Arxius | dibuixos RSS feed for this section

Posidó

26 maig

Seguint la sèrie de dibuixos basats en la mitología pel meu fill Quim, avui he fet Posidó, Déu del mar.

Malabarista multipropietari

25 abr.

 

The Scientist

5 abr.

La sorpresa fa de la vida un lloc en el que val la pena quedar-s’hi.

Imatge 17 març

Els silenci és el crit més fort. I les arrugues d’aquest silenci porten tatuades el dolor més salvatge, l’enyorança més dolorosa, la pena més absoluta.

Pòsit

14 març

Els sotracs donen oportunitats. Reescriure’ns ve a ser el mateix que redibuixar-nos, el mètode és similar. La vida et sacseja sovint violentament clavant-te, de vegades un mastegot. En l’encaix d’aquest cop recau, sovint, la reflexió. És justment aquí ón apareix l’oportunitat tot i que malauradament és quan més et costa veure que, aquell moment és el moment just per redibuixar-te. Aplicar el pinzell moll de tinta sobre el paper i deixar que el frec dels pèls xops de tinta dibuixin una nova línia. Sóc de reinventar-me, dels que creuen que la curiositat deixa sempre engrunes de coneixement, pòsit. I en aquest pòsit sintetitza els moments intensos de la teva vida. El meu avi Manel, parlava sovint de “deixar solc” que el teu pas per la vida quedi imprès d’alguna manera en aquesta, no ser-hi de passada, no ser-ne un espectador. Deixar pòsit, solatge, sediment.

I potser dibuixar un snitch

7 març

Si escrivís sobre el meu estat d’ànim, seria una mena de fanguera, segurament cendrosa, segurament color plom. Però prefereixo dibuixar, pensant en els meus fills, un Harry Potter (no l’havia dibuixat mai i que ara el llegim al vespre abans de dormir). Sovint trobo en el dibuix un alleujament natural. Començar i acabar un dibuix (tot i que podria allargar-ho dibuixant un fons molt currat com per exemple un estadi de Quidditch amb Hogwarts al fons en picat per donar més sensació d’alçada) m’aporta bones sensacions. Començar i tancar les línies, pintar lentament les zones ombrejades… i sempre sobre la nitidesa del blanc em relaxa. I mentre ho faig, se’n van les cabòries.

Igualada, tenim un problema…

1 març

astronaut

Dimitri Freixa s’asseu, en els vestidors, es posa lentament les mitges de consistència especial. Pensa, beu un líquid blavós que li han deixat preparat amb el seu nom, és com una mena d’oli perfumat, però molt dens, s’acaba l’ampolla. Respira, esbufega. Es cobreix els ulls amb les mans fregant-se-les per la cara. S’aixeca d’un bot. S’acaba de vestir, es posa el tratge espacial, a poc a poc, peça a peça com si fos una Geisha. Surt dels vestidors i va cap a la sala de premsa on l’esperen els representants de tots els diaris nacionals. Dimitri! Dimitri!, aquí… 20 minuts, tutelats per un traductor amb cara d’estirat que tradueix tot el que ell diu. L’Agència Espacial Catalana farà el seu primer vol tripulat a l’espai, destí l’Estació Internacional Espacial. No hi ha temps per més. S’encamina a la nau, tot són fotos, flaixos, crits d’eufòria. La Presidenta de la Generalitat s’ha desplaçat a Igualada ón s’ha assentat la central de la AEC per desitjar-li un feliç vol i retorn a casa. Dimitri la rep, parlen i es fan fotos. Es gira cap a la nau i entra per la porta pressuritzada. Un cop dins, fa el que porta fent dos mesos, revisar estat, revisar constants, revisar el panell de control. 3, 2, 1, Ignició…. El coet s’enlaira estrepitosament, deixant enrere una bafarada de fum. Moments crucials, fins que… silenci…. Dimitri surt de l’atmosfera… és a l’espai. Quatre dies de viatge per arribar a la EIE, en el viatge, repassar controladors, menjar de recipients pressuritzats, fer una mica d’exercicis ingràvids i un parell de connexions a televisions nacionals. El quart dia el desperta prop de la EIE, la veu de lluny. En un català perfecte s’anuncia per l’intercomunicador i s’acosta, reduint la velocitat a la casa espacial de tots els astronautes. Shhhhh!, bufen els encolatges… ha “aparcat” correctament. Dimitri surt de la nau i s’enfila per una escala metàl·lica cap a la planta 0. On el rep un representant de l’estació. Dimitri fa el gest d’entrar a dintre la sala internacional per conèixer als seus homònims, però… sorpresa! El representant de l’estació li diu que ha parlat amb el president d’Espanya, que hi ha moltes pressions internacionals, que Catalunya no forma part de la Unió Europea… bla bla bla. Dimitri s’enutja i li recorda una situació que quan era petit va veure al TN, una en la que un President que es deia Mas va anar a veure un energumen que es deia Rajoy i no li va obrir la porta. Dimitri es gira i mentre baixa l’escala metàl·lica canta cada cop més fort els segadors. I se’n torna a cop de propulsor a la seva nau. Igualada, tenim un problema.