Vull un país de somnis fets a mà.

30 oct

Amb aquest enunciat engego avui. La frase es del Cesk, cantautor català que té clar el futur d’aquest país. M’ha agradat molt la frase i tot i que cadascú pot interpretar les frases com lliurement els plagui, jo ho faig des d’una vessant d’enveja. M’explico, en la meva vida no he tingut mai la sensació de fer créixer el meu país. Des que em vaig incorporar al món laboral vaig descobrir que l’Estat em prenia un tant per cent de la meva nòmina. Aquest tant per cent no és gens despreciable, i se’n va a Espanya, per tant, no torna. Se’n va a d’altres llocs a construïr infrastructures que ens farien falta aquí, però malauradement se’n va. Amb la frase del Cesk: “Vull un país de somnis fets a mà” a mi se’m acut aquesta reflexió, treballar sabent que tot el meu esforç es quedarà al meu territori, a Catalunya, si va a Tarragona, o a Girona o a Lleida se’m enfot, serà a Catalunya, el fet de fer créixer el teu país m’il·lusiona. El fet de sentir que formo part de l’economia del meu país i no que treballo perquè el país veí se’n lucri és un sentiment que no he experimentat i m’agradaria.

 

Boadella vota Si Si

29 oct

boadella

Ahir, vaig assistir estupefacte a la roda de premsa que Albert Boadella va fer a l’Auditori. L’antic Joglar i actual polèmic contertulià va convocar a tota la premsa nacional (catalana) i internacional (espanyola) a les 18:00 hores de la tarda.

L’Auditori, plè, de gom a gom, es respiraven nervis i medis d’un i altre cantó polític parlaven extranyats. Les radios fent connexions en directe estaven especialment atabalats. A les sis en punt, es va obrir la porta lateral de l’escenari i com si fós un monòleg més. Va sortir l’Albert, amb el cap cot, mirant els seus peus mentre anaven al mig de l’escenari on l’esperava una cadira de fusta. Es va asseure i va mirar al públic, que en aquest cas eren medis de communicació. Es va acalarar la veu, va treure unes minúscules ulleres de la butxaca se les va col·locar a la punta del nas. Va obrir un paper manuscrit i va començar:

“Estimats medis de comunicació, poble de Catalunya i Espanya en general. Tots sabeu de la meva condició de Català exiliat, tots sabeu el despreci que tinc a l’independentisme i sobiranisme català. És conegut per tots que a base de sortir a tertulies espanyoles despreciant als catalans em guanyo força bé la vida, d’això n’he fet el meu “modus vivendi”. Doncs bé, un fet m’ha sacsejat internament, un fet ha canviat la meva manera de veure el procés en el que el poble de Catalunya està immers. A partir d’ara mateix, em desfermo de la meva posició, surto a la palestra i llenço l’antifaç que per guanyar-me la vida duia. A partir d’avui torno a ser (si m’hi voleu) un català que vol l’independència del meu poble!”

Rebumbori general… fotos i flashos, murmuri i crits combinats… Torn de preguntes:

“Albert, quin ha estat el fet que t’ha fet canviar?”

Albert: “El dissabte passat, sortia de l’estudi de Telemadrid, havia estat criticant i ridiculitzant els catalans, havia estat insultant institucions, cultura i tradicions catalanes. M’havia despatxat a gust. Vaig agafar un Taxi per anar a Casa Daniela, un conegut restaurant de Madrid que té fama de fer un bon cocido madrileño. No havia esmorzat, així que em vaig demanar l’afamat plat disposat a menjar-me’l. Vaig fruïr del primer plat i vaig barrejar gustosament els elements amb l’escudella. Acabant de dinar amb la panxa a petar va començar el fet en qüestió”

L’Albert agafa un vas del costat de la cadira i fa un glop amb les mans tremoloses i amb els ulls negats de llàgrimes i prosegueix:

“Vaig anar als W.C. del restaurant, perquè sentia un dolor molt intens a la zona interior de l’anus. Vaig descordar-me depressa els pantalons i em vaig desfermar el cinturó que m’apretava. Vaig seure a la taça. De cop vaig notar com el meu esfínter patía una sotregada, un cop fort seguit d’un esquinzament que augmentava per moments. Tenia molt dolor, plorava i cridava perquè semblava talment que algú m’agafava l’anus i me’l obria des de dins l’intestí. De cop es va acabar”

L’Albert calla, es mira les mans i mira amb llàgrimes als ulls als periodistes:

