Si tan fàcil en ho posen…

9 oct.

M’agrada de sobremanera obrir avui aquesta entrada al blog amb la bellesa plàstica d’aquesta imatge (per cert, baixada d’una agència de mitjants internacional). Això pensa Espanya de Catalunya, de manera que com diu el titular d’aquesta entrada, ens ho estan regalant. Resulta que els Espanyolots ténen l’ocasió de girar de nou l’opinió pública internacional, però clar, han de ser molta gent. Així que agafen busos del Estado y l’oplen amb els energúmens més “capquadrats” i curtets que troben. Clap, Clap!!! Olé tuuu! molt bé, endavant, agafem la desfeta social antidemocràtica i passegem-la per Barcelona. Brillant. Ens ho posen massa fàcil, ara només cal Declaració d’Independència i llestos, mai ho hem tingut tan a prop, mai ens havien legitimat d’aquesta manera. Rematem-los aquesta setmana i a esperar si hem d’operar amb Euros o amb Rals Catalans. S’ha acabat, mentre Europa segueix cega i encallada en intentar mediar només per una banda, perquè l’altre no vol ni sentir-ne parlar (això em recorda a uns problemes personals que vaig tenir per Patum i que per sort vaig oblidant). Ara toca, és el moment, gaudiré d’aquests últims moments fent “l’ultim polvo” amb els meus veins, perquè si tot va bé, no els tornaré a veure més. Salut i República!

Anuncis
Imatge 6 oct.

NO puc passar pàgina.

4 oct.

No puc treure’m del cap el dolor, el mal, la llaga que Espanya ens ha obert. No puc pensar en qualsevol persona que hagi rebut una garrotada, que hagi estat vexada primer per un exèrcit repressor violent i després per unes declaracions triomfalistes. Em sento ultratjat, violat i vexat i això, no passa amb un sol dia de manifestacions. Estic rabiós i només espero el moment en que serem per fi lliures. Res no dura per sempre, però aquesta rel·lació amb espanya no funciona des del principi. No puc veure, encara, les imatges dels policies cridant que nos dejen actuar, no puc veure als polítics treient espuma per la boca o al titella aquell que ténen de rei. Vull que s’acabi, vull marxar i com el dissabte sé que els últims dies son com aquelles últimes hores que esperavem que una patrulla de Nacionals ens prenguéssin les urnes. Ho defensarem amb la mateixa contundència, amb la mateixa determinació. Aquest ha de ser el meu orgull i inevitablement el meu llegat.

Imatge 4 oct.

Literatura española

28 set.

L’humor, ve de vegades de la mà de personatges obscurs que volen escriure la crònica diària de l’Espanya profunda. Avui llegia això i la veritat, em pixava de riure no tan sols per les mentides que s’inventen sinó per la particularitat del llenguatge de cronista reial. De veritat, som tan diferents dels espanyols que no té cap sentit pensar que ens podriem entendre per algun casual. Llegiu:

TIEMPOS DE SINRAZÓN

Cuando pasen los años y se estudien con frialdad y distancia los hechos que hoy vivimos en Cataluña, muchos se avergonzarán y otros no se reconocerán. Las prácticas antidemocráticas y fascistas que vamos conociendo ponen los pelos de punta. Buen número de los nacionalistas catalanes, que se consideran moderados, se escandalizan por la respuesta del Gobierno, lo que demuestra su conciencia de superioridad, su costumbre de no respetar lo que diga España y su desprecio por nuestra capacidad de reacción. Como si la democracia no tuviese derecho a salvaguardar sus instituciones. Para ellos, nuestra obligación es asumir lo que ellos hagan y limitar nuestra defensa a lo que no moleste. Por otro lado, los sediciosos no se percatan de la oleada creciente de malestar que propagan por toda España y que solivianta a la opinión pública. Estamos pasando de ignorar el problema, a la molestia y al hartazgo y, de ahí, a la preocupación y a la afrenta. Todo ello, en un corto espacio de tiempo. Ojalá no lleguemos a la ira. Creo, honestamente, que los catalanes están haciendo un mal negocio con el resto de España.

 

Solivianta, hartazgo, afrenta, prácticas antidemocráticas?… però qui escriu això el Duque de Olivares? És de l’ABC d’avui… jo, la veritat… es que em pixo de riure i de pas a la seva cara.

S’ha de dir que també han encetat una nova manera de fer periodisme (per això els hi estic molt agraït), l’Historico-periodisme, que consisteix en grimpar per les branques de l’arbre genearològic de la penya en general fins a trobar una petita escletxa (i si no la trobem ens l’inventem) d’acte impur. Clap Clap Clap. Que serà el següent?:

Quedi clar que és una ficció ehhh? En fi, bon dia, ja falta menys!

Europa Malalta o flashback feixista.

26 set.

I avui dimarts 26 de setembre de 2017, un dia més en què es vulneren els nostres drets, llegeixo amb preocupació que a l’actual Alamània l’AfD (ultradreta) aconsegueix un 13% i és el tercer partit rere l’SPD (socialdemòcrates). I no puc evitar tornar enrere en el temps, quan es detenien Presidents de Catalunya. I veig imatges en les quals s’acomiaden als Guàrdia Civils amb crits de “a por ellos” i em recorda a quan el poble Alemany acomiadava als tancs del Fürer que marxaven a conquerir nous territoris.

Perquè, no ens enganyem, no és una guerra, el que pretén l’Estat Espanyol és una OCUPACIÓ amb totes les lletres. Potser no sóc periodista, ni molt menys historiador, però el rumb que està prenent aquesta Europa impassible i muda em preocupa profundament.

I tiro de Google i sento que aquest, el meu país, està a punt de patir, un altre cop l’envit del feixisme disfressat de llei i mentre, Europa mira cap a un altre lloc. Per refrescar la memòria calen imatges, fotografies, vídeos… Per això crec que hem d’armar-nos d’imatges, de càmeres, de moments que reflecteixin aquesta desfeta democràtica que l’Estat Espanyol vol provocar el dia 1 d’Octubre.

Les imatges es graven a la retina i són el testimoni i les ganes de les generacions que vindran. Farem el que calgui fer, però sé, segur, que guanyarem. Tard o d’hora.

 

Actuació policial contra manifestants, transició espanyola. Fotografia de Manel Armengol.

 

Hem guanyat.

22 set.

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.

El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol.

Engego amb aquest poema perquè el duc a dintre. Començo amb aquest poema perquè pocs poemes em remouen com aquest. El poble, que és tot això, mai m’ha deixat de sorprendre, des de les tietes i els melindros a l’home de Caceres que crida independència al meu costat. El poble és del poble i aquests funestos dies per la democràcia que ens ha tocat viure ho han certificat. Vaig sentir el cant de: “Els carrers sempre seran nostres” i no hi puc estar més d’acord. Traient si és o no originari de l’esquerra indepe, el mateix sentit del càntic és que acabi sent del poble. Un poble capaç d’assentar-se davant d’un furgó de la Guardia Civil o d’una seu política, al carrer perquè el carrer és el poble i ens pertany. Quan estem units, motivats i convençuts no tenim aturador i no en tindrem. Podem arribar on vulguem i tots tenim clar on volem arribar. Serem lliures perquè ho hem de ser, perquè ho creiem i perquè la història ens en deu unes quantes. Serem lliures perquè ho sentim, perquè som capaços de fer por pel sol fet de ser pacífics. Aquests dies he estat més orgullós que mai d’un poble que lluita i pensa, un poble de la gent, de tots. Aquest poble, ja el tenim. Ja hem guanyat.