Rutina meravellosa

21 nov

De vegades tinc la sensació que em queixo molt, de que utilitzo el blog per ventar-ho tot tal i com raja! També tinc molt bons moments, un d’ells és sens dubte al matí quan porto el Quim i el Martí al cole, tot i lo difícil que es fa llevar dos nens, vestir-los i dur-los al cole, té les coses bones com que se’t abracen quan es lleven com uns “monets” o parlar amb ells anant al cole. Un moment molt bo també és quan recullo el Martí els dimarts a la tarda, ell surt de classes d’anglès i anem cap a casa junts i llavors no para de parlar i de transmetre’m el seu dia a dia. Rutina meravellosa que gaudeixo moltíssim. He fet un dibuix (feia dies que no en feia) que recull el moment.

marti_cole

De tot i de res!

13 nov

No havia escrit res no per res, sinó perquè no tenia temps. Aquest cap de setmana va estar molt bé. Barcelona amb els meus fills, sortides amb amics i votacions, perfecte!. No deixa de sorprendre’m l’Il·lusió col·lectiva que va suposar el 9N, va ser brutal, gent al carrer, avis votant amb unes paperetes que pesaven molt més que ells mateixos. Uns vots que al caure dins de l’urna suposaven un alliberament, un trencament, un acte de valentia contra un Estado Español estèril i sord-mut. Va ser un moment històric que la meva memòria no oblidarà amb facilitat. Un moment màgic que vaig tenir la sort de gaudir amb els meus fills.

Ja hem votat!

9 nov

10806467_10204152206139861_4788550943466955828_n

 

Bon dia?

3 nov

rain

Doncs serà un tòpic perquè quan no se sap que dir tothom recorre al tòpic. Doncs això, arriba al polígon a les 7:45 del matí amb una son de collons i que no puguis sortir del cotxe perquè plou a bots i a barrals… espera uns minuts i surt sabent que et mullaràs igualment, hi ha qui corre sota la pluja, jo no sé perquè ja no ho faig, no cal, no val la pena. He caminat, he entrat a treballar i he vist com parava de ploure des del meu lloc de treball. De pebrots!.

Després he fet balanç del cap de setmana que ha estat molt bé i m’he animat una mica.

Vull un país de somnis fets a mà.

30 oct

Amb aquest enunciat engego avui. La frase es del Cesk, cantautor català que té clar el futur d’aquest país. M’ha agradat molt la frase i tot i que cadascú pot interpretar les frases com lliurement els plagui, jo ho faig des d’una vessant d’enveja. M’explico, en la meva vida no he tingut mai la sensació de fer créixer el meu país. Des que em vaig incorporar al món laboral vaig descobrir que l’Estat em prenia un tant per cent de la meva nòmina. Aquest tant per cent no és gens despreciable, i se’n va a Espanya, per tant, no torna. Se’n va a d’altres llocs a construïr infrastructures que ens farien falta aquí, però malauradement se’n va. Amb la frase del Cesk: “Vull un país de somnis fets a mà” a mi se’m acut aquesta reflexió, treballar sabent que tot el meu esforç es quedarà al meu territori, a Catalunya, si va a Tarragona, o a Girona o a Lleida se’m enfot, serà a Catalunya, el fet de fer créixer el teu país m’il·lusiona. El fet de sentir que formo part de l’economia del meu país i no que treballo perquè el país veí se’n lucri és un sentiment que no he experimentat i m’agradaria.

 

Boadella vota Si Si

29 oct

boadella

Ahir, vaig assistir estupefacte a la roda de premsa que Albert Boadella va fer a l’Auditori. L’antic Joglar i actual polèmic contertulià va convocar a tota la premsa nacional (catalana) i internacional (espanyola) a les 18:00 hores de la tarda.

L’Auditori, plè, de gom a gom, es respiraven nervis i medis d’un i altre cantó polític parlaven extranyats. Les radios fent connexions en directe estaven especialment atabalats. A les sis en punt, es va obrir la porta lateral de l’escenari i com si fós un monòleg més. Va sortir l’Albert, amb el cap cot, mirant els seus peus mentre anaven al mig de l’escenari on l’esperava una cadira de fusta. Es va asseure i va mirar al públic, que en aquest cas eren medis de communicació. Es va acalarar la veu, va treure unes minúscules ulleres de la butxaca se les va col·locar a la punta del nas. Va obrir un paper manuscrit i va començar:

“Estimats medis de comunicació, poble de Catalunya i Espanya en general. Tots sabeu de la meva condició de Català exiliat, tots sabeu el despreci que tinc a l’independentisme i sobiranisme català. És conegut per tots que a base de sortir a tertulies espanyoles despreciant als catalans em guanyo força bé la vida, d’això n’he fet el meu “modus vivendi”. Doncs bé, un fet m’ha sacsejat internament, un fet ha canviat la meva manera de veure el procés en el que el poble de Catalunya està immers. A partir d’ara mateix, em desfermo de la meva posició, surto a la palestra i llenço l’antifaç que per guanyar-me la vida duia. A partir d’avui torno a ser (si m’hi voleu) un català que vol l’independència del meu poble!”

