Siiiii! Setmana Santa!

15 abr

jouee

Siii, ha arribat! sembla que sigui molt temps i en realitat son cinc dies, però quins cinc dies! demà Copa del Rei a València, i després suposo que Sitges. En tinc ganes! tornar a obrir el “cuartet” ón guardo bicis i flotadors i coses de pescar… i trobar-me i descobrir coses que vaig comprar l’any passat i que ara no recordo. Tornar posar els peus al mar, a les roques. En tinc moltes ganes. Sortir sense rellotge a donar un voltet i quedar-me a sopar al centre amb la família. Gelats, orxates… comença una època molt bona. S’acosta la Patum, s’acosta feina però de la que no fa mandre fer. S’acosta l’estiu amb el magnífic preludi que és la primavera. I demà ja no curro fins dimarts!!!! Bones vacances!

 

 

Retrobament

8 abr

Diuen que els retrobaments son dolços, que son quelcom especial. Crec l’afirmació. Repetidament a la meva experiència personal ho confirma. Ahir, no em vaig retrobar amb ningú, vaig retrobar-me amb el Mar a Barcelona. Vaig tornar a córrer, després de moltes radiografies i problemes d’esquena. Vaig tornar a veure el mar des del passeig martítim de Barcelona. M’hi vaig reconcil·liar. La veritat es que estic fet una piltrafa, però mica  a mica tornaré a estar en forma per córrer, treient-li la mistica que provoca a persones el fet de córrer, jo corro per mi, no per competir, no per fer un temps, corro per plaer i per escoltar música. M’agrada.

Esgotat del cap de setmana!

7 abr

IMG_0494

Aquest cap de setmana ha estat molt complert… massa? He pujat a Berga, hem sopat el divendres fora, dissabte “cavallitos” i “cames elàstiques”, dinar de família, dos reunions (ja de Patum), sortir una miqueta i tornar a sopar fora, l’endemà Curling de bon matí i “cavallitus” i dinar de família…. esgotat!. Avui al matí feia aquesta cara de “Walking Dead” i això que ja m’havia dutxat… a veure si aquest cap de setmana ens rel·laxem més… Amb tot, he tret que els meus dos fills han estat molt feliços, estan eufòrics, s’ho passen d’allò més bé a Berga i la despreocupació del control a cada moment també ens rel·laxa a la Gemma i a mi. Engeguem la setmana amb reunions, feines vàries i moltes ganes de que ja sigui divendres, perquè tinc una festa pendent de les que fan història. Anirem informant… Agafem forces recuperem-nos i a veure que podem fer!.

Aprofito per fer bombo d’una iniciativa en la qual estic implicat (per variar) i que us recomano, La Primera Retrotrobada Ciclista de Catalunya, amb seu a Berga, el proper 31 d’agost farem una trobada per als amants de les coses retro i de les bicis. Aquest és el blog:

http://retrotrobada.wordpress.com

Tres anyets del Quim

1 abr

IMG_0367IMG_0368

Ahir a casa vam estar de celebració, el nostre petitó va fer tres anys. Un aconteixement. No vam fer gran cosa però s’ho va passar molt bé. Vergonyós com és i pallasso a la vegada, ser el centre d’atenció no li acaba d’agradar, però va passar-ho molt bé. Un pastís que era un gelat de Crocant amb tres espelmes va ser suficient per fer-lo riure. Després els esperats regals, una caixa de Playmobils i un Darth Vader de mida mitjana que li va flipar… ha dormit abraçat al DarthVader! jajaja

La vida és això. Que passi el temps, que complim anys i passar-los el millor que poguem.

Un dilluns de Dinamarca

31 mar

1957986_671816936201058_320445768_n

Avui sembla un dilluns de Dinamarca, amb el dia gris, amb boira, acabant de ploure… el terra mullat. Estic com el temps, cansat i aturdit pel canvi d’hora. El cap de setmana ha estat molt bé. El divendres vaig pujar de Barcelona amb bus, perquè la Gemma tenia el cotxe, i quan arribava a Gironella van trucar-me que em venien a  esperar amb els nens. Quina passada, els dos venint-me a rebre al baixar del bus, cridant, contents, abraçant-me fort i fent-me molt petons, una de les imatges més boniques d’aquest any. I es que amb una setmana els he trobat a faltar. Després, vam berenar a la Tosca i vem anar a veure el meu avi, que ja estava millor, llavors cap a casa, que tocava pizza&peli. Així va ser. L’endemà, vaig anar a esmorzar amb el Miqui a Ca La Nuri i després vam anar a Manresa a comprar uns regals pel Quim, que avui fa 3 anys i pel Martí (un de més petitet). Va estar bé. Llavors vam pujar a dinar a Berga i a veure el Barça amb amics, que va estar molt bé. Llavors vam sortir tots junts amb nens i tot a donar un vol i a sopar tots a casa meva. Molts nens i molts pares, sopant, nens cridant…som pares i hi estem acostumats!. El diumenge, pluja al matí, Cal Negre, amics, bermut abans de dinar, dinar a casa els pares i camí a Barcelona, el retorn de tota la família.

