Esperant a Dalí – Sense spoilers

Hi han pel·lícules denses i pel·lícules lleugeres, n’hi han que et posen en tensió i et bloquegen tot el sistema muscular, que et tallen la respiració. Llavors, hi han pelis que son com el sorbet després d’una dinar copiós, et refresquen i et diverteixen. Aquesta és la meva opinió de Esperant a Dalí, una pel·lícula deliciosa i desengreixant amb tocs de surrealisme i de Bulli.

Un divendres a la tarda en el que s’anul·la per pluja el partit de futbol del Martí el vull tranquil·lament a casa, veient alguna cosa que no fos molt densa perquè per densa ja tenim la vida, amb es seus matissos i els seus sorbets de llimona o mandarina però densa. Busca que buscaràs, la història de la meva vida, abans de prendre una decissió tria que triaràs… acabo descartant coses denses i entre les caràtules trobo Esperant a Dalí. Llegeixo l’argument i m’agrada: Un cuiner que escapa de la repressió franquista (1974) i s’escapa a Cadaqués a treballar en un restaurant en el que farà de Xef. Entre tot plegat, surrealisme, diversió i cuina. Tot perfecte.

Amb un Ivan Massagué, Pol Lopez i l’aparició de Pep Cruz, aquesta comèdia franco-catalana té de tot per divertir-te una tarda de divendres o quan tu vulguis. Hi ha cuina, art i una trama poc habitual. És divertida i fresca i salada com l’aigua del mediterrani per primavera en un Cadaqués que envejo i que no tornarà.

Sobre Dalí diré que va ser el més gran director de màrqueting de la història i m’encanten les aparicions que fa a la pel·lícula, m’encanta també Gala, pintada com tenia fama de ser. Mireu-la i comentem.

Napoleó

Quan era un nen amb shorts i mitjons llargs de tennis vaig anar a Paris amb els meus pares. És un des viatges que recordo més, no perquè fos el més espectacular sinó perquè allà vaig aprendre per primera vegada moltíssimes coses per interès personal, no perquè estés imprès en llibres d’escola. Entre les diferents visites que vam fer a museus tinc clars tres grans moments: La visita al Louvre, que em va captivar pels quadres exposats a destacar el magnífic quadre de Delacroix “Llibertat guiant al poble”, em va impactar. El segon lloc el Museu d’Orsay, que l’acabaven d’estrenar, les obres impressionistes em van deixar bocabadat. El tercer lloc va ser Les Invalides, antiga acadèmia militar convertida en museu de la guerra on vaig flipar molt fort, sobretot quan vaig veure la tomba (o restes mortals de Napoleó). Com de gran havia de ser aquell senyor perquè li dediquessin aquella tomba tan magnífica i que li disequessin el cavall blanc que encara tinc guardat a la retina? Què havia fet? Vaig fer les preguntes necessàries i el meu pare em va explicar la història que em va fascinar. Quin personatge! Segur que fan una peli flipant d’aquest home… doncs he hagut d’esperar mooolts anys, però finalment ha arribat.

Arriba de la mà d’un dels grans directors de superproduccions èpiques. L’he vist quan la crítica ja l’havia “destripat”, quan els historiadors s’han acarnissat amb Ridley Scott i sense cap expectativa més enllà de confirmar-ho to plegat… Doncs m’ha sorprès tot no entraré en temes històrics però des del punt de vista cinematogràfic l’he trobat una obra mestra. Anem a pams:

En l’apartat d’actuació Joaquin Phoenix eclipsa tot el film, com ha de ser, només vacil·lat per un altre gran actor, Rupert Everett que fa de Wellington. Phoenix fa un retrat de Bonaparte del tot creïble. Les escenes de guerra tenen una bellesa visual meravellosa, un moviment coreogràfic realista, els uniformes son una meravella, els espais, l’escenografia, una obra ben feta. La fotografia freda, amb absència de grocs i a l’hora tacada de un vermell i blau molt treballats.

L’argument és el que és, en aquest cas no hi han spoilers, però crec que està ben narrat. Es fa una mica llarga la història? segurament si però com dic sempre: Si la peli és llarga però visualment rica es compensa. Aquest és el cas. M’ha convençut, agradat i no entenc l’acarnissament. M’ha semblat una gran pel·lícula.

La Zona de Interés – sense spoilers

Una tarda d’aquelles que costen que arribin, un amic, una cervesa i mig any d’històries que malauradament hem acumulat. Posar-nos al dia de sèries, amor, històries, vivències… Compartir el viure des d’una filosofía molt semblant. Amb el Ruben, sempre he tingut aquella afinitat natural en la que no cal inventar-se formules estranyes, ens veiem tal com som. Ja fa molts anys que ens coneixem i sabem perfectament com és l’un i l’altre.

Ens agrada fer una birra, sopar en un lloc original i anar al cine, preferiblement al Phenomena. Fa uns dies vaig veure el trailer de La Zona de Interés i em va semblar bonic i colpidor així que a proposta seva vaig acceptar encantat la cartellera proposada.