Rebumbori general… fotos i flashos, murmuri i crits combinats… Torn de preguntes:

“Albert, quin ha estat el fet que t’ha fet canviar?”

Albert: “El dissabte passat, sortia de l’estudi de Telemadrid, havia estat criticant i ridiculitzant els catalans, havia estat insultant institucions, cultura i tradicions catalanes. M’havia despatxat a gust. Vaig agafar un Taxi per anar a Casa Daniela, un conegut restaurant de Madrid que té fama de fer un bon cocido madrileño. No havia esmorzat, així que em vaig demanar l’afamat plat disposat a menjar-me’l. Vaig fruïr del primer plat i vaig barrejar gustosament els elements amb l’escudella. Acabant de dinar amb la panxa a petar va començar el fet en qüestió”

L’Albert agafa un vas del costat de la cadira i fa un glop amb les mans tremoloses i amb els ulls negats de llàgrimes i prosegueix:

“Vaig anar als W.C. del restaurant, perquè sentia un dolor molt intens a la zona interior de l’anus. Vaig descordar-me depressa els pantalons i em vaig desfermar el cinturó que m’apretava. Vaig seure a la taça. De cop vaig notar com el meu esfínter patía una sotregada, un cop fort seguit d’un esquinzament que augmentava per moments. Tenia molt dolor, plorava i cridava perquè semblava talment que algú m’agafava l’anus i me’l obria des de dins l’intestí. De cop es va acabar”

L’Albert calla, es mira les mans i mira amb llàgrimes als ulls als periodistes:

“Era allà! Vaig aixecar-me mig desmaiat i em vaig girar per veure el culpable dels meus mals. Era una figura de cinc pams d’alçada de la Moreneta!. Sobresortint de la taça del vàter. Inerta, sense moure’s veia perfectament el nen que duia a la falda, la bola d’or, les seves faccions allargades… i havia sortit del meu darrera, del meu cul. Allò era un senyal!. No es va acabar aquí. La verge va obrir els ulls i em va mirar. Jo no podia escapar i llavors va ser quan em va dir: – “Albert, ens fas mal, gires l’esquena al teu poble i l’insultes. Torna al bon camí”. Llavors va allargar la mà i em va tocar la galta, carinyosament, vaig sortir fora del W.C. com vaig poder i vaig mirar enrera, ja no hi era!. Vaig demanar un ambulància i vaig anar al Hospital General Universitario Gregorio Marañón ón l’infermer de torn em va dir que l’anus meu presentava un estat normal. Havia estat un miracle. A partir de llavors, vaig decidir deixar d’insultar el meu poble. Moreneta! Lloada siguis, has fet tornar aquesta ovella esgarriada!!!”

wc

Ficció recreada a partir dels fets que l’Albert ha detallat

Llavors tots els periodistes van començar a cridar, a demanar, a barallar-se per preguntar… Boadella només va agafar una butlleta per a la consulta del 9N i la va emplenar amb un Si, Si. va mostrar-la i va marxar caminant una mica aixencarrat.

Benvingut Albert al teu procés, benvingut ovella esgarriada!

VERSIÓN PARA LOS VECINOS ESPAÑOLES:

Ayer, asistí estupefacto a la rueda de prensa que Albert Boadella hizo en el Auditorio. El antiguo Joglar y actual polémico contertulio convocó a toda la prensa nacional (catalana) e internacional (española) a las 18:00 horas de la tarde.

El Auditorio, lleno, a tope, se respiraban nervios y medios de uno y otro lado político hablaban extrañados. Las radios haciendo conexiones en directo estaban especialmente agobiados. A las seis en punto, se abrió la puerta lateral del escenario y como si fuera un monólogo más. Salió Albert, con la cabeza baja, mirando sus pies mientras iban en medio del escenario donde la esperaba una silla de madera. Se sentó y miró al público, que en este caso eran medios de COMUNICACIÓN. Se aclaró la voz, sacó unas minúsculas gafas del bolsillo se las colocó en la punta de la nariz. Abrió un papel manuscrito y comenzó:

“Queridos medios de comunicación, el pueblo de Cataluña y España en general. Todos sabéis de mi condición de Catalán exiliado, todos sabéis el desprecio que tengo al independentismo y soberanismo catalán. Es conocido por todos que a base de salir a tertulias españolas despreciando los catalanes me gano bastante bien la vida, de eso he hecho mi “modus vivendi”. Pues bien, algo me ha sacudido internamente, algo ha cambiado mi manera de ver el proceso en el que el pueblo de Cataluña está inmerso. A partir de ahora mismo, me desata de mi posición, salgo a la palestra y tiro el antifaz que para ganarme la vida llevaba. A partir de hoy vuelvo a ser (si me quieres) un catalán que quiere el independencia de mi pueblo! “

Jaleo general … fotos y flashes, murmullo y gritos combinados … Turno de preguntas:

“Albert, cuál ha sido el hecho de que te ha hecho cambiar?”