 

Som els pares en la mort dels nostres pares

27 mar

Avui he llegit un texte que m’ha fet reflexionar, el trobo molt bo, molt cru i molt real. M’agrada i per això el comparteixo:

 1781902_10152206600477908_93706235_n

TODO HIJO ES PADRE DE LA MUERTE DE SU PADRE”Hay una ruptura en la historia de la familia, donde las edades se acumulan y se superponen y el orden natural no tiene sentido: es cuando el hijo se convierte en el padre de su padre.

Es cuando el padre se hace mayor y comienza a trotar como si estuviera dentro de la niebla. Lento, lento, impreciso.

Es cuando uno de los padres que te tomó con fuerza de la mano cuando eras pequeño ya no quiere estar solo. Es cuando el padre, una vez firme e insuperable, se debilita y toma aliento dos veces antes de levantarse de su lugar.

Es cuando el padre, que en otro tiempo había mandado y ordenado, hoy solo suspira, solo gime, y busca dónde está la puerta y la ventana – todo corredor ahora está lejos.

Es cuando uno de los padres antes dispuesto y trabajador fracasa en ponerse su propia ropa y no recuerda sus medicamentos.

Y nosotros, como hijos, no haremos otra cosa sino aceptar que somos responsables de esa vida. Aquella vida que nos engendró depende de nuestra vida para morir en paz.

Todo hijo es el padre de la muerte de su padre.

Tal vez la vejez del padre y de la madre es curiosamente el último embarazo. Nuestra última enseñanza. Una oportunidad para devolver los cuidados y el amor que nos han dado por décadas.

Y así como adaptamos nuestra casa para cuidar de nuestros bebés, bloqueando tomas de luz y poniendo corralitos, ahora vamos a cambiar la distribución de los muebles para nuestros padres.

La primera transformación ocurre en el cuarto de baño.

Seremos los padres de nuestros padres los que ahora pondremos una barra en la regadera .

La barra es emblemática. La barra es simbólica. La barra es inaugurar el “destemplamiento de las aguas”.

Porque la ducha, simple y refrescante, ahora es una tempestad para los viejos pies de nuestros protectores. No podemos dejarlos ningún momento.

La casa de quien cuida de sus padres tendrá abrazaderas por las paredes. Y nuestros brazos se extenderán en forma de barandillas .

Envejecer es caminar sosteniéndose de los objetos, envejecer es incluso subir escaleras sin escalones.

Seremos extraños en nuestra propia casa. Observaremos cada detalle con miedo y desconocimiento, con duda y preocupación. Seremos arquitectos, diseñadores, ingenieros frustrados. ¿Cómo no previmos que nuestros padres se enfermarían y necesitarían de nosotros?

Nos lamentaremos de los sofás, las estatuas y la escalera de caracol. Lamentaremos todos los obstáculos y la alfombra.

Feliz el hijo que es el padre de su padre antes de su muerte, y pobre del hijo que aparece sólo en el funeral y no se despide un poco cada día .

Mi amigo Joseph Klein acompañó a su padre hasta sus últimos minutos.

En el hospital , la enfermera hacía la maniobra para moverlo de la cama a la camilla, tratando de cambiar las sábanas cuando Joe gritó desde su asiento:

- Deja que te ayude .

Reunió fuerzas y tomó por primera vez a su padre en su regazo.

Colocó la cara de su padre contra su pecho.

Acomodó en sus hombros a su padre consumido por el cáncer: pequeño, arrugado, frágil , tembloroso.

Se quedó abrazándolo por un buen tiempo, el tiempo equivalente a su infancia, el tiempo equivalente a su adolescencia, un buen tiempo, un tiempo interminable.

Meciendo a su padre de un lado al otro.

Acariciando a su padre.

Calmado el su padre.

Y decía en voz baja :

- Estoy aquí, estoy aquí, papá!

Lo que un padre quiere oír al final de su vida es que su hijo está ahí”.

(Fabrício Carpinejar “Todo filho é pai da morte de seu pai” versión al español Zorelly Pedroza http://vivirlafeesposible.blogspot.mx/https://twitter.com/VivirlaFe)

 

 

Ocho apellidos vascos

27 mar

Ocho_apellidos_vascos-758602439-large

Ahir a la tarda, vaig fer una cosa que feia temps que no feia, anar al cine. Sembla que sigui una cosa quotidiana i molt normal, però feia temps que no em dedicava a mi mateix una tarda per poder fluir per la ciutat, per Barcelona, la meva segona ciutat a la que últimament no li dedico massa. Aquesta setmana estic de “rodrigues” que vol dir sol i sense nens ni parella, tinc els dos nens malalts i la Gemma, per logística s’ha quedat a Berga. Jo mentre sóc a la ciutat, vaig a treballar i quan torno tinc una mica de temps que em puc autodedicar. Ahir vaig anar al cine (dia de l’espectador al cinema Aribau) a veure Ocho Apellidos Vascos. Em va agradar molt i va acomplir el propòsit de la peli, em va fer riure. Missió complerta!. Vaig riure molt, i no és mèrit meu, és mèrit dels actors i direcció de la peli. Hil·larant, divertida, fresca i amb molts moments còmics per minut. Parides i evidències de dos cultures socialment oposades com els de Euskalherria i Andalusia. No us explico molt, però realment va ser molt bona, acompleix espectatives. Mentre estava dins, va ploure  força, així que em vaig trobar amb una ciutat fresqueta, neta i poc pol·lucionada. Vaig fer una Hamburguesa i cap a casa.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.