D’entrada no coneixia a Johnathan Glazer (el director) més enllà d’un videoclip de Richard Ashcroft (ex-cantant de The Verve). Entrava net i àvid de noves propostes. No em va decebre. La immersió dels dos primers minuts en la història és clarament sorprenent, així com la història, el guió. L’argument es basa en les vivències d’una familia ària que viu paret amb paret amb el camp de concentració d’Aushwitz amb tot tipus de comoditat. Servits amb béns requisats de families jueves, amb una superioritat inhumana incrustada en cada moviment. És una pel·lícula poc esplícita, en la que mires constantment petits detalls, pistes, que t’acosten i et mostren de manera subtil la crueltat de la guerra i del pensament totalitarista. Una caricatura grotesca i realista del que som capaços de fer per destruïr-nos a nosaltres mateixos. Freda, una pel·lícula càlida visualment i gelada sentimentalment. Una meravella que no pots deixar de veure.

A nivell interpretatiu un 10 i a nivell estètic és una pel·lícula minuciosa. Els plans, els moments que es capturen, la recreació i fidelitat amb la que s’expressa una etapa fosca de la humanitat us farà buscar dintre vostre. Molt recomanable.

Whiplash – Sense Spoilers

La història de Andrew Nieman, un jove de 19 anys que aspira ni més ni menys a ser el millor bateria de jazz del món. Difícil si no provens d’un llinatge de músics de jazz. Tot i així, a l’Andrew li sobra ambició i tossuderia de manera que no defallirà en el seu objectiu. Pel mig, estudiar en la millor escola de música d’Estats Units (la Shaffer) i sobretot, la figura de Terence Fletcher, un professor amb uns mètodes com a mínim polèmics. Tensió cinematogràfica de la bona, en la que la càmara i la música i una perfecta il·luminació generen escenes increïbles. No vull desvelar més.

Segurament ha estat una de les pel·lícules que més m’han agradat de temàtica musical. El jazz que s’hi respira és tècnic, dens, perfecte, es barreja amb el talent i sobretot amb la constància. És pura adrenalina, ritme, diàleg visual i sobretot unes actuacions sublims.

Un Cel de Plom

En un moment en el que sembla que mirar endavant, cap al futur tecnològic, en el que una IA decidirà el nostre devenir, és més important que mai mirar enrere. Mirar al passat per no oblidar. El valor del passat és una cicatriu que portem avui i que portarem demà. Records, alguns bonics altres espantosos. En les nafres del passat d’Europa i la humanitat hi han històries tan dures i salvatges con la de Neus Català. Algú que va viure en primera persona els horrors de la segona guerra mundial. Algú que va patir per ser valenta, per ser humana, per creure en uns ideals que avui semblen no importar.

Fa uns anys vaig anar a una obra de teatre “Un cel de plom” en una tarda d’aquelles en les que tot és perfecte. Vaig plorar amb la història, amb la valentia i amb el testimoni d’una dona totalment trencada perquè la guerra et trenca però el que se’n deriva, les nafres, son pitjors que la mateixa guerra i no es curen mai.

Neus Català significa i segueix significant.

Vaig començar la pel·lícula amb la por de retrobar-me amb aquella tarda. No ha estat fàcil.

Veure la película ha estat difícil, ha estat despertar la ràbia que sento per aquells que van destrossar tantes i tantes famílies, aquells que van trencar a la Neus, la classe de persones que va guardar la roba del camp de concentració per o oblidar mai el que va passar a Ravensburg.

Us diré que m’ha agradat, que és molt necessària sinó imprescindible, que Nausica Bonin fa un paper magnífic i que la resta d’actors també ho fan. Els plans i el talonatge és gris com el mateix plom i la llum i fotografia son magnífics. La trama i diàlegs son parcs perquè la història és una història de silencis que criden per dins, que esclaten com bombes d’aviació, que implosionen dintre dels seus protagonistes.

Aneu a veure Un Cel de Plom perquè és una meravella i un cant a la lluita i persistència.

Walk-in – Sèrie – Sense Spoilers

He de dir que tinc debilitat per Stephen Graham, des que Guy Ritchie me’l va presentar ja fa algun any. Des de llavors l’he vist fent diferents papers que sempre m’han convençut així que quan el vaig veure a Filmin i en una mini-sèrie no vaig dubtar.

Walk-in s’introdueix en una notícia que va conmocionar el món, el Brexit. En aquest moment van aparèixer, com en tots els aconteixements polítics rellevants el pitjor de cada extrem. En aquest moment, un periodista ex-nazi intenta introduÏr-se dins d’una cèl·lula d’ultradreta que pretén atemptar en contra del sistema. Si, un argument molt trillat, però pren matissos quan està basat en una història real i quan hi han pocs adornaments. La gràcia d’aquesta mini-sèrie rau en la veracitat que té el discurs, en les paraules que són més violentes que la violència en si. Un documental necessari que manté sempre el ritme i que (des del meu modes punt de vista) no decepciona. Un gran treball d’interpretació, de producció i sobretot i per sobre de tot d’intenció, perquè avui més que mai aquestes sèries son la radiografia del que no es pot veure de l’extrema dreta. Us la recomano moltíssim.

