Arxius | dibuixos RSS feed for this section

Apnea momentània

10 ag.

L’altre dia vaig estar a la platja, sol, molta estona. Feia un dia calorós i el mar, com un mirall totalment pla em cridava. Era un crit lleuger, de brunzit, era un zum-zum d’aquells que t’endormisquen. Vaig deixar un llibre (molt interessant que llegeixo) i vaig caminar direcció al mar. Notava com, des dels turmells, l’aigua salada em mullava progressivament el cos. Normalment, quan arribo al melic em submergeixo perquè no suporto el fred, però no em va caldre, l’aigua era calenta. Em vaig deixar caure. Ingravidesa. Líquid salat. Em vaig posar les ulleres de bussejar collades i em vaig submergir. Una estoneta. Baixar i sortir a la superfície. Altre cop. Un altre. Assaboreixo el moment en què pujo a la superfície, deixant surar el cos cap a l’aire, miro amunt, només veig llum. En un d’aquests cops me n’adono que hi ha un objecte color terrissa prop de l’espigó. Em submergeixo amb ganes. El trobo i el trec a la superfície. El tibo per una corda que duu anusada. És un recipient de terrissa, castigat pel mar, força desgastat. N’havia vist un així feia temps, és una popera de terrissa! El trec i me l’emporto a la sorra (no hi havia pop a l’interior). El duc a casa i al posar-lo sobre la taula de fusta de la terrassa s’acaba de trencar.

Fig.1 – una popera semblant a la que vaig trobar.

Anuncis

Natura Morta (o bodegó sempre inacabat)

27 jul.

 

No sé si m’agraden les natures mortes o no. He de reconèixer que no em desagraden i que per practicar suposen una bona oportunitat. Tots els pintors ténen natures mortes, així que no podré titllar-me a mi mateix d’original.

Podria millorar-lo molt, moltíssim, hi he passat molta estona treballant i sóc conscient que hi ha molt a millorar.

Aquest bodegó que neix d’una foto que vaig fer a casa aprofitant una hora concreta (les 11 h del matí) quan la llum s’escolava entre els finestrals. Elements rústics que corrien per casa i algun que vaig comprar per a l’ocasió.

Avui m’he decidit a penjar-lo per oblidar-me de repintar-lo constantment (tot i que sé que ho acabaré fent), perquè els bodegons acaben sent un exercici de realisme massa cru, massa aspre pel meu gust, però tenen el seu punt.

 

Posidó

26 maig

Seguint la sèrie de dibuixos basats en la mitología pel meu fill Quim, avui he fet Posidó, Déu del mar.

Malabarista multipropietari

25 abr.

 

The Scientist

5 abr.

La sorpresa fa de la vida un lloc en el que val la pena quedar-s’hi.

Imatge 17 març

Els silenci és el crit més fort. I les arrugues d’aquest silenci porten tatuades el dolor més salvatge, l’enyorança més dolorosa, la pena més absoluta.

Pòsit

14 març

Els sotracs donen oportunitats. Reescriure’ns ve a ser el mateix que redibuixar-nos, el mètode és similar. La vida et sacseja sovint violentament clavant-te, de vegades un mastegot. En l’encaix d’aquest cop recau, sovint, la reflexió. És justment aquí ón apareix l’oportunitat tot i que malauradament és quan més et costa veure que, aquell moment és el moment just per redibuixar-te. Aplicar el pinzell moll de tinta sobre el paper i deixar que el frec dels pèls xops de tinta dibuixin una nova línia. Sóc de reinventar-me, dels que creuen que la curiositat deixa sempre engrunes de coneixement, pòsit. I en aquest pòsit sintetitza els moments intensos de la teva vida. El meu avi Manel, parlava sovint de “deixar solc” que el teu pas per la vida quedi imprès d’alguna manera en aquesta, no ser-hi de passada, no ser-ne un espectador. Deixar pòsit, solatge, sediment.