Albert: “El pasado sábado, salía del estudio de Telemadrid, había estado criticando y ridiculizando los catalanes, había sido insultante instituciones, cultura y tradiciones catalanas. Me había despachado a gusto. Cogí un taxi para ir a Casa Daniela, un conocido restaurante de Madrid que tiene fama de hacer un buen cocido madrileño. No había desayunado, así que me pidió el hambriento plato dispuesto a comerse me. Voy disfrutar del primer plato y mezclé gustosamente los elementos con la escudilla. Después de comer con la barriga a parar comenzó el hecho en cuestión “

Albert coge un vaso del lado de la silla y hace un trago con las manos temblorosas y con los ojos llenos de lágrimas y prosigue:

“Fui a los W.C. del restaurante, porque sentía un dolor muy intenso en la zona interior del ano. Voy desabrocharse me deprisa los pantalones y me desató el cinturón que me apretaba. Me senté en la taza. De repente noté como mi esfínter sufría una sacudida, un golpe fuerte seguido de un esquinzamiento que aumentaba por momentos. Tenía mucho dolor, lloraba y gritaba porque parecía como si que alguien me cogía el ano y me abría desde dentro del intestino. De repente se acabó “

Albert calla, se mira las manos y mira con lágrimas en los ojos a los periodistas:

“Era allí! Me levanté medio desmayado y me giré para ver el culpable de mis males. Era una figura de cinco palmos de altura de la Moreneta !. Sobresaliendo de la taza del inodoro. Inerte, sin moverse veía perfectamente el niño que llevaba en su regazo, la bola de oro, sus facciones alargadas … y había salido de mi última, de mi culo. Aquello era una señal !. No se acabó aquí. La virgen abrió los ojos y me miró. Yo no podía escapar y entonces fue cuando me dijo: – “Albert, nos haces daño, giras la espalda a tu pueblo y la insultas. Vuelve al buen camino “. Entonces tendió la mano y me tocó la mejilla, cariñosamente, salí fuera del WC como pude y miré atrás, ya no estaba !. Pedí un ambulancia y fui al Hospital General Universitario Gregorio Marañón dónde el enfermero de turno me dijo que el ano mi presentaba un estado normal. Había sido un milagro. A partir de entonces, decidí dejar de insultar mi pueblo. Moreneta! Alabada seas, has hecho volver esta oveja descarriada !!! “

Entonces todos los periodistas comenzaron a gritar, a pedir, a pelear por preguntar … Boadella sólo tomó un boleto para la consulta del 9N y la rellenó con un Si, Si. se mostró y se fue caminando un poco aixencarrat.

Bienvenido Albert en tu proceso, bienvenido oveja descarriada!

Tots som súpers, els pares també!

27 oct

Doncs ja ho veieu! un cap de setmana complert!. El divendres èpic partit de futbol. Els Blue Lions, en un torneig de dos partits, vem lluitar com lleons que som! Un únic gol ens va separar de la victòria en un segon partit sense canvis. Vam aguantar bé, però finalment, l’esforç ens va passar factura. Final perduda però amb el cap alt. Després, cooorre cap a casa a fer pizza i peli de cada divendres va caure “Asterix i els Vikings”. Dissabte festa dels súpers a l’estadi olímpic, ens vam llevar d’hora i cap a l’estadi ón els nens van flipar, van poder passar una estona amb els seus ídols i cantar com bojos, el Martí cantava com posseït.. jajjaja. Després, vam anar a Sitges, amb una platja sense gent, un sol espatarrant i un aigua cristallina i fresca. Va estar mooolt bé, suposo perquè ja donavem per tancada l’epoca de platja i vam rebifar. Super-contents. Després Madrid-Barça.. sense comentaris… no es pot sortir al Bernabeu (tot i que em reafirmo amb que el Madrid no juga a res) amb l’aliniació que va fer Lucho. No sé que feien a l’equip Xavi i Busquets, però, en fi, tots els entrenadors esl alinien tard o d’hora. Després a fer uns pinxos al Donostiarra (el lloc preferit del Martí) i a dormir. L’endemà dia esplèndit de platja i de sol. Al migdia visita de la Martineta (que guapa!) i a la tarda cap a Barcelona i a dormir. Una passada de cap de setmana. Sort en tenim per recuperar forces!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.