentar-me al seu seient, de mirar els seus armaris i no hi vaig trobar res que no sabés. Que era ordenadíssim, que li agradava tenir per quatriplicat el material d’oficina, que tenia veneració pels seus néts i besnets i que tenia molta por a perdre el cap i els seus records, per això, l’avi ho apuntava absolutament tot. Hi han seccions com “descuits mama” que son el principi de quan la meva avia començava a oblidar petites coses del dia a dia, ell es posava nerviós i ho documentava en papers perquè, com sempre en quedés constància. Els meus fills em feien moltes preguntes i jo els responia, de que feia l’avi, en que treballava, això ho ha fet ell? i això que és?… Vam estar una estona compartint el que era l’avi i em vaig sentir com molt bé, en calma, com quan seia davant el seu escriptori i parlavem de qualsevol cosa. Ell era l’avi, l’amic i de vegades el pare generós que m’ha fet com sóc.

Després vam enfilar cap al menjador. La iaia dormia, amb el cap reclinat, amb una màquina odiosa que li dóna l’oxigen que ja li falta. Mig dormia com quan erem petits. Ella sempre ho negava… no, no dormo jo! Pesava figues. La vam mirar una estona i vam marxar, abans li vam fer petons els tres, a la mà, sense que se’n adonés. L’avia s’apaga però la llum que ens deixarà enlluerna per generacions, la seva força, la seva positivitat, la seva tossuderia i el seu somriure, en tenim per il·luminar vides senceres. I en les llacunes de la seva memòria hi tenim les nostres experiències i vides. Res queda buit.

Anuncis

Aquest hivern

7 febr.

 

Llibretes velles

28 gen.

596ee945660897.5907fdd955bfa.jpg

De vegades només mostres petites arestes, trossos minúsculs. Suposo que és per por o simplement perquè necessites establir un diàleg amb tu mateix. Necessitava tenir temps per a mi, per refer-me, per tornar a construir-me des de zero. En aquests processos m’agrada recuperar velles lectures i l’altre dia vaig trobar un seguit de llibretes que em van fer riure en algunes pàgines i gairebé plorar en d’altres.

De Khalil Gibran s’aprofita gairebé tot, com el porc però en filòsof i sempre m’agrada rellegir-lo en les llibretes tenia frases i texts d’aquest senyor que crec remarcables ja que avui (després de molt temps) segueixen tenint sentit.

 

Sobre la vida diària:

“Tu diario vivir es tu templo y tu religión. Cada vez que entres en él, hazlo con todo tu ser.”

Sobre els diners:

“Me consideran loco porque no quiero vender mis días por oro. Y yo los considero locos porque creen que mis días tienen precio.”

Sobre l’amor:

“Si amas a alguien, déjalos ir porque si regresan, siempre fueron tuyos. Y si no lo hacen, nunca lo fueron.”

 

Sobre els fills:            

Vuestros hijos no son vuestros hijos.

Son los hijos y las hijas de la llamada de la vida a sí misma.

Vienen a través vuestro, pero no de vosotros.

Y aunque estén con vosotros, no os pertenecen.

Podéis darles vuestro amor pero no vuestros pensamientos.

Porque ellos tienen sus propios pensamientos.

Podéis abrigar sus cuerpos pero no sus almas, pues sus almas habitan en la mansión del mañana, que vosotros no podéis visitar ni siquiera en sueños.

Podéis esforzaros en ser como ellos, pero no intentéis hacerlos a ellos como a vosotros.

Ya que la vida no retrocede, ni se detiene en el ayer.

Sois los arcos por los que vuestros hijos, cual flechas vivas, son lanzados.

El Arquero ve el blanco en el camino del infinito y Él, con Su poder, os tensará, para que Sus flechas puedan volar rápidas y lejos.

Que la tensión que os causa la mano del Arquero sea vuestro gozo, ya que así como Él ama la flecha que vuela, ama también el arco que permanece inmóvil.

Khalil Gibran

Coltrane over the buildings

25 gen.

De tant en tant necessitem alçada per observar la vida. Hi ha qui la troba en muntanyes i qui la troba en turons o en el mar. Trobem perspectives diferents, el sol ens escalfa i l’activitat de la ciutat queda lluny. Això fem algun diumenge per fer gana. Després cuinem els tres i passem un diumenge poc pretensiós però molt tranquil. Després, a la tarda, mentre els nens llegeixen tinc ocasió de posar algun vinil (per exemple Coltrane) mentre faig un cafè al sofà. Moments low-cost però de gran plaer.

 

Blur

24 gen.

* Filtre + Desenfocament + Desenfocament de moviment

 

Torno a dibuixar

17 gen.

Mai sé com, mai sé de quina manera. Ve de cop. Durant un temps no dibuixo, estic erm. Em dedico a altre coses però sempre tinc alguna cosa a fer… però de cop la necessitat de dibuixar truca a la meva porta sense respondre a cap lògica. Surt i jo corresponc, com un amant que respon simplement a estímuls. Dibuixo perquè de cop me’n venen ganes. Aquestes setmanes he estat dibuixant amb diferents tècniques i de diferents maneres. Us en deixo uns exemples. A la feina no puc actualitzar el blog així que tot i espaiar les entrades aniré fent el que pugui.

U2 i Volpelleres

14 gen.

L’hivern s’ha capgirat, ha començat a perdre la lluita al dia i encara que ara mateix és inperceptible ja és un alicient. El divendres, mentre un aire polar em fuetejava la cara pensava en que tot té un final i que aquesta merda de temps també té les hores contades. Mentre no arriba la derrota absoluta de l’hivern anirem fent “la viu viu” per aquest pla existencial. Avui m’adormia, molt. Escoltava una cançó que m’encanta i que adjunto (en un cover perquè l’original ja la coneix tothom) i m’he adormit al tren. Era com un somni musical, de manera que em veia en el desert del disc Joshua Tree d’U2 caminant cap a l’arbre de la portada del disc. Era un arbre negre, com fet de plomes de corb i a mida que m’hi acostava feia més iuiu fins que he decidit tocar-lo i al fer-ho… pum! Volpelleres… ostiaaaaa he sortit apartant adolescents vestits d’uniforme per abandonar el vagó de tren just en el moment en que es tancaven les portes. Això és un dilluns normal. Entre U2 i la realitat hi ha un món que m’he deixat al tren S2 direcció Sabadell.

I el link: https://www.youtube.com/watch?v=vHA_yKHqtvw