“Era allà! Vaig aixecar-me mig desmaiat i em vaig girar per veure el culpable dels meus mals. Era una figura de cinc pams d’alçada de la Moreneta!. Sobresortint de la taça del vàter. Inerta, sense moure’s veia perfectament el nen que duia a la falda, la bola d’or, les seves faccions allargades… i havia sortit del meu darrera, del meu cul. Allò era un senyal!. No es va acabar aquí. La verge va obrir els ulls i em va mirar. Jo no podia escapar i llavors va ser quan em va dir: – “Albert, ens fas mal, gires l’esquena al teu poble i l’insultes. Torna al bon camí”. Llavors va allargar la mà i em va tocar la galta, carinyosament, vaig sortir fora del W.C. com vaig poder i vaig mirar enrera, ja no hi era!. Vaig demanar un ambulància i vaig anar al Hospital General Universitario Gregorio Marañón ón l’infermer de torn em va dir que l’anus meu presentava un estat normal. Havia estat un miracle. A partir de llavors, vaig decidir deixar d’insultar el meu poble. Moreneta! Lloada siguis, has fet tornar aquesta ovella esgarriada!!!”

wc

Ficció recreada a partir dels fets que l’Albert ha detallat

Llavors tots els periodistes van començar a cridar, a demanar, a barallar-se per preguntar… Boadella només va agafar una butlleta per a la consulta del 9N i la va emplenar amb un Si, Si. va mostrar-la i va marxar caminant una mica aixencarrat.

Benvingut Albert al teu procés, benvingut ovella esgarriada!

VERSIÓN PARA LOS VECINOS ESPAÑOLES:

Ayer, asistí estupefacto a la rueda de prensa que Albert Boadella hizo en el Auditorio. El antiguo Joglar y actual polémico contertulio convocó a toda la prensa nacional (catalana) e internacional (española) a las 18:00 horas de la tarde.

El Auditorio, lleno, a tope, se respiraban nervios y medios de uno y otro lado político hablaban extrañados. Las radios haciendo conexiones en directo estaban especialmente agobiados. A las seis en punto, se abrió la puerta lateral del escenario y como si fuera un monólogo más. Salió Albert, con la cabeza baja, mirando sus pies mientras iban en medio del escenario donde la esperaba una silla de madera. Se sentó y miró al público, que en este caso eran medios de COMUNICACIÓN. Se aclaró la voz, sacó unas minúsculas gafas del bolsillo se las colocó en la punta de la nariz. Abrió un papel manuscrito y comenzó:

“Queridos medios de comunicación, el pueblo de Cataluña y España en general. Todos sabéis de mi condición de Catalán exiliado, todos sabéis el desprecio que tengo al independentismo y soberanismo catalán. Es conocido por todos que a base de salir a tertulias españolas despreciando los catalanes me gano bastante bien la vida, de eso he hecho mi “modus vivendi”. Pues bien, algo me ha sacudido internamente, algo ha cambiado mi manera de ver el proceso en el que el pueblo de Cataluña está inmerso. A partir de ahora mismo, me desata de mi posición, salgo a la palestra y tiro el antifaz que para ganarme la vida llevaba. A partir de hoy vuelvo a ser (si me quieres) un catalán que quiere el independencia de mi pueblo! “

Jaleo general … fotos y flashes, murmullo y gritos combinados … Turno de preguntas:

“Albert, cuál ha sido el hecho de que te ha hecho cambiar?”

Albert: “El pasado sábado, salía del estudio de Telemadrid, había estado criticando y ridiculizando los catalanes, había sido insultante instituciones, cultura y tradiciones catalanas. Me había despachado a gusto. Cogí un taxi para ir a Casa Daniela, un conocido restaurante de Madrid que tiene fama de hacer un buen cocido madrileño. No había desayunado, así que me pidió el hambriento plato dispuesto a comerse me. Voy disfrutar del primer plato y mezclé gustosamente los elementos con la escudilla. Después de comer con la barriga a parar comenzó el hecho en cuestión “

Albert coge un vaso del lado de la silla y hace un trago con las manos temblorosas y con los ojos llenos de lágrimas y prosigue:

“Fui a los W.C. del restaurante, porque sentía un dolor muy intenso en la zona interior del ano. Voy desabrocharse me deprisa los pantalones y me desató el cinturón que me apretaba. Me senté en la taza. De repente noté como mi esfínter sufría una sacudida, un golpe fuerte seguido de un esquinzamiento que aumentaba por momentos. Tenía mucho dolor, lloraba y gritaba porque parecía como si que alguien me cogía el ano y me abría desde dentro del intestino. De repente se acabó “

Albert calla, se mira las manos y mira con lágrimas en los ojos a los periodistas:

