Hi han pel·lícules denses i pel·lícules lleugeres, n’hi han que et posen en tensió i et bloquegen tot el sistema muscular, que et tallen la respiració. Llavors, hi han pelis que son com el sorbet després d’una dinar copiós, et refresquen i et diverteixen. Aquesta és la meva opinió de Esperant a Dalí, una pel·lícula deliciosa i desengreixant amb tocs de surrealisme i de Bulli.
Un divendres a la tarda en el que s’anul·la per pluja el partit de futbol del Martí el vull tranquil·lament a casa, veient alguna cosa que no fos molt densa perquè per densa ja tenim la vida, amb es seus matissos i els seus sorbets de llimona o mandarina però densa. Busca que buscaràs, la història de la meva vida, abans de prendre una decissió tria que triaràs… acabo descartant coses denses i entre les caràtules trobo Esperant a Dalí. Llegeixo l’argument i m’agrada: Un cuiner que escapa de la repressió franquista (1974) i s’escapa a Cadaqués a treballar en un restaurant en el que farà de Xef. Entre tot plegat, surrealisme, diversió i cuina. Tot perfecte.
Amb un Ivan Massagué, Pol Lopez i l’aparició de Pep Cruz, aquesta comèdia franco-catalana té de tot per divertir-te una tarda de divendres o quan tu vulguis. Hi ha cuina, art i una trama poc habitual. És divertida i fresca i salada com l’aigua del mediterrani per primavera en un Cadaqués que envejo i que no tornarà.
Sobre Dalí diré que va ser el més gran director de màrqueting de la història i m’encanten les aparicions que fa a la pel·lícula, m’encanta també Gala, pintada com tenia fama de ser. Mireu-la i comentem.
D'on no n'hi ha no en raja 