The Batman (sense espoilers)

Al 1989 arribava Batman, la primera peli, en la que Michael Keaton s’enfundava l’armadura del defensor de la justícia; ni més ni menys que Jack Nicholson s’encarregava de donar vida al Joker i tot el “cotarro” de la WB era dirigit per Tim Burton. Recordo aquell moment que no arribava mai i que finalment va desembocar en un visionat senes parpellejar i revisionats varis. Em vaig comprar la banda sonora (Prince), vaig repassar mil vegades els còmics de Batman que havia llegit i en vaig comprar de nous. Oficialment era encara més flipat que mai de Batman.

Batman és un personatge que ha patit molt. Durant els anys 60 es va fer una versió molt xunga de l’heroi, en malles i fent acudits dolents, amb un Robin totalment vomitiu i amb uns enemics que semblaven trets del Menkes. Per aquest motiu una pel·lícula que dignifiqués al personatge calia. Tim Burton va complir. Després va ser un desastre, Batman Returns, amb Cristopher Walken i Danni DeVito era com un malson, enemics ridículs, una història nyonya de rerafons i només una Michelle Pfeifer que va salvar la peli de ser la pitjor de la saga. Per sort va aparèixer Batman Forever. Aquesta peli és un despropòsit… no tinc paraules per descriure el bunyol que va fer Joel Shumacher amb actors com Tommy Lee Jones, el nou Batman, Val Kilmer (horrorós), Jim Carrey i Nicole Kidman. Nous aparells de Batman, vehicles molons i poc més… es van carregar grans personatges del còmic mítics. Res podia anar a pitjor.

WB ho va tornar a aconseguir, Batman&Robin és al meu entendre LA PITJOR PELI DE BATMAN… NO LA MIREU, QUEDAREU CECS. Per fer Batman hi posen a George Clooney (per Déu) no hi havien més actors? De Poison Ivy a Uma Thurman que va poder salvar mínimament el personatge, Arnold Swatzenegger com a Mr.Ice i Chris O’Donell com a Robin… infumable, del principi a la fi, amb enemics en patins, molt porexpan i una sobre-actuació digne del Batman dels 60. Va ser un punt i final. S’havien carregat a Batman. De moment ningú havia aconseguit treure al personatge obscur, al home atormentat i obsessionat amb la venjança contra els criminals de Gotham els matissos del còmic es perdien totalment. Desert.

Llavors va venir Nolan i tot va tornar al seu lloc. Va començar amb un Batman Begins i va seguir amb The Dark Night i va suposar un canvi, un renaixement, però aquest cop encertat. Christian Bale com a Batman i el desaparegut Heath Ledger encarnant al Joker (el millor de moment) treien a Batman del fang. Una peli amb acció però que profunditza en el personatge, amb un Arthur que compta amb la interpretació de Michael Cain i sobretot torna al thriller més obscur.

La van succeir The Dark Night Rises, que tot i baixar una mica, entra a Tom Hardy, Anne Hattaway a la saga. Trilogia meravellosa, retorn i creació consolidada del personatge. Un punt i seguit. Nolan i Bale consagrats.

A partir de llavors, un infumable Batman Vs. Superman. Amb Ben Affleck fent de Batman.. per favooor i dirigit per Zack Synder. Una versió dolentíssima i lenta de Batman que no arriba a Batman Forever però que és a prop. No us la mireu.

Un parell de “cameos” de 5 a La Liga de la Justicia i poc més.

Fins que arribem a The Batman.

Ara si, anem a la peli:

D’entrada jo era dels raticents a que Robert Pattison fos Batman, no ho veia vaja…. Un nano que ha fet de vampir teenager no el veia com a Bruce Wayne… Però la veritat i (com sempre he de menjar-me les meves pròpies paraules) ho fa molt bé. La peli és més treballada (també hi ha més metratge), però veritablement té un toc tècnic que només les del Nolan té. Treballa fins al límit el personatge i el mostra obscur, trist i atormentat (com és en el còmic). Juga amb ell i la foscor, amb el límit entre el bé i el mal (jo hagués preferit que hagués estat una mica més sanguinari perquè a Batman se li escau). Zoe Kravitz (la filla del guitarrista) que fa de Catwoman em convenç (en aquest punt hi ha polèmica cinèfila i de fan) a mi m’agrada com ho fa i sobretot té molt molt a veure amb els còmics nous de Catwoman.

Si, son 3 hores de Batman, Gotham i acció, però passen ràpid. Tres personatges es mostren en aquest film i que son crucials per entendre a Batman i els tres estan perfectament treballats (considero els millors de la saga de llarg) – El Pingüino o Oswald Copperpot, brutal Collin Farrell que no es reconeix en cap moment, brutal personatge, molt més humanitzat que la resta de pingüins que es basaven en l’humor, no en el terror. Enigma, el personatge central, demència pura, protagonitzat per un Paul Dano (segueixo dient que és l’actor que ha de fer de Messi) brillant, psicòpata, superdotat… tots els matissos del personatge hi són. I per acabar John Turturro fa de Carmine Falcone, el mafiós/padrí del crim de Gotham… una meravella, és Turturro!. Resum, que segur que la torno a veure, que m’ha encantat i que els enemics de Batman apunten als millors de la saga, que Pattison convenç i que llarga vida al rat-penat. Aneu al cine ja!