Arxius | dibuixos RSS feed for this section

Inktober + democràciafestiva

23 oct.

Aquest cap de setmana se’m ha posat bé. Suposo perquè feia temps que no tenia aquella sensació de tenir domini absolut de cadascun dels segons que he passat amb els nens. De vegades, actues com a pare, decideixes i alliçones, sense opció, fer un 155 o un “perquè jo ho crec així”. Suposo, moltes vegades erròneament que fas el què, segons el teu criteri, cal fer. Aquest cap de setmana però, vaig consensuar les nostres accions, de manera que, a tot vaig haver de posar-hi un plus de paciència i diàleg. Vam deicidir entre els tres què voliem fer i ningú no tenia el control (que el guardava jo en una caixeta en cas de necessitat), tot i això van sortir propostes bones com anar a buscar bolets, canviar el moment de “pizza i pel·li” per un frankfurt al San Guim o anar a fer un Cacaolat a mitja tarda al Cóm (en el meu cas cervesa petita). Aquest cap de setmana, també, vaig distribuir feines, un s’encarregava de pagar, l’altre de demanar i quan pujavem les coses del cap de setmana ho féiem entre els tres. Aquí la vam clavar! Els nens que al principi protestaven ara ho veuen lògic i comença a “rutllar” el tema. Ahir al vespre, però, no hi havia qui dormís, els nens havien dormit baixant així que no tenien gens de son, vaig decidir posar-lis una pel·li lenta que m’agradés, així vaig arribar a Bladerunner (1982), que ve a ser el pas previ a visitar el cine a poder ser, aquesta setmana. Va començar la peli i tenia els dos caparrons a la meva falda mentre jo començava la peli. Els hi tocava lentament l’orella així que van caure aviat. El Martí s’ha aixecat avui al matí i m’ha dit: quina peli era aquella d’ahir i li he dit que Bladerunner i m’ha respost amb un: estava prou bé!. Orgull de pare. Amb aquest comentari he arribat al curro i en un moment de pausa laboral al migdia he dibuixat a tinta una de les imatges del principi que m’agraden més. Els Noodles. Sempre que menjava Noodles, fins fa poc pensava en dos icones televisives/cinèfiles 1) Blade Runner 2) Musculman (era més aviat Ramen). He dibuixat a la meva manera l’escena que comparteixo aquí.

Anuncis

Apnea momentània

10 ag.

L’altre dia vaig estar a la platja, sol, molta estona. Feia un dia calorós i el mar, com un mirall totalment pla em cridava. Era un crit lleuger, de brunzit, era un zum-zum d’aquells que t’endormisquen. Vaig deixar un llibre (molt interessant que llegeixo) i vaig caminar direcció al mar. Notava com, des dels turmells, l’aigua salada em mullava progressivament el cos. Normalment, quan arribo al melic em submergeixo perquè no suporto el fred, però no em va caldre, l’aigua era calenta. Em vaig deixar caure. Ingravidesa. Líquid salat. Em vaig posar les ulleres de bussejar collades i em vaig submergir. Una estoneta. Baixar i sortir a la superfície. Altre cop. Un altre. Assaboreixo el moment en què pujo a la superfície, deixant surar el cos cap a l’aire, miro amunt, només veig llum. En un d’aquests cops me n’adono que hi ha un objecte color terrissa prop de l’espigó. Em submergeixo amb ganes. El trobo i el trec a la superfície. El tibo per una corda que duu anusada. És un recipient de terrissa, castigat pel mar, força desgastat. N’havia vist un així feia temps, és una popera de terrissa! El trec i me l’emporto a la sorra (no hi havia pop a l’interior). El duc a casa i al posar-lo sobre la taula de fusta de la terrassa s’acaba de trencar.

Fig.1 – una popera semblant a la que vaig trobar.

Natura Morta (o bodegó sempre inacabat)

27 jul.

 

No sé si m’agraden les natures mortes o no. He de reconèixer que no em desagraden i que per practicar suposen una bona oportunitat. Tots els pintors ténen natures mortes, així que no podré titllar-me a mi mateix d’original.

Podria millorar-lo molt, moltíssim, hi he passat molta estona treballant i sóc conscient que hi ha molt a millorar.

Aquest bodegó que neix d’una foto que vaig fer a casa aprofitant una hora concreta (les 11 h del matí) quan la llum s’escolava entre els finestrals. Elements rústics que corrien per casa i algun que vaig comprar per a l’ocasió.

Avui m’he decidit a penjar-lo per oblidar-me de repintar-lo constantment (tot i que sé que ho acabaré fent), perquè els bodegons acaben sent un exercici de realisme massa cru, massa aspre pel meu gust, però tenen el seu punt.

 

Posidó

26 maig

Seguint la sèrie de dibuixos basats en la mitología pel meu fill Quim, avui he fet Posidó, Déu del mar.

Malabarista multipropietari

25 abr.

 

The Scientist

5 abr.

La sorpresa fa de la vida un lloc en el que val la pena quedar-s’hi.

Imatge 17 març

Els silenci és el crit més fort. I les arrugues d’aquest silenci porten tatuades el dolor més salvatge, l’enyorança més dolorosa, la pena més absoluta.