Arxius | Blog RSS feed for this section

Una mica de tot i Sant Martí

12 nov.

Aquest cap de setmana va ser Sant Martí i això comporta celebracions vàries. D’entrada ha estat un cap de setmana saturat d’activitats però hi ha hagut temps per tot. Han pujat uns amics a Berga, he vist un partit de futbol del Martí, hem vist mastercheff, hem dinat al Metric i hem fet deures… A destacar la visita al Camp Nou del Martí que feia moltíssim que no hi anava. La cara que va fer quan va veure el Messi que sortia a escalfar ho diu tot (adjunto foto). És un gran plaer que (tot i que l’equip perdi) poder veure futbol en directe (feia molt que no hi anava). Tornar amb moto i que no se li esborri ni un moment el somriure al Martí. Deixo un parell de fotos.

Anuncis

Chet Baker o la bufera matinera

8 nov.

La normalitatzació dels caps de setmana alterns de vegades ens porta coses bones. Un dissabte qualsevol em desperta el sò llunyà d’un disc de Chet Baker, m’acosto al menjador (on hi ha el tocadiscs) i em trobo al Quim amb la trompeta als dits a punt d’improvitzar. Em veu em diu que m’assenti, que comença el concert i jo, encara amb lleganyes als ulls m’assento, somric i espero cautivat el concert que acaba sent un seguit de moviments de dits i bufera alternada amb més aviat poca musicalitat. Un concert que lluny de molestar-me m’agrada i em fa feliç. Quan el Quim acaba, plega l’instrument, saluda abaixant el cap i comença un dissabte qualsevol. La vida deu estar feta d’aquests sons inconnexes, de caos, de dits i pistons i bufera matinera.

Nassos vermells

30 oct.

Un diumenge d’octubre de fulles molles, de genolls glaçats, de manetes gèlides, de bassals gris pedra i nassos freds. Nassets que com botons et deixen una gota molla i freda quan et fan un petó.

La iaia

26 set.

Sempre l’hem anomenat així. Àvia no li agradava gens perquè deia que era de dona gran, “de vella”. Maria Rosa li encantava però era massa llarg. El curiós del cas és que al meu avi li déiem avi, així que teníem l’avi i la iaia o Cal Avi i Cala iaia, mai Cals Avis. Ahir va fer 93 anys i la vaig trucar. Li deia guapa, bonica, que estava molt bé per la seva edat, va estar contenta i se’m va fer un nus a la gola quan li vaig dir “t’estimo”. Als catalans ens costa dir aquestes paraules i la meva iaia li costa més encara perquè és una persona d’aquelles que no diuen t’estimo però que ho demostren a cada moment. Ara, que de mica en mica se li esborren tots els records, segueix amb les seves rutines que tant li agraden, segueix assentada al mateix lloc en la que l’he vist tota la meva vida, cantant per dins, somrient i demostrant una paciència que enamora. I no puc evitar pensar que potser ha estat l’últim “felicitats” que li he regalat. L’estimo, me l’estimo molt i en el seu somriure hi veig tota la meva infantesa.

La vida

14 set.

La vida és massa injusta. Aquesta setmana he sabut que una nena, amiga del Martí, companya de classe no tornarà a caminar. Aquesta setmana també s’ha endut al Marc Sabata, company de jocs de quan era petit, company d’institut més endavant i músic proper quan tots teniem grups. La vida és injusta de vegades i ens enterra les esperances i les ganes de viure d’una palada de puta realitat. S’emporta els somnis i la vida de persones boniques. I no pots sinó ser-ne un espectador. Malauradament. I llavors et consoles amb un egoísta i sonor “Menys mal que no m’ha passat a mi” i et sents encara més malament. Perquè en cadires de rodes o o en tauts no és on haurien de ser ni la Laia ni el Marc. La vida no vull que sigui això però de vegades també és això.

10 set.

Feia molt que no escrivia perquè les vacances m’han deixat una sensació d’antiquotidianitat inassumible. Em costa tornar als pantalons, a les vambes, als mitjons i sobretot als calçotets. Em costa humanitzar-me perquè m’havia “asalvatjat”. Em costen els horaris, els ordinadors i els correus electrònics. Em costen les notícies, el temps, els trens i els tupperwares. Em molesta la distància que em separa del mar i d’aquelles onades que em xocaven a l’esquena i que em feien riure. Aquella sorra que espolsava dels peus fent equilibris en una sola cama. Em costa mantenir-me dins el meu propi cercle. I mentre torno a domesticar-me miraré de no caure en el somort de la tardor sense una pedra plana a la butxaca i la sal del mar concentrada en un sol porus epidèrmic.

Les Vacances

13 ag.

Ja fa molts anys que em prenc les vacances d’estiu com a un pelegrinatge intern cap a la meva essència. Com si es tractés d’una equació, aprofito l’estiu per aclarir-me, per simplificar-me. Aprofito els pocs dies que tinc per gaudir del fet de no dur rellotge o de no temporitzar les estones de plaer. Estiro les migdiades, em capbusso a l’aigua gelada o m’estiro a la sorra fins que en tinc prou. Agafo rutes impossibles i simplement les recorro, escullo racons que em desperten els sentits, d’altres els escullo sobre el camí, improviso. Menjo el que vull, quan vull. Si em ve de gust dibuixo. Prefereixo banyar-me al mar que dutxar-me. Un cafè en condicions a un esmorzar copiós. Prefereixo una abraçada i un petó a un hotel de luxe. Prefereixo fer botar pedres sobre el mar a xats d’smartphone. M’agrada viatjar lleuger, amb poc equipatge. I m’agrada que els meus fills m’acompanyin, que se sentin còmplices de la meva manca d’automatització rutinària. M’agrada que s’adaptin i proposin, que siguin part del viatge, m’agrada que riguin, que se sentin lliures i que oblidin els deures i les obligacions. M’agrada que em diguin que en totes les vacances no s’han posat mitjons o que em recordin com renyant-me que un dia vam esmorzar pizza quatre formatges. M’agrada que expliquin les nostres aventures als avis, que riguin i s’inventin balls i cançons horroroses. Que quan tinguin calor es mullin fins a quedar xops i que quan dormim no em pugui moure perquè els dos m’estan abraçant. I m’agrada, llavors, tancar els ulls de nou i fer aquell moment etern, perquè d’aquí a uns anys serà difícil marxar tots de vacances i despertar-nos junts.

Aquest any han tornat a ser unes vacances inoblidables perquè ens les mereixem.