El dia que siguem una República Independent

24 oct.

Estic esperant (com tots) el dia. He pensat que faré aquell dia, digueu-me optimista o flipat, se’m enfot. Aquell dia penso fer una “performance” tipus això, caminaré d’aquesta manera i ballaré malament amb moviments estrafalaris. Crec que la ocasió ho mereixerà, després aniré a dinar bé i faré una migdiada amb la finestra oberta per respirar els aires de canvi, l’aroma de República, de llibertat.

Anuncis

Inktober + democràciafestiva

23 oct.

Aquest cap de setmana se’m ha posat bé. Suposo perquè feia temps que no tenia aquella sensació de tenir domini absolut de cadascun dels segons que he passat amb els nens. De vegades, actues com a pare, decideixes i alliçones, sense opció, fer un 155 o un “perquè jo ho crec així”. Suposo, moltes vegades erròneament que fas el què, segons el teu criteri, cal fer. Aquest cap de setmana però, vaig consensuar les nostres accions, de manera que, a tot vaig haver de posar-hi un plus de paciència i diàleg. Vam deicidir entre els tres què voliem fer i ningú no tenia el control (que el guardava jo en una caixeta en cas de necessitat), tot i això van sortir propostes bones com anar a buscar bolets, canviar el moment de “pizza i pel·li” per un frankfurt al San Guim o anar a fer un Cacaolat a mitja tarda al Cóm (en el meu cas cervesa petita). Aquest cap de setmana, també, vaig distribuir feines, un s’encarregava de pagar, l’altre de demanar i quan pujavem les coses del cap de setmana ho féiem entre els tres. Aquí la vam clavar! Els nens que al principi protestaven ara ho veuen lògic i comença a “rutllar” el tema. Ahir al vespre, però, no hi havia qui dormís, els nens havien dormit baixant així que no tenien gens de son, vaig decidir posar-lis una pel·li lenta que m’agradés, així vaig arribar a Bladerunner (1982), que ve a ser el pas previ a visitar el cine a poder ser, aquesta setmana. Va començar la peli i tenia els dos caparrons a la meva falda mentre jo començava la peli. Els hi tocava lentament l’orella així que van caure aviat. El Martí s’ha aixecat avui al matí i m’ha dit: quina peli era aquella d’ahir i li he dit que Bladerunner i m’ha respost amb un: estava prou bé!. Orgull de pare. Amb aquest comentari he arribat al curro i en un moment de pausa laboral al migdia he dibuixat a tinta una de les imatges del principi que m’agraden més. Els Noodles. Sempre que menjava Noodles, fins fa poc pensava en dos icones televisives/cinèfiles 1) Blade Runner 2) Musculman (era més aviat Ramen). He dibuixat a la meva manera l’escena que comparteixo aquí.

Imatge

Coses que m’estimo…

13 oct.

I per calmar els ànims…

11 oct.

Un dibuix i un disc de Thelonious Monk – Monk’s Dream, un dels millors discs de Jazz dins del meu curt coneixement de Jazz. Així ens tranquil·litzem.

Imatge

Pròrroga

11 oct.

Ahir vaig sortir pitant de la feina, havia de ser un dia històric, un dia en que s’anunciava la Tercera República Catalana, era un dia que no oblidaria mai. Vaig arribar al Passeig Lluís Companys amb ganes, vaig trobar-me amb molts Berguedans (aquests moments històrics m’agrada viure’ls amb els meus). Al principi quatre. Va començar el discurs i va pronunciar solemnement les paraules màgiques que em van fer plorar. Que em van fer abraçar, amb els tres companys que també ploraven amb mi. Va tallar-se uns segons després. Vam entrar en ràbia, en un moment de desesperació, el puto diferit. Engegada de cavall, parada de ruc. Era això. I llavors si, vas digerint, vas fent els teus moviments d’escacs, la teva porra, buscant el perquè… llavors vam tornar a replantejar escenaris. N’estic cansat. Tot i això vam arribar al pacte de no immolació amb el procés, així que seguim pacients a que Espanya faci el seu paper feixista i repressor.

He plorat.

9 oct.

Us he vist plorar

“He vist com se us humitejaven els ulls quan vèieu com carregaven les urnes en bosses d’escombraries”

 

Aquesta setmana us he vist plorar. D’emoció, de ràbia, d’impotència, de dolor o de tristesa. Des de diumenge que tenim la llàgrima fàcil i l’ànima trinxada. Company periodista que no sabia ni que vivies al mateix poble que jo, et vaig veure plorar quan posaves el sobre a l’urna. Benvolgut lector, em vas veure plorar quan sortia de votar i em vas donar la mà per dir-me que em llegies. Estimada veïna, sempre perfecta i elegant, et vaig veure plorar quan cantaves Els segadors davant de l’Ajuntament. Filla, vas plorar veient unes imatges de la policia repartint garrotades. I vas plorar més preguntant-me si hi hauria una guerra. I quan vas veure aquella senyora amb la cara ensangonada en una foto i em vas demanar que truquéssim a l’àvia per saber si estava bé. Senyor que sempre et veig fent cua a la xarcuteria, et vaig veure plorar quan aplaudies els bombers que desfilaven davant nostre.