“Era allí! Me levanté medio desmayado y me giré para ver el culpable de mis males. Era una figura de cinco palmos de altura de la Moreneta !. Sobresaliendo de la taza del inodoro. Inerte, sin moverse veía perfectamente el niño que llevaba en su regazo, la bola de oro, sus facciones alargadas … y había salido de mi última, de mi culo. Aquello era una señal !. No se acabó aquí. La virgen abrió los ojos y me miró. Yo no podía escapar y entonces fue cuando me dijo: – “Albert, nos haces daño, giras la espalda a tu pueblo y la insultas. Vuelve al buen camino “. Entonces tendió la mano y me tocó la mejilla, cariñosamente, salí fuera del WC como pude y miré atrás, ya no estaba !. Pedí un ambulancia y fui al Hospital General Universitario Gregorio Marañón dónde el enfermero de turno me dijo que el ano mi presentaba un estado normal. Había sido un milagro. A partir de entonces, decidí dejar de insultar mi pueblo. Moreneta! Alabada seas, has hecho volver esta oveja descarriada !!! “

Entonces todos los periodistas comenzaron a gritar, a pedir, a pelear por preguntar … Boadella sólo tomó un boleto para la consulta del 9N y la rellenó con un Si, Si. se mostró y se fue caminando un poco aixencarrat.

Bienvenido Albert en tu proceso, bienvenido oveja descarriada!

Tots som súpers, els pares també!

27 oct

Doncs ja ho veieu! un cap de setmana complert!. El divendres èpic partit de futbol. Els Blue Lions, en un torneig de dos partits, vem lluitar com lleons que som! Un únic gol ens va separar de la victòria en un segon partit sense canvis. Vam aguantar bé, però finalment, l’esforç ens va passar factura. Final perduda però amb el cap alt. Després, cooorre cap a casa a fer pizza i peli de cada divendres va caure “Asterix i els Vikings”. Dissabte festa dels súpers a l’estadi olímpic, ens vam llevar d’hora i cap a l’estadi ón els nens van flipar, van poder passar una estona amb els seus ídols i cantar com bojos, el Martí cantava com posseït.. jajjaja. Després, vam anar a Sitges, amb una platja sense gent, un sol espatarrant i un aigua cristallina i fresca. Va estar mooolt bé, suposo perquè ja donavem per tancada l’epoca de platja i vam rebifar. Super-contents. Després Madrid-Barça.. sense comentaris… no es pot sortir al Bernabeu (tot i que em reafirmo amb que el Madrid no juga a res) amb l’aliniació que va fer Lucho. No sé que feien a l’equip Xavi i Busquets, però, en fi, tots els entrenadors esl alinien tard o d’hora. Després a fer uns pinxos al Donostiarra (el lloc preferit del Martí) i a dormir. L’endemà dia esplèndit de platja i de sol. Al migdia visita de la Martineta (que guapa!) i a la tarda cap a Barcelona i a dormir. Una passada de cap de setmana. Sort en tenim per recuperar forces!

Gran cap de setmana!

20 oct

Quan acaba un cap de setmana com el passat, tornar a treballar se’t fa doblement difícil. De fet cada dilluns se’t fa difícil, però aquest més. El cap de setmana ha estat bàsicament familiar, però hi ha hagut temps de tot. El divendres vam anar a passejar a l’Illa Diagonal a donar un vol amb els nens, tenia que comprar regals, així que ho vam intentar fer-ho tot. Atraccions i regals. Després, vam anar a sopar a casa, ja se sap! Divendres Pizza i Peli! Va caure Gru 2. L’endemà al matí, vam anar a la platja, jo amb longboard i els nens amb patinet (martí) i bici sense pedals (quim). Vam riure molt i ens ho vam passar molt bé. Els dos hereus es van banyar, perquè feia moolta calor. Després, a la tarda els nens va anar a un espectacle de Mulan (era circ xinès) i al vespre al Koy-Shunka, que és brutal. Vaig disfrutar molt amb el sopar, vaig acabar super tip. Però sobretot va complir les meves espectatives. Un 10. L’endemà cap a Plaça Catalunya, on vaig viure una de les manifestacions més emocionants de la meva vida.

Parlaments propers, amb ganes, amb exigències. Mobilització ciutadana 100%. Un altre 10. Em vaig emocionar en alguns moments del parlament. Caminem amb determinació cap a un somni que m’ha acompanyat tota la meva vida, i ho tenim molt aprop. No és fàcil, però he viscut sempre amb l’esperança que malgrat tots els impediments guanyarem!. Vam pujar a Berga a celebrar el sant de la meva sogra i després tornar a Barcelona. Un pim pam!. Ha estat un molt bon cap de setmana, aqui teniu el reportatge gràfic.