La Mesías – Sense Spoilers

Molt s’ha parlat d’aquesta sèrie. Moltíssim, a la feina per exemple tothom l’estava veient. Per posar-nos en context: La Mesías es una sèrie dels “Javis” de firma religiosament atea. Si recordeu, fa uns anys va aparèixer un grup “superxungo” de noies que cantaven cançons religioses amb una pinta i veu molt “creepy”, Flos Mariae. Us deixo més informació:

Quiénes somos

Si si, molt fort! Doncs d’aquesta idea surt la Mesías. Que amplia la llegenda i l’accentua. Plans volgudament engoixants, interpretacions infantils ja d’entrada difícils de pair… Una sèrie no gens lleugera però necessària.

En la part de guió sorprèn molt, un tema poc tractat, amb uns personatges volgudament exagerats. En una part interpretativa amb una estelar Lola Dueñas i un Albert Pla que mai deixa de sorprendre. Veient-la et provoca vergonya aliena, de vegades t’escandalitza i altres et fa riure. No et deixa indiferent. Format minisèrie i format excèntric. Us enganxará.

A Ghost Story – Sense spoilers

Vaig veure fa un parell d’anys aquesta meravella a Netflix, em va semblar una cosa delicada, minúscula (no tan sols pel seu format 4:3) i a l’hora valenta, gegant, immensa. He de reconèixer que vaig tardar uns dies en processar-la i digerir-la. Fa uns dies la vaig tornar a veure i em va seguir semblant un document que no et deixa indiferent. Una història en la que pots fugir al minut 15 o, com em va passar a mi, enganxar-te d’una manera incondicional fins al final. Pots veure’t buscant detalls en una pel·lícula bàsicament minimalista.

David Lowery és un artista complert… en ell es palpa l’obsessió personalista, la capacitat de veure una història en els seus 360 graus. Lowery és en aquesta història director, editor, realitzador, guionista i director de fotografía. Cuida cada detall, en una història que traspassa la pantalla.

Però de que va? Doncs el títol ho diu tot, biografía d’un fantasma. Molt diferent de tot el que heu vist. Amb pocs diàlegs, amb una banda sonora impressionant i amb una història que no et deixarà indiferent. No et faré spoilers ni sinopsis, aquesta l’has de veure. La mort, la pèrdua, el dol, l’amor prenen un altre sentit després d’aquesta aposta claustrofòbicament emocional.

Destacaria en l’apartat musical aquesta meravella: https://open.spotify.com/intl-es/track/3jwgnpp7YYJkS1PjqQ1xqr?si=0d13a98903094df1

És espectral, delicada, elegant, diferent… té molt a veure amb la peli i em té obsessionat des que la vaig veure. L’altre dia, pensant-hi vaig fer aquest cartell alternatiu (últimament faig coses d’aquestes). Mira’t la peli, disfruta de la cançó. Un regal.

Alphonse – Sense Spoilers

Aquest cop a Amazon Prime. Una amiga que em coneix els gustos em va recomanar aquesta magnífica comèdia francesa. No us faré spoilers però us en faig cinc cèntims:

Alphonse i el seu pare porten temps sense comunicar-se (coses de pares i fills) fins que per motius de causa major el seu pare contacta amb Alphonse que no passa pel seu millor moment… Alphonse assumeix ajudar al seu pare però el límit d’ajudar-lo cada vegada és més surrealista. Comença una època i una professió fins al moment desconeguda per a Alphonse que anirà coneixent i que acabarà estimant… Pel mig històries i aventures vàries que us faran riure i entretenir. Alphonse és una comèdia àcida tan àcida i francesa que us farà somriure.

Codename Annika – Sense Spoilers

Busca que buscaràs per les plataformes d’entreteniment… vols veure una cosa diferent, no molt comercial i que sigui nòrdica (hi ha dies que t’aixeques capritxós). Amb aquests paràmetres només em surt Codename Annika. Finlandesa? Som-hi.

Com a petita sinopsis us diré que la protagonista, Emma Haka, és una especialista en art i policia. Filla d’una pintora i amb un passat obscur, Emma, s’introduirà dintre d’una operació important de falsificació i venta d’art. Les rel·lacions amb la màfia i les preguntes morals que l’assalten a cada moment conviuen amb un món de traició, luxe i vanitats. Amb una imatge molt bona, una interpretació remarcable i un tractament del color molt bo, aquesta sèrie de només 6 capítols us pot ajudar a passar aquesta tardor de ventades.

Personalment m’ha agradat però hi ha moment en que els ritmes es poden fer lents (sèrie Finlandesa) però interessants. Diferent del que heu vist i amb una tensió argumental diferent. I el final… Ai el final!