He vist com se us humitejaven els ulls quan vèieu com carregaven les urnes en bosses d’escombraries. Com se’t feia el nus a la gola llegint l’article del Tomàs Fuentes explicant la seva jornada electoral en una mesa. Ester, sé que vas plorar veient com el teu pare posava el vot a l’urna mentre l’aplaudia tothom. I quan vas penjar la foto a Twitter plena d’orgull. Molts hem plorat pensant en els que no hi han sigut a temps i vivien la utopia de fer-ho algun dia.

Us he vist plorar cridant “Els carrers seran sempre nostres!” i “Votarem!” i “Hem votat!” Heu plorat d’indignació veient les manipulacions d’Antena3 i el Telediario. T’he sentit plorar quan em deies per telèfon que ja havies votat. T’he vist plorar i riure mirant el vídeo de Sant Mori envaït per la coreografia de guàrdies civils. I amb el vídeo d’aquell policia donant una puntada de peu per tirar a terra una porta que estava oberta. Ens van caure unes quantes llàgrimes quan ens vam trobar davant les portes de la ràdio i ens vam fer una abraçada. A mi em van veure plorar escoltant la Marta desesperada perquè li havien trinxat els dits i grapejat els pits. Us he vist plorar llegint els missatges que rebíeu per WhatsApp. Jo ho vaig fer quan vaig rebre l’e-mail d’un amic de Madrid que em preguntava si estava bé. Has plorat descobrint com, en un vídeo, un policia volia arrencar el teu pare d’una pinya de gent. Sé que ploraves quan em vas abraçar al sofà veient com hostiaven tanta gent en aquelles escales. Has plorat a la redacció escrivint la crònica. I has plorat mentre posaves l’ull al visor de la càmera, davant de tota aquella multitud manifestant-se. Mayka, et vaig veure plorar a la tele, d’impotència, perquè no et deixaven parlar enmig de tantes mentides i tant d’odi. Heu plorat veient com al Gerard Piqué se li trencava la veu davant dels micròfons. I vaig veure com ploraves veient el Barça jugar amb la grada del Camp Nou deserta. Se’t van negar els ulls mentre reies explicant com Puigdemont havia canviat de cotxe sota un pont per poder votar. I quan vas descobrir que coneixies una de les persones que van portar les urnes d’Elna. Vas plorar amb el vídeo del Telenotícies que contradeia la Santamaría i en Millo a base de garrotades. Vas plorar de ràbia escoltant la merda de compareixença de Rajoy. O la del rei. Fins i tot has plorat, qui ho diria, veient un paio amb una bandera espanyola i el toro d’Osborne fotent un vot en una urna mentre la gent l’aplaudia. Se us van omplir els ulls de llàgrimes quan us vau poder trobar amb els amics i explicar-vos el dia. I quan eres entre la multitud, cridant i cantant, en l’aturada de dimarts. Estem vivint una ressaca emocional estranya. No és debilitat. És que portem anys sent molt forts.

Si tan fàcil en ho posen…

9 oct.

M’agrada de sobremanera obrir avui aquesta entrada al blog amb la bellesa plàstica d’aquesta imatge (per cert, baixada d’una agència de mitjants internacional). Això pensa Espanya de Catalunya, de manera que com diu el titular d’aquesta entrada, ens ho estan regalant. Resulta que els Espanyolots ténen l’ocasió de girar de nou l’opinió pública internacional, però clar, han de ser molta gent. Així que agafen busos del Estado y l’oplen amb els energúmens més “capquadrats” i curtets que troben. Clap, Clap!!! Olé tuuu! molt bé, endavant, agafem la desfeta social antidemocràtica i passegem-la per Barcelona. Brillant. Ens ho posen massa fàcil, ara només cal Declaració d’Independència i llestos, mai ho hem tingut tan a prop, mai ens havien legitimat d’aquesta manera. Rematem-los aquesta setmana i a esperar si hem d’operar amb Euros o amb Rals Catalans. S’ha acabat, mentre Europa segueix cega i encallada en intentar mediar només per una banda, perquè l’altre no vol ni sentir-ne parlar (això em recorda a uns problemes personals que vaig tenir per Patum i que per sort vaig oblidant). Ara toca, és el moment, gaudiré d’aquests últims moments fent “l’ultim polvo” amb els meus veins, perquè si tot va bé, no els tornaré a veure més. Salut i República!