 

Carta a Joan Herrera

19 oct

Joan Herrera, escolta, et diré un parell de coses. La primera: És culpa teva i només teva que la consulta tingués dues preguntes. Ens vas enmerdar en tot això i vas poder desdibuixar un mínim amb aquesta doble pregunta. Es va firmar un decret històric on tothom t’hi esperava -ja que van tenir la sensibilitat de la teva doble pregunteta- i vas suar de presentar-t’hi. S’ha de ser molt, però molt i molt caradura. La segona cosa: Ara dius que no hi aniràs, a votar. Demostres, doncs, que la Puta i la Ramoneta no era només un patrimoni històric de Convergència i Unió. És més, ells les han matades i tu les mantens ben vives. Bon vent i barca nova. Espero que els militants d’ICV-EUIA recapaciteu i foteu un bon adéu al vostre cap visible o que, com a mínim, no tingueu la barra de compartir les maneres d’aquest malabarista al que finalment li han caigut totes les boles a terra. CUP, Esquerra, CIU: Gràcies i endavant. ICV-EUiA: Em sembla que la resposta us la donaran les urnes a les properes eleccions -que espero que siguin plebiscitàries-.

M’ha encantat, i m’agradaria que el mamarratxu aquest la llegís.

Kodaline

17 oct

M’agrada video però sobretot música.

Molt important llegir-ho!

17 oct

 

Crec que per si mateix és una filosofía de vida positiva i autèntica de viure!

Una infermera ens ensenya les 5 coses de les que s’arrepenteix la gent abans de morir:

enfermo

Bronnie Ware es una escritora australiana que trabajó por muchos años en cuidados paliativos, es decir, asistiendo a enfermos deshauciados a los cuales se trata sólo con el fin de aliviarles el dolor en el tiempo que les queda por vivir.

Durante muchos años he trabajado en cuidados paliativos. Mis pacientes eran los que habían ido a casa a morir. Algunos momentos increíblemente especiales fueron compartidos. Estuve con ellos durante las últimas tres a doce semanas de sus vidas.

La gente madura mucho cuando se enfrentan a su propia mortalidad. Aprendí a nunca subestimar la capacidad de una persona para crecer. Algunos cambios fueron fenomenales. Cada uno de ellos experimentó una variedad de emociones, como es de esperarse, la negación, el miedo, el enojo, remordimiento, más negación y finalmente la aceptación. Sin embargo, cada paciente encontró su paz antes de partir, cada uno de ellos.

Bronnie le preguntó a sus pacientes acerca de las cosas que hubieran hecho de modo diferente en sus vidas y “una y otra vez surgieron temas comunes”, explica. Tras sus respuestas decidió escribir un artículo y publicar cuáles fueron los cinco temas más comunes de arrepentimiento.

1) Ojalá hubiese tenido el coraje para vivir una vida auténtica por mí mismo, no la vida que otros esperaban de mí.

Es el auto reproche que más ha escuchado Bronnie Ware. “Cuando la gente se da cuenta de que su vida está casi terminada y mira hacia atrás con lucidez, es fácil ver cuántos sueños quedaron truncados. La mayoría no ha realizado ni siquiera la mitad de ellos y debe morir sabiendo que se debe a las elecciones que ha hecho o que no ha hecho”.

2) Ojalá no hubiese trabajado tanto

Es un remordimiento masculino por excelencia. “Todos los hombres que atendí lamentaron profundamente haber empleado la mayor parte de sus vidas en la rutina laboral”, dice Ware. “Se perdieron la niñez de sus hijos y la compañía de sus esposas”.

3) Me hubiese gustado tener el coraje para expresar mis sentimientos

“Mucha gente reprime sus sentimientos para mantenerse en paz con los demás. Como resultado de esto, se instalan en una existencia mediocre y nunca llegan a convertirse en lo que verdaderamente son capaces de ser. Muchos desarrollan enfermedades relacionadas con la amargura y el resentimiento que arrastran por este motivo”, explica Bronnie Ware.

4) Lamento no haberme mantenido en contacto con mis amigos

Frecuentemente se valora las amistades no suficientemente cultivadas cuando se toma conciencia de que ya no habrá tiempo de hacerlo. Como lo explica Ware en su libro, “muchos han quedado tan atrapados en sus propias vidas que han dejado amistades de oro perderse a través de los años”. “Vi un muy profundo remordimiento por no haber brindado a esas amistades el tiempo y el esfuerzo que merecían. Todos extrañan a sus amigos cuando se están muriendo”, cuenta.

5) Desearía haberme permitido ser más feliz

De la observación de sus pacientes, la autora saca esta conclusión: “Muchos no se dan cuenta hasta el final de quela felicidad es una elección. Se han quedado trabados en viejos patrones y hábitos. (…) El miedo al cambio los ha llevado a fingir ante los demás, y ante sí mismos, que eran felices. Cuando en su interior ansiaban poder reírse con ganas y tomarse la vida con humor”.

Ahora que aún tenemos tiempo para vivir la vida en plenitud ojalá tomemos estos temas como una auténtica lección de vida.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.